ELOGI DELS POLÍTICS

Aquest matí quan he anat al Mercat m’he trobat a un grupet de bons amics , que formen part de la llista electoral del PSC. Els hi tocava fer mercats, és a dir passejar amunt i avall del mercat oferint propaganda electoral de la seva opció política. Que em perdonin, però m’han semblat aquells endiumenjats fidels dels testimonis de Jehovà, predicant la seva doctrina, porta a porta, tot desitjant que algú els hi deixi escletxa per platicar.

Els que jo he trobat son gent preparada , amb capacitat per discutir projectes , realitats, somnis i desitjos. Per explicar el per què d’unes coses i el per què no d’altres. Però no es veien còmodes. Estaven en un camp estrany . Estaven en un espai que els hi era aliè.

Potser per què lamentablement la política cada vegada es cuina més en els despatxos que no pas en el carrer. Potser per què els ciutadans han perdut confiança en el polític al que es veu llunyà en la seva torra d’ivori i que es considera incapaç d’escoltar al senzill ciutadà, preocupat com està en els grans projectes, les àrees mestres , el futur de la ciutat....

Per això defenso aferrissadament el “regidor” de barri. Aquell que coneix el territori i els seus habitants, capaç de veure i arrenjar els petits problemes , que son generalment els promotors dels més importants aldarulls. Una figura que algú hauria de recuperar.
Potser així s’aconseguiria recuperar també el sentiment de treball per la col·lectivitat , que ha estat esborrat de les virtuts bàsiques de les que hauria de disposar qualsevol regidor.

Parlar de qualsevol que es dedica a la política , i més si és local, es carregar amb un munt de qualificatius, que tenen problemes per discernir quin és el més negatiu. Gandul, aprofitat, inútil ... , per no entrar en altres pitjors com corrupte , munyidor de diners en benefici , interessat....

No es pot negar que existeixen casos, alguns ben evidents ,però crec que cal sortir en defensa de la integritat d’aquells que dedicaran un anys de la seva vida al treball públic municipal. Alguns ho faran molt be, uns tindran sort , altres no tanta, i alguns actuaran com el que son,uns inútils que mai acabarem d’entendre com poden estar en una llista municipal i exercir poder en la seva parcel·la,

Però tots mereixen per part meva , el respecte per aquell capaç de pensar que la comunitat val la pena i que be es pot dedicar un temps de la seva vida per intentar millorar-la.
Un elogi que vull arribi a tots aquells que , sigui quina sigui la llista en la que es presenten, volen el millor per la seva ciutat i els seus conciutadans.
Per ells, vagi avui el meu més absolut respecte. I que no pateixin, de ser escollits , estic convençut que hi haurà ocasió deguda també per a una bona crítica.

ELOGI DE LA INUTILITAT

Quan sigui gran vull ser un inútil, i per tant aconseguir treballar en el Museu de Mataró, i a bon segur arribar al més alt càrrec.
Ho dic ja que el que passa en aquella casa, des de fa molts anys, i sense que ningú s’hagi atrevit a actuar,és tema de quart mileni, psicofonies, elements paranormals i altres esdeveniments fora de lògica.

Dic això ja que avui en acostar-me a visitar les exposicions inaugurades recentment , he pogut fullejar el catàleg de la mostra anyal. Ho he fet amb curiositat malsana. Volia saber si la seva incapacitat era tan gran que haurien caigut en l’error escrit. Volia saber si el seu orgull els incapacitaria per acceptar un error. He vist que tot el que temia era possible en el pensar malaltís de qui dirigeix un ens capaç de tanta baixesa cultural, artística i ètica.

M’explicaré:
Abans d’inaugurar-se Ca l’Arenas vaig rebre un mail amb l’opuscle de l’exposició “Senyors i Senyores” que hauria d’ocupar durant més d’un any el pis principal del Centre. Vaig observar un error. De poca monta per ells, important per a mi.

En l’opuscle figurava un retrat de Santí ( així amb accent, que correspon al castellà Centino) Surós , que estava escrit com a Santi ( en castellà diminutiu de Santiago). Al ser Santí Surós un artista important del fauvisme català, gran amic de Picasso i promotor del Saló d’ Octubre , vaig creure que calia subsanar aquest error.

Vaig enviar el corresponent mail a Alcaldia, Regidor de Cultura , Director del PMC i Museu de Mataró... L’exposició es va inaugurar sense cap mena de correcció.
Vaig tornar a protestar , llavors ja de forma airada , en aquell dia. Algú em va dir que no hi havia hagut temps, però que en quatre dies...

Han passat deu mesos. Cada vegada que he anat a Ca l’Arenas he repetit la queixa. Ho sap el vigilant, la noia que abans estava a recepció, el moderno que ara navega per Internet en el mateix lloc. Tots m’han donat les gràcies, i s’han compromès en avisar , en notificar-ho, en fer l’oportuna correcció.

S’ha presentat el catàleg. Fent honor a l’apel·latiu de capgrossos , en el catàleg oficial de la Primera exposició de Ca l’Arenas apareix l’obra del possiblement el millor dels nostres fauvistes, Santí Surós, com signada per un desconegut Santi Surós.

I que ningú gosi dir que la cosa no va d’un accent més o menys.

Com mai, exigeixo una explicació. L’explicació d’aquest desori del Museu a qui ningú gosa posar en ordre. Una tasca primordial per aquell que agafi cultura en al propera legislatura.

I vist que el meu mail va anar a Alcaldia ( Joan Antoni Baron) , Regiduria de Cultura ( Jaume Graupera) . Director del PMC ( Rafa Milan) , Vice-President del PMC ( Ivan Pera) , Museu de Mataró (Carles Marfà i Àngels Soler) , com a ciutadà, i com a ciutadà responsable que ha explicitat un error i del que no s’ha fet cas, arribant-se a la publicitació del mateix en un catàleg general, vull saber com és possible mantenir un error d’aquest tipus durant tants mesos, qui ha estat el culpable, i quines son les mesures per fer l’oportuna rectificació.

D’avui i com a mínim fins el dia de les eleccions en faré seguiment públic de les respostes.