INICI

Encara que oficialment la temporada artística s’inicia tot just en començar la tardor, podem dir que per aquí els motors ja comencen a escalfar-se.
El Sant Lluc ja està a punt de solfa amb un jurat que podríem considerar com més “suau” que el de l’any anterior , intentant potser evitar els esgarips i mala maror provocades per la més que justa actuació dels membres de l’any passat que van deixar a fora a un bon grapat d’artistes amb pedigree.

Un jurat amb la novedosa presència del regidor Ramon Bassas , home de més que bons coneixements artístics i que a bon segur sentirà en pròpia pell que això de jutjar i classificar o no a artistes és més difícil que enfrontar-se en un ple municipal a tota una oposició .

Qui ha començat ja seriosament la temporada ha estat l’Espai Capgròs presentant el treball de l’artista argentí afincat a casa nostra , Domingo Beltran, amb una mostra de títol “Crònica en Blanc”.

No puc negar que visitar una exposició a Mataró, sabent que no caldrà reduir el comentari a les dinou línies de la columna d’Ismes , et fa veure l’exposició d’altra manera. Fins ara mateix l’exercici de la funció crítica em provocava un cert reduccionisme que feia de la lectura de l’exposició una prèvia de la posició a prendre sobre el paper. Ara la cosa és més suau i distesa . No cal l’anàlisi previ. Si s’escau ja caurà el comentari en aquestes ratlles, i si no l’oblit escrit planarà sobre l’exposició, fet que no cal enganyar-nos podria ser el millor en molts casos.
Beltran és un argentí que fa quatre anys que resideix a Mataró. Públicament sols ha participat en el darrer Sant Lluc , encara que he de dir que no el recordo, i fins ara s’ha dedicat essencialment a una pintura decorativa. Ara fa un doble salt al buit amb aquesta mostra, iniciant el que vol ser un nou camí.

Dic doble salt ja que si per un cantó hi ha aquesta cap-i-tomba de passar d’una pintura fàcil a una de més compromesa i per l’altra hi ha l’intent d’oblidar tota una trajectòria plena d’una pintura reflexiva curulla d’imatges en una fidelitat a l’escola de Tucumán en la que hi ha un veritable horror vacui a deixar sense omplir el mínima espai de la tela, per cercar un minimalisme en el concepte , la realització i el color.

Amb aquests plantejaments queda clar que tot queda embastat i res queda clar del tot. Tècnicament hi ha un savoir faire que salva moltes mancances amb un abús del truc d’ofici del blanc, l’enguixat i la matèria formal com element escultòric de volum en un desenvolupament ben conegut per aquí ja que Ricard Jordà n’és un mestre en aquesta estilística.

Però queda clar que falta quelcom més. La idea de l’home, el viatge , la trajectòria vital , estan molt bé però precisen d’un suport més intens que el que avui per avui ofereix Beltran.
Amb tot això però , no voldria carregar les tintes. L’artista em va semblar honest, molt conscient del seu passat i el seu present, i el que és més important , sabedor de quin és l’horitzó del seu caminar. Per això el meu vot de confiança.

Això sí , més pensant amb el futur que no pas en el present.