Llegia l’altra dia un article en que es comentava l’inici de converses per establir una normativa per a tal de regular el sou dels alcaldes i altres càrrecs públics i evitar així la disbauxa de certs sous que fan posar vermell al més seré. Es parlava d’un fix i unes variables segons població, pressupost municipal, estat de les finances municipals, etc. , quan al poc m’arribava la noticia de la dimissió d’Antoni Guirao , provocada en certa manera per una qüestió crematística si no actual, sí de futur.

Soc dels que defenso profundament que els polítics de tota mena des de la Presidència del Govern fins al regidor del poble més petit han de cobrar i força. Aquest bon sou si be a bon segur no serviria com defensen alguns per evitar certes corrupcions , si permetria que molta més gent acceptés prendre part en la política activa , sense aquest fet inqüestionable que fa que avui en dia fora dels funcionaris, els professionals lliberals , els comerciants , o aquells que de joves han inciat la seva carrera política , ningú més pugui en realitat accedir al càrrec si no vol que en quatre anys estigui fora del mercat laboral si els votants , o el partit, no li renoven la seva confiança.

Evidentment però caldria remodelar la llei electoral. Llistes obertes , o potser millor mixtes, amb especial incidència amb la figura del polític de zona tipus diputat de districte , obligarien a una manera diferent de fer política més pendents de les necessitats de la gent que no pas dels desitjos tantes vegades variables , segons de per on bufa el vent, dels partits.

De moment el que caldria és fer públics els sous “reals” dels polítics de tota mena. I dic reals per que tots sabem que als sous “base” s’afegeixen tantes variables en virtut a diversos càrrecs que curiosament acostumen a ser inherents a la seva pròpia funció , que el ciutadà de a peu mai sap la realitat i queda corprès , bocabadat i absolutament indignat quan apareixen dades com les dietes per desplaçament ( amb cotxe oficial i xofer) que cobren els actuals caps del país , igual com ho feien els anteriors.

I això per no parlar del més escandalós que per a mi és el sou de les Diputacions. El llistat base dels presidents d’arreu de l’Estat encapçalats per dos dels polítics més impresentables com son Fabra ( Dip de Castelló) i Corbacho (Dip de Barcelona) , és per desencisar-se absolutament de la política com eina de servei .

Amb aquesta correspondència entre sou i treball que hauria de ser visible per els electors per renovar la confiança de qualsevol càrrec , es podria donar una nova dinàmica que trencaria , al meu entendre, el gran tumor de la democràcia actual, com ho és la fèrria estructura dels aparells dels partits.
Però a més hauria d’obligar a un compromís comú de permanència. Fora de l’obligada dimissió política davant qualssevol desgavell, s’hauria de penalitzar la fugida personal per el que de distorsió significa al veritable desig del poble.

ICV en tres mesos ha canviat a dos regidors. És difícil fer política ficció, però quins haurien estat els resultats d’ICV amb Quitèria Guirao i Conchita Calvo com a caps de cartell?. O amb qualsevol altra que no fos Graupera com alcaldable?.

Difícil per no dir impossible resposta , però el que sí està clar que és absolutament legal però de difícil comprensió ètica que Quitèria Guirao que ni de bon tros va aconseguir la seva acta , i a més amb un més que gris passat a les seves esquenes per el que ha rebut tota mena de crítiques , compensades amb cap elogi, ocupi ara una tinència d’alcaldia.

Son punts i fets que caldria discutir molt, però cada vegada queda més clar que s’ha de canviar molt, i sobre tot , fer-ho ben aviat.

FONS D’ART

Estic absolutament convençut que el Fons d’Art no es durà a terme per falta de voluntat política.

L’alcalde Baron sempre l’ha defensat i n’és clarament partidari, però no passa el mateix amb ERC que malgrat l’apuntava en el seu programa electoral, mai ha preguntat res del Fons , cosa que per exemple si han fet CiU i el PP . I principalment per el fet de que ni el PMC amb els seus tècnics ni el Museu de Mataró que n’hauria de ser el dipositari a través de Ca l’Arenas en volen saber res i no es cansen de dir en petit comitè “ que el gamarús d’en PIC ja es cansarà i tot es diluirà per si sol”.

Cert és que Penedès està aterrant, però també és cert que ja se li acosta la mítica xifra dels cent dies i potser hauria d’anar més assabentat. Cert és que Graupera va deixar pedres per arreu , però ben poques com la del Fons amb documents firmats.

Potser per tot això no es pot dir que cal posar-hi calendari d’execució quan aquest estava del tot marcat i el PMC no n’ha fet ni una passa.
I òbviament el que no és de rebut és dir “ que és normal que els promotors del Fons defensin els seus interessos”.

Em vol dir Sr.Penedès quins són els “meus” interessos com a promotor d’un Fons que recordi hauria d’aportar a la ciutat de manera gratuita, una col·lecció d’obres significatives dels més importants artistes de la ciutat , amés d’un important fons documental ?. Col·leccions ambdues de les que no disposa la ciutat per la desídia i el desinterès dels poders públics i molt especialment del Museu de Mataró que ha incomplert de manera permanent un dels seus papers fonamentals com ho és la de documentar la realitat històrica i cultural de la ciutat.

Però entenc perfectament que parli d’interessos. Qui durant quatre anys ha cobrat al voltant dels 60000 euros com a càrrec de confiança i que ara cobra xifra prou valuosa per els diferents càrrecs que ocupa li ha de ser impossible entendre que hi hagi gent que sigui capaç de generar de forma altruista un petit tresor com ho pot ser aquesta col·lecció, o que durant més de trenta anys hagi tingut un paper actiu en la cultura de la ciutat en el seu paper de crític, sense rebre cap mena de remuneració.

És per això que espero les seves explicacions.