ART , ART , I MÉS ART

Trenta tres anys escrivint cada setmana sobre art , i trobant-me amb més d’una , de dues i de tres setmanes fent cap-i-tombes per trobar un tema , i ja veus, que un decideix obrir un parèntesi i succeeix l’impensable , que l’ART , - que sí, que escrit amb majúscules- , esdevé en el protagonista de la vida cultural, la social, i estic per dir la política de la ciutat.

La proposta Bassat afegida a la de Francesc Miralles obre un ventall de possibilitats magnífic que molt bé faria la ciutat de Mataró d’aprofitar , i espero de la intel·ligència de Baron , que per cert cal dir que és un bon afeccionat a l’art , en surtin els oportuns camins que facin factible que aquest somni esdevingui realitat , amb el de positiu que el mateix ha de ser per la ciutat.


Del Fons Bassat n’hem parlat abastament en diferents post i hem resumit continguts en “La rebotiga” , la columna d’opinió del Capgròs.com, però mancava l’important i avui l’excel·lent treball de la gent del capgròs ens permet veure l’anàlisi fet per diferents crítics d’art , tots ells de gran i merescut prestigi , i el resultat és aclaparador.: La col·lecció Bassat és excel·lent , quasi tant com el seu prestigi i reconeixement com a col·leccionista.

D’aquesta manera s’esvaeix el gran dubte. La qualitat està garantida i amb ella l’aspecte cultural. Ara queda la qüestió crematística i penso que malgrat la seva magnitud no serà punt de molta fricció. M’explicaré. Mataró vol el Museu ja que pensa que pot ser l’element d’entrar en el mapa cultural del país , però Bassat també el vol per entrar en el “ gotha “cultural del país. Ambdós es necessiten i penso que serà més fàcil del que la gent creu d’arribar a un acord.

La proposta de Miralles és igualment engrescadora i en pot ser complementaria. Daniel Giralt Miracle va fer el mateix gest amb la Universitat de Vic i aquests encara estan fent salts d’alegria, i si és vol opinió de primera mà només cal recordar que el gerent de la mateixa és un MTV i per tant no enganyarà a ningú.

Parlar de Miralles és parlar d’un dels tòtems de la cultura crítica del nostre país des de la meitat del segle passat . La seva col·lecció és del més alt nivell i serviria coma foc d’atenció de qualsevol historiador de l’art d’aquesta època , que no hem d’oblidar és de les més glorioses de la nostra història. A més per la quantitat de documents registrats esdevindria una de les col·leccions documentals d’Art més importants , no dels país, ans de tot l’estat.
Queda ben clar , i per tots costats, que l’aposta per ambdues propostes ha de ser total i sense concessions.

Que la lluita ha de ser dura i que tot no serà qüestió d’un dia , però que s’ha d’apostar amb gosadia per un futur en el que la cultura , en aquest cas l’artística , tingui un veritable valor.

Les notícies per això han provocat opinions contradictòries. Per un costat hi ha aquells que pensen que tot son diners llençats i que cal apostar per altres serveis , socials o no , o aquells que els hi sembla bé però recorden les grans mancances culturals de la ciutat. I aquí pot estar la mare dels ous.

Tot aquest munt d’impactes de gran calada que poden arribar a Mataró , es per a mi parell a l’arribada de l’AVE. Per un costat compromet molts esforços per a un tema que no cal negar pot ser considerat elitista , mentre que per l’altra existeixen mancances evidents a un nivell cultural més ras.
I potser el més important , que ara amb totes aquestes apostes superposades surt a la llum la mancança de despesa que s’ha fet a la cultura d’ençà la democràcia.
Cert que existien altres prioritats , però el nul zel en el tema cultural ( no cal recordar que qui ha guanyat sempre les eleccions a Mataró, és a dir el PSC , sols ha volgut agafar la regiduria de Cultura en casos comptats , i més aviat per obligació que no pas per devoció) fa que no existeixi consciència de la importància d’una realitat cultural.

A més , la nula despesa en equipaments culturals fa que Mataró no disposi d’un Teatre amb les més mínimes condicions , d’un auditori, d’un espai per conferències , d’un lloc per celebrar actes cívics amb dignitat, d’un espai per convencions o semblants , d’un... ( i val posar el que vulgueu per que la realitat és que Mataró no té res de res en aquest camp). Aquest oblit en el manteniment cultural fa que la possibilitat actual sembli aposta de luxe en evident contraposició a unes necessitats més de carrer.

Resumint he de dir que estic molt il·lusionat encara que em quedi una obligada coïssor. Si tot va bé disposarem d’una important col·lecció d’art contemporani i d’una base documental igualment important de la mateixa època que es complementaran perfectament, però quan ens acostem al proper no tindrem ni obres dels artistes de casa ni cap documentació dels mateixos , ja que aquest Ajuntament que tan ràpidament ha contactat amb la gent de fora , amb la que si gastarà molts diners , no ha tingut ni la cortesia de dir una paraula ( i fa ja set mesos ) als artistes que gratuïtament es varen comprometre a cedir obra a la ciutat per a tal de que aquesta gaudís d’un Fons dels seus creadors , fons del que no disposa.

Alguns diran , de fora vingueren que de casa ens tragueren. Tant de bo de fora vingués sempre aquesta qualitat , però un bocinet per la gent de casa , no hauria estat tant malament , oi Srs Baron i Penedès ?.

(les fotos son del capgròs.com)

DELS DIARIS

Avui els diaris van plens de punts per recordar. Article d’Ybarra que el qualifica com el que és , homenatge a Vázquez Montalbán amb un recull de frases que caldrà guardar , fotografies tan impactants com la de Solbes defensant davant tan sols una diputada els pressupostos 2008( quina vergonya , i després volen que la gent estigui en política) ,,,, i una columna a El Prediódico dedicada a Pasqual Maragall per part de Joan Ollé que és d’obligada reproducció

Aquest home heterodox / ens va organitzar uns Jocs. / Ens queden a la retina / els seus salts en gavardina. / Amb nota molt alta se salda / la seva època d'alcalde. / I és ara quan jo tatxo / de covard i mamarratxo / a qui va dir-li borratxo. / Un bon dia, gens en broma, / diu: "Me les piro a Roma". / Molts dels seus no troben dí- ver / que se'n vagi cap al Tíber. I a l'Eterna Ciutat / torna a la Universitat."Pasqual, llança'ns un cable. / ¿Que vols ser Molt Honorable?" I accepta, perquè vol / plantar cara a Pujol. / Perquè el PSOE amb tot no arrambi / funda Ciutadans pel Canvi. / I no perd la paciència / quan qui guanya és Convergència. / A president ens arriba / amb Esquerra i Iniciativa. / No va ser un temps exquisit / aquell primer tripartit; / anaven de trauma en trauma / a la plaça de Sant Jaume. / Per perpinyanès boicot / ha de fer fora en Carod / i, tot i que amb desgana, / a Esquerra Republicana. / Maragall, home tossut, / té una dèria: l'Estatut / i l'home se sent traït / quan Zapatero, a Madrid, / va i el pacta a tot gas / amb l'intrèpid Artur Mas. / I és que alguna cosa es fragua / al carrer de Nicaragua; / a alguns els va de perilla / canviar-lo per Montilla; / llavors se sent very near / del shakespearià Rei Lear. La seva dona Diana / que, potser és qui a casa mana, / els retreu: "No heu jugat net: / aquí teniu el carnet".I dissabte, a l'hospital / ens vas dir: "Estic malalt". / A tothom que era a Sant Pau / una llàgrima li cau /. Tothom t'estima la tira, / Pasqual Maragall i Mira. / I això, ¿per què serà? / Perquè t'has fet estimar. Un petó i una abraçada, / president i camarada. / Ha estat una cabronada / l'última maragallada.