ESPERANCES

Llegeixo que el dinar del passat divendres entre Baron , Bassas i Bassat no va ser un “bla , bla , bla” i sí un “va-va-va” i valgui l’acudit dolent. Tinc enveja , d’aquella ben envejosa, de Baron i Bassas. No per el dinar que suposo excel·lent, no per la conversa que a bon segur va ser del més atractiva i excitant i sí per poder veure part de la col·lecció i començar a assaborir-la.
Dic començar a assaborir-la ja que vull creure fermament que aquesta mena de regal de Reis anticipat , i enverinat segons alguns , acabarà essent una realitat a la nostra ciutat. Il·lús , diran altres , però què si no la il·lusió és el que m’ha mantingut en el mon de l’art local durant més de trenta anys.

Per una vegada sembla que existeix una majoria de consens de que al menys cal intentar-ho. Els partits sembla que hi estan d’acord , les veus del món cultural també i per el que he pogut constatar personalment amb gent del carrer també existeix una certa sensació de que cal apujar culturalment aquest Mataró que tant deslluït està en aquesta façana.
Descoberta la qualitat de la col·lecció amb l’aval dels experts , es qüestió de posar fil a l’agulla en els altres temes fonamentals ( espai, financiació en la construcció i el manteniment, direcció...) però fer-ho amb cura i tranquil·litat , que tots sabem, i ara patim de primera mà , que en aquests casos les presses son males companyes de viatge.

I d’entre les mil i una opinions llegides en aquests dies , em quedo per analitzar amb dues que divergeixen del comú de totes. Per un costat Albert Alís recomanant que sobre tot que no ho toqui ningú de l’Ajuntament. Que tots sabem el desgavell que és el Museu, Ca l’Arenas, Can Palauet , Can Xalant...
L’altra son les paraules de Pep Dardanyà , director de Can Xalant. Aconsella , encertadament , un estudi de viabilitat per part d’una empresa aliena per comprovar si el projecte té sentit i pot encaixar a la ciutat i el territori. Crec que cal fer-ho i fer-ho també amb Can Xalant. Potser tenim una altra sorpresa i disposem d’una quants milers d’euros més per el manteniment del Museu.

Mentre , il·lusionem-nos amb les exposicions que tenim ben a prop.

VIATGE ??

Les cares de dos búfals , o potser son dos bisons , pintats sota l’estructura d’aquest realisme que tant bé conrea , estructurats tècnicament en aquest esperit nebulós de tonalitats crues, grises i marrons, en el que el treball sobre el grafit dona aquest aire de sfumatto tan genètic i familiar, és el que presenta Marc Prat en la Sala 2 de Ca l’Arenas en l’exposició que serveix per obrir temporada.

Dic exposició i evidentment és massa. Dos obres amb prou feines arriben a tastet i sols queden com elements individuals per intentar esbrinar el treball de l’autor que en aquest cas i degut a la coneixença prèvia, ens indica que Prat segueix amb el camí que encetà amb els seus “peus” i ha seguit amb “criptes” i visions de filosofia oriental.

Aquesta , tan sols aquesta , seria la lectura en unes condicions normals, però no és el cas. L’exposició està en emmarcada en un seguit de mostres amb el viatge com a nexe comú , i queda clar que aquí de viatge res.
No serveix el truc de titular “transhumància” a la mostra i presentar-la a més capgirant el concepte de l’obra que aquí se situa amb els caps allunyant-se , quan l’evidència està en que el treball és un díptic on la tensió de forces està en el cap contra cap, tal i com queda clar en la fotografia que domina el catàleg.

La manca d’espai i el fet de que la cantonada , de posar-se de la manera correcta , trencava el ritme tensional , ha donat pas a aquest desgavell que denota dues coses molt importants: L’inadequat de l’espai que impossibilita als artistes poder expressar el seu fer en les condicions més adients. I la fal·làcia del projecte unitari.

Els pèls de búfal o dels bisons son molt forts i resistents , però en aquesta ocasió no aguanten un viatge que no existeix per enlloc.

(La fotografia és gentilesa de Marta Teixidó)