Avui “El Periódico” ofereix una entrevista amb el sempre magnífic Ferran Mascarell que cal llegir amb tota cura. Encara que parla de Cultura i/a Catalunya , fàcil és extrapolar , amb tots els matissos que volgueu, amb la nostra ciutat. Per això la reprodueixo.
"A la cultura catalana li sobra política"
El cap de la divisió d'audiovisuals de RBA fa balanç de la cultura catalana el 2007, un any protagonitzat per Frankfurt i el canvi de titular de la cartera al Govern.
--S'acaba el 2007. ¿Com l'ha vist en el terreny cultural?-
-A la cultura catalana li ha faltat ambició.
-Ha sigut l'any de Frankfurt.
-Més enllà de Frankfurt, ha passat poca cosa.
-¿I Frankfurt ens va donar la dimensió internacional que volíem?
-Frankfurt perseguia tres objectius: millorar la presència de la literatura catalana en el món, entendre el paper fonamental de l'edició catalana amb els seus cinc segles d'història al darrere i ensenyar al món l'existència d'una cultura forta, plena i integral. El primer objectiu suposo que ha funcionat, però el segon i el tercer, no.
-O sigui, un any tristíssim.
-Un any entre apàtic i erràtic.
-A veure, ¿què li falta i què li sobra a la cultura catalana?
-Li falta convicció i li sobra política. La cultura catalana és un cas insòlit enmig del panorama internacional, perquè no té al darrere un Estat que la tuteli. I és més forta del que acostumem a pensar. Llavors, ¿quin és el problema? .
--¿Quin és el problema?
-L'acció política és massa partidista, massa de pa sucat amb oli, massa d'avui per demà. Per una altra banda, la mateixa societat catalana no té prou consciència de tota la seva potència i es mou en una certa lamentació. A Frankfurt, per exemple, ens vam queixar més que no pas explicar. Jo penso que el gran repte de la cultura catalana és estar en el món. Però seguim mirant-nos el melic.
-Tenim un J. A. Bayona, amb 14 opcions al Goya per El orfanato, però no una indústria del cine. -En cine estem vivint el resultat de les males polítiques públiques. La cultura catalana té fortalesa perquè té capacitat creativa, instint, predisposició, qualitat. No pot ser que el creador o el productor hagin de viure amb tanta dificultat l'emergència de la seva obra. S'ha de crear una estructura pública que pensi com fer que les pel.lícules arribin al món. Durant anys ens hem preocupat de fer directors nacionalistes en lloc de fer productors internacionalistes.
-I Borja-Villel ha deixat el Macba per dirigir el Reina Sofia. ¿El sorprèn?
-El que em sorprèn és que tothom tingui molt clar que la sortida natural de Borja sigui anar a Madrid. El més natural és voler que el Macba sigui el museu de referència a nivell estatal, fins i tot internacional.
-Madrid sembla guanyar-li la partida a Barcelona.
-Madrid ha guanyat gruix. Hi ha hagut una aposta de l'Estat que fa 20 anys que es materialitza. El Prado, el Reina Sofia, els festivals... Hi ha hagut convicció. Mentrestant, Barcelona s'ha fet a si mateixa, gairebé sense ajuda de l'Estat central i amb l'autonòmic gairebé en contra.
-Aquí ens acontentem amb les cercaviles, com va dir una veu crítica.
-No hi estic d'acord. Barcelona ha de reivindicar la seva relació amb els grans esdeveniments. Han sigut la fórmula autòctona que ens hem inventat per fer front a la falta d'Estat. Renunciar-hi és no entendre'ns a nosaltres mateixos.
-Escolti, ¿li portaran molt de carbó al conseller Tresserras?
-A mi, personalment, el conseller Tresserras m'agrada. Una altra cosa és el projecte que defensa, que fins al moment desconec. No sé cap on caminem. Tinc la convicció que el país no té projecte cultural.
-Expliqui-li, per si de cas, què entén vostè per cultura.
-Cultura és el capital que el país té per créixer i fer feliç la majoria de la gent que hi viu. És el capital que sorgeix de tots els que produeixen coneixement i valors. De les editorials, les universitats, els productors de cine, els directors de teatre, els mitjans de comunicació... I les polítiques culturals han d'estar al servei exclusiu de la promoció d'aquest capital.
-Formuli un desig per al 2008.
-Que es posi en marxa una vegada per totes el Consell de les Arts i que la cultura es constitueixi com un fonament de la societat i no com un ornament de la política.
-I vostè, ¿que demana després d'aquest any d'adéu a la política?
-Per mi ha sigut un any de còmoda reflexió. He disfrutat i disfruto enormement escrivint. Estic acabant el meu dietari de conseller.
-Alguna espina es traurà en aquesta muntanya de fulles.
-¡No hi ha espines per treure!
-Hi haurà penes...
-Potser el que m'entristeix és no haver pogut instal.lar en l'imaginari del país l'imperatiu cultural, la convicció que la cultura és essencial per al futur, per fer societats més avançades, més vives, més raonables. Estava convençut que era el moment...
VEÏNS
Cada vegada es complica més, i s’enverina , l’affaire de les associacions de Veïns locals , i algú en prendrà mal , i òbviament seran els més dèbils a qui els tocarà rebre del crostó.
Ja fa temps que amb l’assumpció d’una democràcia estabilitzada i uns Ajuntaments en que les coses es poden dir per camins normals, que el moviment veïnal hauria d’haver-se “reciclat” en modus i maneres, però certament ni ells mateixos ni als propis partits que durant tant de temps les van utilitzar al seu gust i per els seus interessos han estat per la labor, ja que així han tingut a mans unes agrupacions , en general fàcilment manipulables , que en el cas convenient podien ser emprades com un contrapoder.
Les Associacions de Veïns , com la gent de la Cultura , per natura han d’estar eternament insatisfetes. Mai hi hauran prou coses als barris , com mai hi haurà una política cultural suficient. Per tant “l’enemic” natural , ha de ser el poder, en aquest cas municipal, del que han de ser mosca collonera permanent.
És per això difícil separar el concepte veïnal i el de servei a la militància del partit que un ha escollit. Alguns creuran que formar part del partit en el poder pot portar prebendes per amiguisme. Altres pensaran justament el contrari. Que ser de l’oposició servirà per influir i aconseguiran més per a veure si els poden portar al seu veral.
Algú és tan il·lús de no creure que Carlos Fernández va fer bandera de partit per totes aquelles millores que es realitzaren en el seu barri , encara que després no es notés en els resultats electorals ?.
Algú és tan il·lús de no creure que l’Associació de Cerdanyola ha mantingut un enfrontament permanent per l’evident desgast electoral que provoca al partit del Govern ?.
Ens trobem dons davant un mal ús del poder veïnal. És clar que els signants del manifest ho van fer a toc de xiulet del PSC. És clar que la Federació de Veïns actua a toc de xiulet , però en aquest cas d’IC i altres partits de més a l’esquerra. Uns i altres van actuar , i actuen, d’esquenes al fet essencial per el que han estat creades , els veïns i els seus problemes , en especial els més propers.
Bo estaria una acurada reflexió que servis per redirigir a l’entorn veïnal a la lluita , sempre intensa i inacabada , d’aconseguir el millor per els seus barris i de retop per la ciutat. I a bon segur per aconseguir-ho caldrà que molts abandonin el vaixell, i que nova gent sigui capaç de poder-se enfrontar al poder , no per raons polítiques i de partit , i sí per la millor raó política i de ciutat com han de ser els seus ciutadans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada