BORJA – VILLEL

L’acceptació per part de Manuel Borja-Villel del càrrec de nou Director del CARS (Centre d’Art Reina Sofia) va provocar un bon terrabastall polític. I cal fixar-se que dic polític.

Tot va convertir-se en un munt de comentaris al voltant de si la superioritat de l'activitat artística i cultural de Madrid ( algú en dubte ? ) feia que Barcelona sols fos porta de pas o trampolí. Que calia resituar al MACBA , que naps o que cols , quan la realitat és ben senzilla, un Centre Nacional ( com és el CARS) o si voleu ser políticament correctes , un centre estatal, sempre és un aposta més sucosa que un centre autonòmic per més MACBA que es digui.

Avui però ha saltat la caixa dels trons . El pas definitiu d’un a l’altra i les seves declaracions han fet que tot hagi esclatat en el desconcert d’una gran majoria.
Es parla ja del “model Borja” , aquell que com ell mateix defineix , defensa “ el discurs teòric i la dissolució de les disciplines front el que ell considera el formalisme de la successiu de moviments” .per acabar esclatant tot exclamant que pensa donar la volta al CARS com si d’un guant es tractés. Així é segur que l’enrenou està muntat.

No remarcar el paper de Borja-Villel en la revifada del MACBA seria del tot injust , però està clar que com la majoria de contemporanis, ho fa en el fonament de trepitjar el que calgui per aconseguir els objectius previstos ( en lectura local llegir Can Xalant) i com no, hi ha gent que no està disposat a tolerar-ho.

Avui a “El País” gent com Victòria Combalía i Pilar Parcerises , cap d’elles susceptibles de sospita , el critiquen per la seva desatenció a la pintura , de no servir d’enllaç entre el dau el Set i l’avui mateix , i d’actuar més com a museu privat que no pas públic mitjançant “... un discurs aparentment crític amb el que ha intentat desactivar les crítiques al seu model”.

Succeeix dons que els Museus ja no son dels artistes que dipositen en ells les seves obres per esdevenir propietat "privada" dels seus directors. Qui dirigeix El Prado, el Louvre o l’Orsai ?. Difícil és saber-ho, però en canvi Borja-Villel , Todolí, Corral, Serra etc son més importants que les obres que atresoren i això és dolent, però que molt dolent.

En un paral·lelisme fàcil amb el futbol. Resulta que els entrenadors son les figures i els futbolistes unes senzilles peces i així no es va enlloc. Canvien els entrenadors i el que era fonamental ara és inservible i al revés.

Cal una pragmàtica a l’anglesa, és a dir , hi ha una filosofia de concepte estructural i qui accepta un lloc de responsabilitat sap que aquesta aposta és el fonamet i l’eix, i que cal respectar-lo.
Potser dons és l’hora de fer quelcom igual. Un nucli d’experts que marqui línies a llarg termini i que els directors facin el seu treball en aquest concepte. I quan un no està ’acord ja sap el camí que li pertoca.

I aquesta imatge caldria resituar-la a la nostra ciutat. Un comitè d’experts escrivint les línies mares dels deu propers anys, estructurant tota la resta en fonament i eix a aquest concepte general.
Però potser és l’hora de despertar. Penedès, Gisèle Noè , Carlos Marfà. Massa gent peculiar per poder tirar endavant res.
Per cert , Marfà acomplirà en aquest curs els vint-i-cinc anys en el Museu, la notícia més penosa que hem patit culturalment en la nostra ciutat en molt de temps.

Caldrà celebrar-ho?. Deixem la resposta per un proper post.