DESENCÍS

Avui he assistit a la presentació pública de l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas. Ho he fet amb il·lusió i ganes ja que el desgavell del casalot del carrer Argentona és tan important que s’ha de capgirar com un mitjó i pensava, il·lús de mi , que potser aquesta associació podria provocar aquest moviment.
Hi he assistit sense cap prejudici previ ja que no he aconseguit cap informació fora de la petita nota apareguda en els digitals, Ni els periodistes , ni els artistes amb qui he contactat en tenien cap noticia i sols el nom de Nico Guanyabens em parlava a priori de la serietat del projecte.

Però la presentació ha estat pèssima. Ha començat Sergi Penedès amb una autolloança fora de tot rigor que ja presagiava que allò no anava pel bon camí. A continuació en Nico Guanyabens que segons sembla és el President de l’associació, ha fet un projecte d’intencions híbrid, sense cap mena de peculiaritat , sense cap mena de crítica al que està passant , i donant una imatge d’associació ful, d’aquelles muntades des de dintre , com si d’una plataforma es tractés, per a fi de comptes realitzar una activitat clarament dirigida per el poder , però que anant signada per teixit associatiu , aquest poder queda al marge i així es salva de les crítiques i pot rentar-se les mans públicament.

Una activitat a més que per l’explicat, deixa de nou a l’art en darrer terme i sembla caminar en el camí d’una altra desfeta al desig de Jordi Arenas de deixar la casa per els artistes de la ciutat , fet que cada vegada queda més lluny. Ai , si Jordi Arenas aixequés el cap....

Esperava sortir de confusions amb la butlleta d’inscripció, però aquesta es reduïa a elements bancaris i no parlava en res ni de l’associació, estatuts , manera de funcionament, etc. És a dir , paga i calla, manera molt habitual d’actuar en l’entorn del Museu mataroní.

Cert és però que la sala estava plena de gom a gom i es varen precisar cadires suplementàries , però també és cert que hi ha dues consideracions que no es poden obviar i al voltant de les quals els promotors haurien de reflexionar:
1.- L’edat mitjana dels assistents s’apropava als setanta. Certament semblava una conferència de les Aules sèniors a la que s’havien afegit un parell de quarentons despistats.
2.- Si tenim dues mans i una serveix per comptar artistes d’una certa professionalitat i l’altra serveix per comptar artistes dignament afeccionats , ens podem tallar dits de les mans per comptar els que han assistit a l’acte. I fixeu que parlo amb plural.

Atot això s’ha afegit la fluixa conferència que ens ha ofert Carlos Velilla.
El tema era suggerent i el començament també. Leonardo da Vinci ens ha fet somiar en que podia ser una tarda profitosa però ha estat un miratge. El to monocorde de la lectura del conferenciant ha anat afegint ambient tediós a un seguit de reflexions més destinades a les dades , l’anècdota i la fraseologia que no pas al que es tractava.
Una conferència pedant en alt grau , pretensiosa en la forma i vàcua en el fer i el contingut, sense cap mena de lligam , amb salts i eleccions difícilment comprensibles i que ha portat a l’ensopiment a aquells que l’escoltàvem, i de la que al final poca però molt poca cosa hem tret de profit.

Per cert , i per que ningú vulgui veure predisposicons negatives per part meva , el desencís i la crítica a la conferència ,- en un cas molt més ferotge que la meva -, ha estat coincident en els tres dels pocs artistes que estaven a la sala i amb els que he pogut parlar.

Una presentació de l’associació amb mal peu. Volem desitjar-li que millori ja que creiem en ella i ha de ser element clau en la regeneració de Ca l’Arenas. Però per fer-ho li cal dues coses essencials al meu entendre: En primer lloc ser crítics amb el que de molt malament s’està dirigint el centre. Sols així es podrà millorar i no amb la falsa complaença del que bons que som tots.
L’altra , i molt important, no estructurar l’associació d’esquenes a l’art com avui per avui sembla. Ca l’Arenas va ser un centre essencialment d’Art , al que es van afegir altres aventures culturals. Rebutjar l’art com a eix de l’activitat dl centre , com fins ara ha succeït , sols pot portar a mantenir l’immens fracàs d’un centre que avui per avui és una absoluta rèmora en l’activitat cultural i artística de la ciutat.

I com que suposo que dec estar molt equivocat , - puc assegurar que m’agradaria estar-ho -, convido a qui em pugui retopar tot el dit ho faci . De veritat que li estaré molt agraït.

MÉS DESENCÍS

Quan anava a la presentació comentada , celebrada a Can Palauet , he intentat trobar cartells publicitaris de l’exposició de Torres-García que s’inaugura demà passat. N’he trobat un , mig penjat al costat del Cor de Maria.
Ni al Monumental, ni al Museu , ni al mateix Can Palauet , on per cert encara no està a punt el plafó d’entrada, no hi ha cap mena de senyal de l’exposició. Igualment succeeix amb les dues grans banderoles de la Pça de l’Ajuntament que encara guarneixen les anteriors exposicions ja clausurades.

Podria ser que algun altra cartell s’escapés de la meva mirada , per que cal dir i estic convençut que en aquest cas ningú gosarà contradir-me, que el cartell de l’exposició és horrible. Llis , de color granatos , amb el nom de l’exposició i en la zona superior una grisosa imatge de l’artista amb tres figures geomètriques. Un cartell que convida a tot menys a visitar allò que sembla pot ser qualsevol altra cosa que una exposició.
Disposant d’una imatge tan identificativa , personal i cridanera com la de la portada del catàleg , costa d’entendre un cartell tan poc cartell com el que s’ha fet. A més per el que NO hem vist , no existeixen banderoles ni cap mena de reclam de gran alçada que sigui corresponent a la importància de l’exposició.

Tot això és un cúmul de coses mal fetes de les que algú hauria de respondre públicament , però si algun dia ho fan a bon segur no hi estaré jo. Soc tan dolent que de nou l’Ajuntament m’ha castigat i no estic convidat a la inauguració. Es veu que trenta tres anys de lluitar per l’art i els artistes de la ciutat sols mereixen menyspreus d’aquest tipus.

ENCÍS

Avui fa 21 anys que em vaig casar. Certament el dia és curiós, Sant Antoni dels burros , però ha estat la burrada més genial de la meva vida.
21 anys per felicitar-se i estic convençut que l’altra costat pensa el mateix.