1000

És la xifra d’edicions a la que arriba Capgròs. En una bona part d’aquest miler hi he pres part.

Recordo com vaig entrar amb contacte amb Capgròs. Va se el bon amic Albert Calls el que em va dir si volia col·laborar amb “5 cèntims” el que per aquell temps era suplement cultural del setmanari. Vaig dubtar força , - en aquells temps em creia el rei del món escrivint al Diari de Mataró i amb el meu programa a TV Mataró -, però vaig acceptar i a la demanda imperativa d’en Quico Castanyer , vaig respondre publicant la presentació que dedicava a una exposició de Marta Duran a la sala de la Laietana a la Riera.

Ha passat molt de temps. Avui estic en any sabàtic , encara que mantinc alguna qu’altra col·laboració , com per ex. la propera setmana tot parlant de Torres-García , però per a mi el Capgròs segueix essent casa meva , i a més sé que de totes totes , és veritat. Per això totes les felicitacions que han arribat al Capgròs, les he sentit com a pròpies.

Unes felicitacions que en aquest número arriben del consistori i de diversos partits polítics , entre els que curiosament no estan ni el PSC ni ERC. Hauran confós partit i govern?. Si no és així, com es pot llegir l’absència de d'ambdós?.

Sigui com sigui potser en caldria una reflexió, i una mirada ben neta. I en aquest cas l’Esteve Terrades , està clar que no ha estat a l’alçada.

ENQUESTES

“El Periódico” ofereix una nova enquesta de resultats electorals. Els mateixos no son cap sorpresa.
El PSC guanya com cal, encara que el PP augmenta amb algun escó. Però hi ha dues dades essencials.

Una, que Duran i Lleida és el polític més valorat i que Chacón , - que es pensava l’aparell? -, està per sota del caps de CiU, ERC i IC, el que demostra el que bona part dels catalans sabíem de fa temps, que Chacon és una pèssima elecció com a cap de llista , i que respon en res a la manera d’entendre la política que tenim la gent del PSC , i repeteixo PSC que no PSOE.
Una elecció que posa en dubtes les eleccions de caps de llista per a qualsevol fet electoral. Hom sap que Chacon no tindria ni el més petit lloc de privilegi, si els que paguen , és a dir els militants , tinguessin altra cosa que dir que no baixar el cap, això sí, de manera totalment disciplinaria.

L’altra son les dades de probable participació. Son esfereïdores. Tots els polítics es van posar les mans al cap en veure la participació de les municipals. Calia estudiar el cas, varen dir.
No ho han fet i el descrèdit polític és cada vegada més gran. Potser que de veritat posin fil a l’agulla, ja que ho creguin o no, qui si juga el menjar son ells i no pas nosaltres

PP

L’affaire PP és de vodevil castizo amb lletra de Mihura o escriptor semblant.
Qui l’ha entès millor és en Millás en la seva columma de El País , que no dubto en reproduir. Paga la pena i val per qualsevol reflexió.
Majestàtica.

“Aguirre y Gallardón parecen dos hermanos rivales, pertenecientes a una de esas familias cristianas que gustan a Rouco. Rajoy sería, en tal cuadro, el padre débil, sin criterio, demasiado influido por una esposa dominante (Zaplana), que ha logrado meter en el hogar a su hermana viuda (Acebes), también muy belicosa. A primera vista, la pasividad de Rajoy se adapta mejor al carácter contemporizador del hijo que a los arranques caprichosos de la hija, pero su esposa y su cuñada le ponen la cabeza como un bombo. Que si el niño es un hipócrita, que si tira la piedra y esconde la mano, que si cuando sean viejos los va a llevar al asilo, que si ya está estudiando el modo de inhabilitarles... La niña en cambio actúa con franqueza, se la ve venir, jamás dice una cosa por otra y no pone peros a la hora de ir a por recetas al ambulatorio.

Imagínense a Zaplana en bata, con rulos y los brazos en jarras, recorriendo furiosa los pasillos de Génova mientras compara a voz en grito las mezquindades del niño con las virtudes de la niña. Todo ello alentado por Acebes, vestida de negro y con el misal en la mano, a punto de irse a la parroquia. Por si fuera poco, de vez en cuando aparece Aznar, el suegro autoritario y triunfador, para poner en su sitio también a ese yerno endeble y correoso. Está claro que en semejante conjunto familiar o tragas o te vas. Gallardón llevaba años tragando en la confianza de doblegar a ese padre apático, sin caer en la cuenta de que las esposas no tocan en la tómbola, de modo que resulta imposible casarse con Zaplana si no te gusta mucho o hacerse cargo de una cuñada como Acebes si no eres un poco meapilas. El problema es que ahora no puede ni marcharse ni dejar de tragar. Quizá debería preguntarse si no disfruta en el fondo con ese papel de chivo expiatorio tan común en las familias cristianas.

Aquest escrit estava per penjar en data i hora que consta , però per allò d'Internet no va ser possible. Amb unes hores de retard arriba a tothom ja que manté la seva validesa,