Mancaven cinc minuts per dos quarts de vuit del vespre, quan la persona que havia descobert el projecte de l’exposició Torres-García per part de la Caixa de Girona, discretament situat en un racó de la sala d’actes de Can Palauet, mirava neguitós el rellotge, preguntant-se com era possible que la sala fos mig buida.

Recordava la il·lusió amb la que va rebre la resposta d’aquell amic ben relacionat amb la caixa gironina i que va fer una primera aproximació al tema amb un resultat esperançador, - tot el que no fos un NO d’entrada , ja era esperançador -, i que li explicava que encara que no era habitual, el fet de la perspectiva d’un projecte cultural de l’entitat a inaugurar a Barcelona , podia afavorir l’intent que seria com una prova pilot.

Tenia en ment la comunicació amb l’Antoni Luis com a president de l'Associaició San Lluc per l'art.Mataró , per lluitar per l’idea , com entitat i evidentment amb el suport de l’Ajuntament en el que pertoca a espais i infrastructures.

Havia seguit atentament les negociacions i l’entossudida lluita de Luis , els seus companys i l'Ajuntament per fer realitat el que encara era un somni. Tot fins el resultat amb final feliç , que es produïa fa tan sols unes poques setmanes.

Deu minuts més tard , en començar l’acte , ja s’havia tranquil·litzat. La sala estava plena , amb gent dreta. No tant com en altres ocasions però era una entrada lluïda. La presència de regidors abundant i per tots els costat de l’arc dignificaven l’acte.

El discurs de Penedès li va semblar tan intranscendent com sempre , fet al que ajuda aquest to lineal , sense passió ni vibració, que el converteix en no creïble. Ni l’autobombo de sempre el va inquietar , tan sols es vas remoure en la seva cadira quan per acabar va demanar que hom parlés allà on anés d’aquesta exposició. En fes veritable boca a boca. Excel·lent recomanació , va pensar per dintre , ja que si ens refiem de la pèssima i quasi inexistent publicitat anem apanyats.

La presentació de Marc Domènec li va il·luminar diverses vegades la mirada. Encara que no combrega del tot amb aquesta teoria del primitivisme com a eix de tota la trajectòria de Torres-García , la bona presentació del comissari, les seves entenedores explicacions , el bon saber en col·locar a Torres-García en la realitat vital de l’època, el seu didactisme i la pedagogia que espurnegen en les seves paraules , feien de la seva xerrada un quelcom de molt agrair , ja que situen exactament a l’oient davant allò que ben aviat podra veure i gaudir.

Segueix il·lusionat amb les paraules de Baron , especialment quan parla del recolzament total envers la Biennal. Encara que sap que les paraules se les emporta el vent, i que fins i tot els papers signats per un alcalde poden esdevenir papers mullats ( i si no que li expliquin a ell que ho ha patit en primera persona). El veu sincer i vol creure amb aquelles paraules que donen ales per enlairar una Biennal que hauria de ser un dels actes culturals cabdals de la ciutat.

Arriba ja l’hora de la veritat. Baixa emocionat les escales de Can Palauet i s’acosta a la primera obra que li ve a mà, i en certa manera s’emociona. Enlaira els ulls com dirigint-se a qui li va inocular el verí de Torres-García , com dient-li si ja ho veia, que ja estava aquí, que les obres de Torres-García estaven per primera vegada a la ciutat on arribà en creuar l’oceà i en la que va realitzar les seves primeres beceroles artístiques , justament ben a prop de on ara es mostraven majestàtiques.

La passejada per Can Palauet és emocionant, la visita al Museu és igualment potent. Paladeja l’instant encara que ara sigui fugisser. Sap que tornarà, una i més vegades , i sol o quasi sol podrà xuclar fins l’ànima tot l’art que li oferiran les 44 pintures i els 31 dibuixos que composen l’exposició. Sent en el seu interior un estat de luxúria artística , és una passejada en certa manera orgàsmica. És simplement Art en estat pur.

Agraeix la copa de cava que assaboreix lentament, i es gasta 32 euros per adquirir el magnífic catàleg de l’exposició. Ho fa tot pensant que potser el correcte hauria estat en la deferència de l’obsequi per part de l’Ajuntament, però ell mateix riu per dintre tot pensant que si no han tingut ni la decència de convidar-lo a l’acte inaugural, com es pot pensar en allò de l’elegància social del regal, encara que a bon segur aquesta magnífic catàleg anirà a petar a mans de molta gent a qui no servirà de res.

Una mica de xerrada amb alguns amics i cal tornar a casa. Mentre camina satisfet Riera amunt li ve al cap que justament la Caixa de Girona acaba de presentar la nova temporada i que hi ha un parell d’exposicions que..., i si tenim en compte que ara hem obert les portes podria ser que... Però en aquesta ocasió el cervell s’imposa al cor i la decisió és senzilla : “ No ho fan tan bé a Cultura , dons aquesta vegada que descobreixin ells les exposicions”.

I segueix camí amunt somiant ja amb la vetllada que l’espera tot llegint el magnífica catàleg.

A vegades tan sols 32 euros ens poden acostar a la felicitat.

PATRIMONI

A bon segur la paraula de moda a Mataró. Mentre ens omplim amb Can Fàbregas , deixem de costat elements com les cases de cos , veritable tresor arquitectònic patrimonial de la ciutat , o els esgrafiats , procediment artístic d’ornamentació ben popular a Mataró i que va agafar bona volada fa uns anys de la mà de l’arquitecte Jordi Estrany i l’artista i germà, Santi Estrany.Justament una mostra d’aquests esgrafiats va servir per inaugurar el per adormit , espai f al Foment.

Ara succeeix que aquests esgrafiats son destruits sense cap mena de contemplació. El darrer ha estat el que presidia l’antic edifici de “Mobles Ros” al carrer Barcelona , amb escenes referides a la feina de fuster.
No fa pas massa que també han estat destruïts el de l’Urbanització Vilardell, el de Signe ( c.Pujol) , Ximenes (baixada de Sta Anna) , Masachs ( Sant Francesc d’Asís ) , Massana ( c. Rosselló).

Un atemptat patrimonial constant i permanent i davant del qual ningú en diu res. Potser serà degut als pocs rèdits polítics que es pot treure en defensar-los.