SENY I RAUXA

Divendres al vespre la Galeria Lolet Comes es va omplir de gom a gom per a la inauguració de l’exposició de Pep Suari i Josep M.Gomis , que vaig tenir tot el plaer en presentar.
Suari i Gomis semblen l’estranya parella. Encara que de la mateixa edat i havent compartit estudis de batxillerat i beceroles artístiques amb Pau Mañé , el seu caminar no ha tingut res en comú.
Suari ben aviat es va decidir per la professionalitat . El seu pas per l’escola de Torrents Lladó el va portar a una pintura que mantenint un eix figuratiu avançat donava prou espais a noves experiències en un entorn àgil i modern d’un expressionisme pictòric de base figurativa.

El seu caminar , ampla i a voltes disbauxat ,l ‘ha portat a exposar a llocs tan diversos com Alemanya , Japó o els EEUU , mantenint aquesta diversitat de conceptes en la que tant a gust es troba.

Una diversitat que es fa palesa en aquesta exposició. Per un costat ens trobem amb paisatges , força d’ells aquarel·lats , en els que es mou en tot el ventall , algunes vegades fregant un to populista i carrincló , i en altres avançant per una llibertat gestual d’un alt atractiu. Per un altra ens trobem davant petites notes esgarrapades que mostren una habilitat i capacitat de recursos més que estimable, indicativa d’un sentit general de pintura lúdica que s’apropa al camp gestual a lo Perico Pastor, que tan be domina.

Però el millor està en tres obres , com la que presentem a la imatge. Unes obres intenses ja sigui en la mirada exterior com en l’interior. Destrament traçades , presenten el to de neguit precís per provocar curiositat i reflexió. El dubte que provoca l’estat i la situació del protagonista és un excel·lent reclam per arrodonir una exposició a voltes massa dispersa i que se salva essencialment per aquestes tres peces ben indicatives del fer de Suari.

Josep Mª Gomis és l’altra cara de la moneda. Encara que esculpeix diríem que “ de sempre” és aquesta la primera vegada que ha gosat de fer-ne mostra pública , fora de les puntual presències en col·lectives com per ex. el Sant Lluc.

Gomis és un bon escultor figuratiu. Domina la tècnica , sap marcar els temps i principalment intenta conjugar la figuració amb el realisme per arrodonir uns treballs que intenten sempre , - i generalment aconsegueixen – tenir en la semblança el seu principal actiu.

Una figura de dona en una butaca encapçala amb bon nivell la mostra que com en el cas de Suari , navega després amb alts i baixos , però mantenint un to acceptable. Un to en el que potser falta un xic d’intensitat expressiva. La preocupació per la tècnica i per el concepte de la figuració en sí, fa que a voltes els resultats siguin atractius però massa distants , massa freds.

Una aproximació més tàctil , més sensual en un dir , elevaria el ritme que té en algunes peces simplement vidriades , en que el joc de volums denota un esperit de llibertat en el que s’hauria de moure més l’autor , massa vegades encotillat en la seva estricta figuració que denota el seu bon nivell d’escultor , però que limita la seva capacitat d’artista.

Josep M. Gomis i Pep Suari.
Galeria Lolet Comas , del 29 de febrer al 29 de març de 2008


ROMÀNIC

El viatjar en transport públic et permet conèixer a gent que mai coneixeries en altres condicions. Una casualitat va fer que el passat divendres descobrís que un dels habituals companys de viatge matutí era un gran afeccionat , - i quin afeccionat -, de l’art romànic.
Vàrem parlar una mica , ell amb la força de l’apassionat , i un amb la mirada del coneixedor curiós però sabent que no és ni de bon tros la meva especialitat. Avui m’ha sorprès obsequiant-me amb una magnífica revista de títol “Románico” que edita l’associació “Amigos del románico” formada per gent de tota Espanya i de la que ell n’és membre de la Junta Directiva.
És una revista magnífica ,molt ben editada , d’agradable mirada i lectura , amb articles especialitzats molt atractius tant per la seva varietat com en la seva didàctica. En aquest nombre n’hi ha un del nostre protagonista amb un estudi sobre “Les llanternes dels morts”, amb dedicació a la zona francesa amb centre a l’”Haute-Vienne”. Un article que demostra la saviesa del fins fa poc , mig conegut acompanyant.

Xavier Bravo és el seu nom , un nom que caldria tenir en compte quan parlem de romànic en les nostres contrades. Un altra nom dels molts desconeguts que la ciutat be hauria “d’explotar” en aquesta vida cultural tantes vegades tancada i enroscada sobre el mateix i ja avorrit melic.

PS.- Si sou curiosos amb el Romànic , aquesta associació té un weeb molt acurat que paga la pena visitar ( http://www.amigosdelromanico.org/ ). D’entre la molta diversitat de temes , he trobat una visita a les esglésies romàniques de Mongat i de Sant Pol.
He manllevat una fotografia de l’església de Sant Martí al Mongat , un tresor romànic que n’és ben desconegut per els propis maresmencs.
Una associació , aquesta de amigos del románico a la que cal felicitar de tot cor.