dilluns, de maig 12, 2008

QUATRE

MÁXIMO ALMEIDA. LA LLUM DE LA FOSCOR

Máximo Almeida ( Mataró 1974 ) és un d’aquells creadors mataronins que malgrat el seu bon fer i alguns èxits importants com els aconseguits als Premis de Pintura Jove de la Sala Parés no ha trobat encara el seu espai en el reconeixement artístic de la seva ciutat. Un reconeixement que potser pot començar a assolir després de la seva brillant presència a la tradicional col·lectiva “Quatre” amb la que cada primavera l’Ateneu Laietana intenta seduir-nos tot presentant quatre joves valors.

Per aquesta ocasió Almeida concentra la seva exposició en “Nocturns” , paisatges realistes descontextualitzats ja que es mostren en la soledat de la nit que els converteix de real e irreals, com si d’una imatge futurista es tractés , en un ambient no sòrdid però si enormement inquietant , en la que la llum que els domina els converteix en elements d’altra dimensió.

Almeida és un bon realista . va aprendre sota la tutela i direcció de Ricard Jordà i això es nota, tant en el fons com en la forma. Tècnicament parlant es mou amb habilitat i soltura en la recerca dels seus objectius. Al negre i altres intensitats terroses obtinguts en la bona juguesca de la llum, Almeida afageix ara unes taques més densament estructurades que serveixen per donar més força a la peça.

Una força que s’estableix de bon principi en el plantejament. Almeida juga amb la màgia de la foscor , aquella que sap capgirar conceptes i coneixements. Amb ella ens sap parlar de silencis personals i col·lectius, creant un aire d’inquietuds que va mica en mica dominant les interioritats dels espectadors que queden per una part subjugats per la bellesa i la inquietud que genera les sevs obres , i per l’altra per la curiositat d’intentar anar més enllà en la recerca d’intencions d’un artista al que cal apuntar entre els creadors de futur.

Convençuts de que Almeida podia jugar a una pintura molt més fàcil i agraïda , hem de congratular-nos que aquesta no sigui la seva aposta i que les seves inquietuds l’hagin portat a aquest caminar misteriós on , es miri per on es miri, l’home acabi essent el màxim protagonista.

Màximo Almeida un bon artista amb molt de futur que pregona el seu nom amb aquesta interessant exposició. A seguir.

FENT PUNXA
Encara que per treure punta res millor que acostar-se a les escultures de l’americana Jennifer Maestre , realitzades amb un munt de llapisos de colors que conjuguen les formes imaginades i / o buscades per l’artista però que alhora provoquen un cert refús degut a aquesta defensa punxeguda que pretén ser arma defensiva d’una intimitat personalitzada.
Però hi ha moltes més coses per treure’n punta . Com per exemple: El Rocio, aquesta festa tradicional andalusa , amb tota una historia afegida de peregrinació, romeria , casetes, festa i no sé pas quantes coses més.

Jo davant les imatges que any rera any ens ofereixen les televisions i els diaris, i davant aquest èxtasi (?) col·lectiu, aquesta necessitat de “saltar la reja” , i aquest passar criatures pel mantell de la Verge, i aquest “ahora ya puedo morirme...” etc . segueixo sense entendre gran cosa , i especialment que a fets com aquests algú els vulgui considerar com a “fet cultural”.

Cada vegada que s’ofereixen aquestes imatges d’absoluta irracionalitat ,em venen al cap les voltes a la pedra central de La Meca , un altra exemple d’irracionalitat que converteix el fet religiós en un element defensiu , fronterer sempre a la martingala i la superxeria i que potser seria hora de que algú comenci a marcar límits abans un fet luctuós que no ha de tardar en arribar.

Però qui posa el cascavell al gat?. Ves a saber si serà Chaves que avui tot llegint el blog de Baron m’assabento de les seves arrels mataronines ( caldrà concretar, Sr. Alcalde).

DE BLOGS I FACEBOOKS

Avui després de força temps faig repassada de blogs propers i menys propers. D’ells vull fer-ne agraïment a dos que em mencionen.
Un és en Sergi Bonamusa, cada vegada més brillant i més incisiu en les seves reflexions, una de les quals va dirigida al Fons d’Art i que agraeixo no sap pas com i l’altra en Ramon Bassas que m’anomena al respecte de l’eterna polèmica anyal del cartell de Santes , tot admirant-se de que en parlo bé.

No deixa de ser curiosa aquesta constat negativa que sembla acompanyar-me sempre. Ja fa temps que vaig fer estadística dels meus comentaris artístics i curiosament per a molts , el resultat era amplament positiu. Però no hi ha manera.
Sortosament ja fa temps que he aprés a conviure tranquil·lament amb el meu personatge.
En el que peroca als "Facebook" em comprometo que un dia de la propera setmana em posaré a la tasca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada