D’OBLIGADA VISITA

Feia temps que a Barcelona no s’aplegaven tantes bones exposicions d’aquelles d’obligada visita per la seva qualitat. Un seguit d’exposicions que no es poden veure en tan sols una jornada , o sigui que els bons afeccionats ja poden anar-se reservant jornades en les properes vacances nadalenques per poder gaudir del molt i bo que hi ha , o si no tan sols cal fer ullada al llistat:

Al Museu Picasso: “Objectes vius: figura i natura morta a Picasso”
Al CaixaFòrum: Alphonse Mucha. Seducció, modernitat i utopia.
Col·lecció d’Art Contemporani. Fundació La Caixa
Col·lecció de la Galeria dels Uffizi. De Botticelli a Luca Giordano
A La Pedrera: Rodtxenko. La construcció del futur.
A la Fundació Miró: Modernitat Americana. Obres de la Corcoran Gallery

Però per damunt de totes elles la meva elecció es decanta perl’exposició de Julio González al MNAC i la presentació de la Col·lecció de la Fundació Godia en la seva nova seu.

JULI GONZÁLEZ

Malgrat ser un dels grans artistes catalans del passat segle i ser reconegut com el veritable iniciador de l’escultura moderna en ferro, Juli González mai ha estat reconegut a casa seva , com es va demostrar ja fa uns quants anys quan va ser l’IVAM qui es va fer a mans amb una important part de la seva col·lecció.

Ara el MNAC juntament amb el MNCARS ens presenten una magnífica retrospectiva que aplega unes dues centes obres que van de la pintura a les escultures en ferro, passant per joies , forjats , dibuixos i peces decoratives confegint la que a bon segur és la més complerta exposició realitzada mai en el nostre , seu , país. Una exposició vestida a més amb un magnífic catàleg , que pot servir d’excel·lent regal de Nadal ( 35 euros i un 5% de descompte presentant l’entrada) que complementa aquella vella monografia de Vicente Aguilera Cerni , editada per La Poligrafa , i que és un veritable tresor per aquells que tenim el goig de posseir-la.

L’antològica ens fa exhaustiu repàs de la seva trajectòria començant en el seu paper artesà en la metal-listeria del seu pare amb uns treballs plenament modernistes , el seu pas com a dibuixant i pintor en una figuració d’ambient noucentista però amb tocs parisencs de Renoir i Degàs, i essencialment tota la seva dimensió escultòrica en aquesta lluita constant entre la figuració i l’abstracció, el realisme i el simbolisme , la forma i el concepte. Tot, bullint en un garbuix d’idees que van i venen , seduint, provocant, captivant a l’espectador que se sent sotmès a la gran capacitat artística del creador.

Una exposició absolutament seductora , de salts endavant absolutament impensats i de retorns a la recerca dels orígens. Un ofici dominat fins la perfecció posat al servei d’uns conceptes absolutament revolucionaris per l’època aconseguint encertar en la plena contradicció del ferro com a material pesant , generador de la gracilitat etèria d’unes obres cinèticament equilibrades al mil·límetre.
Una antològica que a més ens mostra el concepte bàsic de que figuració i abstracció no son incompatibles i que en el fons son elements complementaris com les dues cares de la moneda. Que són simplement conceptes que cal aplicar en el cas i el moment que aquest ho exigeixi i ho justifiqui.

Una exposició tan important que ni tan sols l’obligada absència per raons de conservació, de “La Montserrat” es nota. I és que la passejada és tan plena de sensacions i emocions que no val perdre un gra de satisfacció per l’ absència que de tan coneguda és com si la tinguéssim permanentment al nostre abast.

FUNDACIÓ GODIA

La Fundació Francisco Godia ha deixat el veïnatge del Museu Egipci per establir-se en una nova i brillant seu a l’edifici modernista de la Casa Garriga Nogués , seu fins fa poc de la Fundació Enciclopèdia Catalana.

El magnífic edifici ha estat redissenyat com a Museu per l’arquitecte Jordi Garcés responsable també de les darreres remodelacions del Picasso, que ha fet un treball esplèndid com és habitual en ell , fet que encara m’alegra més vist la relació de parentiu que ens uneix ( és el germà de la meva tia) . En Jordi Garcés ha apostat per enaltir els valors monumentals de l’edifici i fer una intervenció museística neta . en la que continent i contingut estableixin un maridatge de recolzament mutu , amb un resultat que mereix un aplaudiment tancat.

En aquest espai se situa la col·lecció que ofereix un itinerari en el temps que s’inicia en el Romànic , segueix

per l’art medieval, la ceràmica, el Renaixement i el Barroc per seguir amb el Modernisme , tot això en la 1ª Planta oncal també fer ullada a la magnífica escultura de Cristina Iglesias que ocupa el pati i que està perfectament unida amb la porta de les noves dependències del Prado , realitzada per la mateixa creadora.

La planta baixa que estarà dedicada a les exposicions temporals presenta ara la part més contemporània de la col·lecció amb obres específiques de gran qualitat amb noms com Tàpies , Barceló, Miró, Chillida , Fontana, Ponç, Magritte o Karen Appel , com excel·lents paràmetres de qualitat.

Una col·lecció magnífica , en un entorn magnífic que crea unes sinèrgies sensitives de primer grau. Però essencialment una col·lecció eclèctica en que el gust ha dominat a les ganes. En que el talonari no ha estat l’únic element generador de la mateixa i les peces son exquisides per la seva peculiaritat. Un dibuix humorístic de Gris , uns Manolo indescriptibles , un Tàpies d’arrel figurativa, un Magritte ben particular o un Sorolla impressionat per la seva vivacitat.

És en aquest sentit de sorpresa permanent on potser es troba la gran gràcia d’aquesta col·lecció . Una col·lecció que podria ser una més , amb els noms de sempre , que agafa personal volada per l’especificitat de moltes de les obres presentades i que ara en la magnífica seu assoleix una majoria d’edat que es preveu repleta d’èxits , tenint per endavant els magnífics treballs que realitzaren en la seva antiga seu,

La Col·lecció Godia una mostra per gaudir amb tota intensitat i per afermar-se en el concepte essencial de que la qualitat no va aparellada a l’estil. La col·lecció Godia , eclecticisme al més gran nivell , quasi tan alt com la qualitat que atresora.Una exposició que cap bon afeccionat s’ha de perdre.