EXCUSES , DE MAL PAGADOR ?

La meva filla s’està afeccionant als mots encreuats. Jo fa molts anys que no en feia però ara estic recuperant el costum fent-los mà a mà. Han variat molt d’ençà el mític Ocón de Oro. Ara les definicions son més ocurrents i divertides jugant amb el doble sentit. Fa poc vaig riure molt davant la proposta : “ que sirve para convocar otra ” , la resposta era ”reunión”. Si el que va fer el joc hagués filat més prim i hagués afegit una referència municipal , la resposta podia haver estat més variada: que si comissió, informe, sectorial ...

Tot això ve al vol davant el tema de la “desafecció” , paraula de moda en els darrers temps i tema recurrent per una altra volada de coloms, quan el més real, senzill i alhora eficaç es fer vol ras , tocar de peus en terra , gratar una mica la crosta i començar a fer veritable examen de consciència.

Els partits polítics , - tots sense excepció -, d’un temps ençà s’han convertit en uns robots monolítics de fidelitats absolutes en la que ningú es mou sota por de no sortir a la foto. L’aparell del partit , - una definició que indica una absoluta deshumanització amb el de perill que això comporta -, marca directrius a tort i dret segons les necessitats , - les del partit s’entén, que no les de la societat a la que en teoria es deu -, per establir una dinàmica fonamentada en generalitats i vestida de buides frases en un idioma particular , sols intel·ligible per experts. I clar davant d’això , la persona normal, desitjosa d’aportar el seu esforç , capaç de creure en la necessitat social del fet polític i creient que estant en el carro és com es pot avançar , ràpidament es sent induït . quan no adduït , a una dinàmica que ni entén , ni li agrada , i el que es pitjor veu amb la seva mirada neta que va per camins erronis i que al final acaba en una frase : "no es això germans , no és això". I clar, diu senzillament que pareu el carro que un es baixa a la pròpera.

Un ha tingut aquesta setmana un clar exemple. Trucada telefònica demanant la seva presència en un reunió. Una demanda quasi convertida en súplica. Que estaria molt bé que hi anés , que és molt important , que d’ella n’han de sortir les definitives propostes de cultura per al congrés d’aquest cap de setmana.... I un , dèbil i desitjós d’aportar les seves poques coneixences accepta i quan torna d’un dia feixuc de treball es desplaça al centre de la ciutat amb una certa il·lusió a veiam si aquesta vegada sí , per trobar-se que a la crida han fet resposta un militant i ell que es simpatitzant. Que ni tan sols els delegats del partit a l’IMAC , i per tant les persones que han de canalitzar el tema cultural hi assisteixen , Anna Bruguera ja que està treballant i Xesco Gomar no sé per què, però suposo i entenc que Déu sols s’apareix de tant en tant , i sols als escollits. I és clar així no hi ha participació que valgui de manera que un ja se’n ha esborrat definitivament.

Però això sí , un compleix i presenta les seves esmenes i a veure en que quedaran demà en el congrés. M’hauria agradat assistir-hi , però no pot ser ja em toca treballar , per el que resto encuriosit en com deu funcionar , encara que és fàcil de sospitar , els crítics amb poca presència i menys veu , i els palmeros fent de hooligans per arreu i disputant tot el poder que sigui possible.

Però la cosa té el seu morbo. Quin poder obtindrà Alícia Romero? , ja que segons el lloc que ocupi quedarà afavorida o llastrada el seu progrés per a ser la successora de Baron a meitats del proper mandat. Per el que a mi comporta espero i desitjo que aconseguirà un lloc preminent.

I quin poder tindrà Carlos Fernández a qui s’està fent en les darrers setmanes una campanya de rentat d’imatge fora de mides , sortint arreu i per arreu i per a dir el de sempre , és a dir res?. Una campanya culminada pel vergonyant tracte de favor en la seva aparició aquest dijous en el programa “La fàbrica “de TVM , trencant el costum de la no compareixença de regidors en el mateix , com va explicitar el presentador Eloi Aymerich.

El curiós , i la lectura la deixo per a vostès perplex un per l’evidència, que Aymerich va ser el cap de premsa del PSC en les passades eleccions i també ho és ara del Congrés.
Com veieu no sols és l’home el que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Els partits també.