PRIMERS ASSALTS

El combat continua i pel que podem saber , de moment es va guanyant als punts que és el que importa. I encara que sigui poc esportiu , aquí es tracta de guanyar encara que es facin trampes , en aquest cas cosa ben difícil. Encara que el cos es mantingui dolgut pels cops , la ment i l’esperit es mantenen alts , existint el convenciment en la victòria final.

Per això ens agrada pensar que quan llegeixis aquestes línies , - no saps la felicitat que hem tingut quan hem sabut que ja et movies per internet per seguir amb la teva tradició matinera de visitar aquest blog -, vull que sentis el crit ensordidor de la gent que tens al darrera , dient curiosament , endavant, endavant, i sense defallir.

No saps com, jo i molts, esperem trobar-te ben aviat per fer una abraçada , encara que sigui suau, que les costelles son traïdores , per poder fer unes riotes de tot el que està passant. Per cert, no t’oblidis de la caricatura , ara més que mai és per a mi imprescindible.

Afònic ja de tant cridar per donar-te ànims i força , una vegada més , endavant Pepe i fins molt aviat.

LA CIUTAT QUE SAP ON VA

Aquest és l’eslògan que ha escollit el PSC local per definir les postures que sortiran del seu proper congrés. Un eslògan atrevit , amb gràcia , molt millor que el grafisme que podeu veure aquí mateix , tipus esquema d’àngels de Charlie, - en aquest cas i sense segones intencions, de Baron -, molt poc encertat , és a dir com si els autors fossin d’imatge de l’Ajuntament.
Un eslògan però que porta fàcilment a segones lectures: Manca un interrogant al final?, sap on va , però no sap com anar-hi ?. Diverses lectures de les que a bon segur hi ha en resum una mica de tot.

El passat divendres vaig assistir a una xerrada al voltant de la cohesió social, organitzada pel PSC en la finalitat de rebre propostes per afegir i/o debatre en aquest proper congrés.
El cert és que per a mi va ser molt interessant. Els components de la taula, la presidenta de l’AAVV del Palau, ( Paqui Jiménez) , Santi Arcos ( àmbit social) , Pere Vilaseca (educació) i Maria Rovira ( cultura) van expressar les seves opinions que van ser ben vàlides i interessants , especialment les aportacions de Maria Rovira que no estava prevista en el programa ( es veu que queixar-se és bo i a vegades s’intenten arreglar les coses i així donar a la cultura el paper que li pertoca).

Però la taula no anava dedicada als oients. Sobre el paper els protagonistes erem els assitents i el PSC havia de ser l’encarregat d’aplegar les nostres cuites , però està ben clar que d’això res de res.
Un grapat de regidors al començament , que mica en mica van abandonar l’espai per ser tan sols Monte López la que va resistir fins al final. Però el curiós del cas és que mentre els protagonistes , - i per tant els que feien aportacions -, eren dels àmbits abans esmentats, ni Carlos Fernández ( participació ciutadana) ni Carmen Esteban ( Serveis Socials) eren presents a la sala, i tampoc ho eren els responsables d’àrea de Cultura i Educació. És a dir que cap dels responsables que tenien de prendre nota de les aportacions dels assistents va fer acte de presència, el que significa un menysteniment i un absolut menyspreu per tots aquells que havíem dedicat unes hores , just en acabar la setmana , tot pensant en voler ser útils a la ciutat i al partit, que així ens vàrem sentir , - ho dic per veu pròpia i per la d’altra gent que també hi va assistir -, usats per poder parlar d’una participació que és absolutament inexistent.

Si a més diem que l’organització va ser lamentable. No hi havia megafonia. Les cadires posades així a l’atzar , una moderació que va fer evident que la bona voluntat no s’ha de fer servir mai per ocupar espais i llocs que no pertoca, i... , fa pensar que tot va ser una camama , una pantomima , un engany del que em sento absolutament dolgut i voldria que algú m’expliqués com és possible que un partit que es diu seriós i és de govern, sigui capaç d’organitzar de tan mala manera un acte com aquell , en aparença important, si no és sota el paraigües de poder parlar de participació , molt vocalitzada però en realitat sembla que gens desitjada.

Però potser la realitat és que el tema era la cohesió social , i per aquest nivell ja n’hi havia prou. Aquesta setmana toca el tema econòmic. Curiosament ja no es fa la reunió en un Casal d’Avis i sí a la Nau Gaudí (té collons la cosa) , on evidentment hi haurà megafonia i potser al final vi i pastes.

Sort que parlem del PSC , aquell que té tics tan curiosos com que per parlar d’educació no hi la mirada de l’escola pública i sí en canvi de la concertada i a més d’àmbit religiós. Per molt bé que parli Pere Vilaseca , la seva mirada de la cohesió social en les escoles ( concertades , religioses i de ciutat ) poc té a veure amb la realitat d’una escola pública i de barriada , o per què no dir de ghetto.

Un detall que per uns serà una anècdota i per altres , entre els que em trobo , la demostració d’un partit en certa manera desnortat , molt content d'haver-se conegut , que a vegades dona la impresió de que ni sap cap on ha d’anar ni té idea de quins han de ser els camins per arribar-hi.