EDUARD COMABELLA . ESSÈNCIA D’ARTISTA

“L’art que és matèria mental, sols arribarà a ésser
una idea sòlida, si neix al cor de l’artista. La intel·ligència
li brolla dels sentits, la funció dels quals és revifar,
per l’emoció, la intel·ligència dels altres cors”.

Antoni Llena

Hi ha conceptes que, per la seva complexitat o característiques etèries, són difícilment definibles amb paraules. Llavors, l’exemple i el paral·lelisme n’esdevenen quasi epítets i són els millors elements per a la seva comprensió. És el cas dels conceptes art / artista, que troben l’exemple definitori perfecte en Eduard Comabella. I això queda demostrat en aquesta exposició de caire antològic del Museu Arxiu, al seu poble, Sant Andreu de Llavaneres, que completa i complementa la celebrada a començaments d’any a les mataronines sales de Can Palauet.

No sé si l’Eduard Comabella va començar a pintar per casualitat, per matar l’avorriment o per imitar o fer record del pare, que era pintor afeccionat. Sigui com sigui, la pintura va penetrar dintre seu i esdevingué motor i guia de tota la seva vida. Un motor que va apurar al màxim de revolucions en cadascuna de les marxes / èpoques que conformen la seva trajectòria pictòrica i que ara, amb la perspectiva del record i del temps passat, se’ns ofereixen diàfanes als nostres ulls.

L’Eduard comença amb el paisatge quasi per obligació, com tocava en aquell temps. Però el seu paisatge no és l’habitual de connotacions olotines. Són imatges properes, amb intensos colors de caire primari, el que estructura uns treballs de clara arrel fauvista i amb referències evidents a Cézanne i a Van Gogh. Els escassos coneixements tècnics inicials són ràpidament superats per una habilitat gestual i una distribució espacial dels elements cromàtics que donen a la pintura de Comabella un caràcter que es mantindrà ferm al llarg de tota la seva trajectòria i que li proporcionarà perdurabilitat, allò que ha permès que, a hores d’ara, mantingui personalitat i vigència.

L’evolució dels seus paisatges, cada vegada més establerts en una distribució cromàtica en geometria d’espais, l’ha de portar indefectiblement a l’abstracció més pura, però en el salt impossible hi ha la passera dels seus “creuats”, a bon segur una de les etapes més personals i inquietants. Els seus camps, arbres i cases, es difuminen en les formes i es transformen en espais geomètrics humanitzats, en personatges batejats com a “creuats”. Són exercicis majestuosos d’equilibri en la forma i en el color, alhora que suposen un punt d’investigació i de provatura en tons i textures nous i el seu darrer apropament a la figuració referencial.

Per això, l’abstracció apareix com una conseqüència ineludible. Una abstracció bàsicament plana, de grans espais amb colors essencials acompanyats d’un senzill contrapunt d’equilibri, en què el nom de Rothko, que el va encisar en una visita a Londres, hi té molt a veure. Són els moments que s’estableixen els dos colors mítics, i ja per sempre batejats amb el seu cognom, el “blau Comabella” i el “groc Comabella”, que si bé ja apuntaven abans, ara assoleixen un gran protagonisme. Unes tonalitats intenses, de forta densitat, que conformen un pol d’atracció irresistible per a qualsevol espectador.

L’abstracció, de mica en mica, va perdent rigidesa geomètrica per endinsar-se per verals d’una certa deconstrucció a l’estil tachista de Dubuffet, cosa que portarà Comabella de manera indefectible a la seva darrera i més personal època.

És evident que tota la seva evolució venia marcada per uns trets essencials de sensibilitat, bellesa i poesia, amb el toc aspre d’una solitud incompresa que afegia el punt d’una eterna desesperança, sense caure mai en l’amargor. En aquests moments Comabella sembla haver trobat la seva pròpia realitat; per això la seva obra perd a marxes forçades les petites concessions a l’espectador.

Així, la por de si mateix, que massa vegades el feia dulcificar obres de forta empremta, deixa pas a l’absolut convenciment de la necessitat que cal presentar-se en la nuesa i renunciar a la intel·ligibilitat fàcil. Un pas difícil, ja que l’obliga no tan sols a l’afermament de la seva obra, sinó també a l’absolut convenciment interior d’aquesta obra.

És aquesta la plenitud de Comabella; la seva veritat més nítida. Formes, textures, materials, icones, colors, van teixint una estructura artística d’un final únic i tràgic, el que marca la possibilitat de poder aconseguir la llibertat definitiva. És aquesta una obra dura, punyent, colpidora, sense concessions, que sacseja consciències i esclata aconseguint el punt àlgid de comunicació personal del més íntim. Un punt que, passats vint anys, segueix essent vigent i absolutament actual, en el camp personal i en l’artístic.

“Arriesga Harry”, era la frase encoratjadora que teixien entre Eduard Comabella i el seu amic Pep Suari quan treballaven plegats i apareixia l’ombra del dubte. La resposta era sempre la mateixa: el risc. En aquest caminar arriscant sempre, Comabella va tancar etapes a mida que les esgotava i va evolucionar, tot creixent com a artista, fins arribar al punt d’un no retorn.

La idea sòlida nascuda en el seu cor ens ha fet revifar, amb emoció, la intel·ligència adormida en els nostres. Aquesta exposició ens ofereix la possibilitat de poder gaudir, en l’enyor, de l’essència pura d’un gran artista que havia caigut en l’oblit i que ara podem recuperar en tota la seva plenitud.

Siguis on siguis, gràcies Eduard.

Pere Pascual , crític d’art
Mataró, juny de 2009



Text de presentació de l'exposició Eduard Comabella
Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres
del 3 al 26 de juliol de 2009