SANT PERE MÉS ALT

Aquest passat cap de setmana s’ha celebrat una nova edició del Sant Pere Més Alt, aquesta peculiar demostració d’arts ( així en plural) al carrer i que de fa uns anys i de la mà de la gent del Dimarts del Llimoner ha recuperat el vell esperit de les mítiques ,i mitificades , edicions del mateix Sant Pere allà 1969 i següents. Una edició que enguany servia d’homenatge a la figura del malauradament desparegut Pepe Novellas , organitzador actiu fins l’últim moment.

Una edició que s’ha completat amb un èxit total. Èxit de participació, de públic, d’ambient i de qualitat. Deixant de costat els aspectes no purament plàstics , que varen ésser molts i també lluïts , i quedant-nos en l’aspecte que més dominem cal fer notar l’èxit de les diverses manifestacions artístiques que anaven del rakú a la forja , passant per un taller de dibuix , l’estampació d’una serigrafia ( Raúl Capitani) o la magnífica demostració d’art urbà amb la imatge de Novellas i el mestratge d’aquest monstre grafitaire que n’és Mateo Lara.

En el que pertoca a l’exposició oberta a tothom cal remarcar el nombre de participants que superaven la setantena, i d’entre ells un bon grup d’artistes coneguts i reconeguts amb un bon nivell de qualitat , el que marca l’especial cura que han tingut tots en aquesta mostra d’homenatge , fet que s’ha singularitzat en diversos casos amb la presència artística de la figura de Pepe Novellas , que també va participar activament en la mostra amb una de les seves darrers obres , lògicament inacabada.


Per la meva part vaig estar convidat a inaugurar el seguit d’actes amb una xerrada – col·loqui al voltant de la trajectòria personal i artística de Pepe Novellas . Un acte altament emocionant per a mi, no tan sols per el que representava d’homenatge a l’excel·lent artista i millor amic , ans també era un repte de poder demostrar uns coneixements reals de l trajectòria i el fer d’en Pepe , essent en certa manera un avís per a navegants davant la injustícia , o parlant clar , gran putada que està a punt de realitzar en nostre encisador Govern.

Un govern que cal recordar que en vida va abandonar del tot a Novellas, que sols exposà en sales municipals en el Museu (1968 i 1969) i en l’antològica del 1993 , que va rebre ben pocs encàrrecs públics i que a canvi va patir diversos escarnis dels que haurem de parlar en el seu moment. Ara els que el van oblidar en vida , s’acosten en la mort disposat a penjar-se totes les medalles , en una actuació que els qualifica del tot .
O cal dir desqualifica ?

PS.- Cal remarcar que Baron va presidir la inauguració, alhora que regidors com Carlos Fernández i Anna Barrera hi van ser presents , fet que en aquesta ocasiño eogiem com és degut.

JAZZ

Aquest dimecres i al CCCB s’inaugura la mostra “El segle del Jazz” , una mostra pluridisciplinar , evidentment amb música , però també amb disseny , cinema , escultura literatura , fotografia i com no pintura ( Matisse, Basquiat , Pollock , Mondrian , Dalñi, Picasso, Tàpies.... ) , existint també un apartat dedicat al barceloní Hot Club 49.

És aquesta una exposició de visita obligada ( oberta fins el 18 d’Octubre) en la que molt be podríem trobar-nos amb alguna obra de Rovira Brull que va participar activament en el Hot Club 49 , punt d’esplendor de la seva passió jazzistica. Aquella que va arribar al cim amb unes mítiques jam-sessions amb els seus amics Jordi Baijet i Adolf Burballa, sessions en les que hi participà Tete Montoliu.. Amics amb els que inclòs va arribar a celebrar conferències ( Història del Jazz. Liberian Suite . El jazz i tú).

En cara que no és exactament d’aquest temps valgui aquí la imatge , mítica , del logo de la casa Batlle. Un mon , el del jazz , que Rovira Brull empra diverses vegades com element artístic , com és el cas d’una obra que tinc just al davant del lloc on escric aquests post. Es tracta d’una xilografia amb dos negres tocant ,- un la trompeta i l’altra el saxo- , signada per Rovira Brull al 1953 i a París, amb l’afegitó curiós de que la mateixa obra , aquesta vegada signada per Alcoy , va estar present en la seva antològica.

Intentant esbrinar aquesta discordança i observant atentament l’obra vaig arribar a la conclusió de que es tracta d’un treball a quatre mas. El fons correspon perfectament a l’informalisme d’Alcoy , i les figures son clarament de Rovira Brull. En ser una xilografia cal pensar que en feren tirada i se la van repartir.

I se non è vero , è ben trovatto.