C.A. REINA SOFÍA

D’entre les variades raons artístiques que convidaven a fer passejada aquest estiu per la capital de l’estat n’hi havia de prou valuoses com l’antològica de Sorolla al Prado ( de la que ja hem parlat) , la mirada especial per el Matisse més desconegut al Thyssen ( de la que en parlarem) , i molt especialment la mostra retrospectiva de Juan Muñoz que després de passar per la Tate i el Guggenheim , es podia visitar fins avui mateix al Reina Sofia.
A més la visita enguany al CARS era encara més obligada per veure les noves direccions de caminar després de que Borja Villel ja en sigui responsable absolut de la seva col·lecció i programació.

Borja Villel em recorda al entrenador de futbol reconegut ,que arriba a un gran club i el primer que vol és tenir-ne el poder absolut per dirigir segons el seu enteniment i sense fer cap mena de cas del passat , de la història i de la transcendència del lloc on és mou. Vol que sigui un lloc fet a la seva imatge i semblança.

És dels que li plau arraconar a titulars indiscutibles que queden relegats a obscures sales de nul lluïment quan no amagar-los directament a les golfes. En canvi noms menys coneguts i valorats, assoleixen amb ell privilegis de grans estrelles , sense oblidar l’elevació als altars de la modernitat a una trajectòria i unes obres desconegudes del tot, com si fos obligat que el seu càrrec portés afegit la necessitat de ser el “descobridor” d’aquell autor del que poca gent n’havia sentit a parlar, demostrant el seu olfacte de catador de noves figures.

Era dons moment de veure l’estat de la qüestió i si havia aconseguit impregnar el Museu del seu tarannà i el cert és que està en camí de fer-ho. Aquesta manera tan personal d’entendre el diàleg artístic de la que ja en va fer carrera en el MACBA , que sortosament ja està desapareixent de la mà de Bartomeu Marí .

En aquest sentit la col·lecció ha perdut en bona part el trajecte d’una linealitat didàctica per estructurar-se en una dialèctica de parells, contraris o contradictòria, que augmenta encara més el caos aparent que genera la complexitat de l’edifici de Sabatini. A més a més la pedra capital del projecte fonamentat al voltant del Guernica no té ni de bon tros la força que presentava fa tan sols tres anys el projecte “ Picasso, Tradición i Vanguardia” on l’enfrontament directe de Picasso, amb el Guernica i amb una obra dedicada a la Guerra de Vietnam , davant les imatges dels afusellaments de la guerra del Francès signats per Goya i Manet , el que era un dels impactes artístics més impressionants del que un ha gaudit en els darrers anys.


L’INQUIETANT MISSATGE ESCULTÒRIC DE JUAN MUÑOZ



Però fora d’aquest genèric , no sé si de la seva mà o ja estava prevista per la direcció anterior , ha arribat al CARS la magnífica mostra retrospectiva del malauradament desaparegut escultor Juan Muñoz ( Madrid 1953 – Eivissa 2001) , a bon segur l’escultor més cabdal de la més recent contemporaneïtat , creador d’una obra creativa del tot personal , que en el que a mi pertoca de sempre m’ha seduït tot inquietant-me per la força de la seva reflexió, i que en aquest cas sí que he de dir forma part d’aquest imaginari llistat que tots tenim in mente d’aquells creadors que com diria algú altra , son imprescindibles per a la supervivència.


De l’obra de Muñoz se n’han fet exhaustius i complexes anàlisi. S’ha parlat del conglomerat narratiu que s’estableix en totes les seves obres , en forma d’una historia de punts i seguits , sense final aparent. S’ha parlat de la sensació d’aïllament que presenten els seus protagonistes , tot i el conglomerat associatiu en els que escenogràficament els deposita en un impacte kafkià de personatges dels que és difícil esbrinar d’on venen i a on van.


S’ha parlat de la seva capacitat d’engany en el joc de realitat / aparença , evolució intel·lectual del concepte de ple / vuit que va revolucionar l’escultura en el passar segle. Del seu sentit arquitectònic en un concepte barroc en la seva curiositat cap els sentits dels límits en el seu afany de depassar-los en el camí cap una realitat que ell no considera única i sí variable.

És en tot i per tot això, i especialment en el seu caràcter voluntàriament polèmic davant la mediocritat i el conformisme, que un sempre ha quedat subjugat per la seva obra. Una obra que en el fons crec que parla única i exclusivament de l’home , de la seva realitat , les seves pors , els seus dimonis , la seva petitesa , el sentit de sentir-se insignificant en la magnitud de la societat i el món aclaparador que l’envolta i el domina.

Una obra que sorprèn , neguiteja , obliga a la reflexió i no deixa de cap manera indiferent , fet al que ajuda la capacitat tècnica d’uns treballs tan acurats en el realisme i en el simbolisme , que hom , inclosos aquells que diuen no els hi agrada l’art i que no hi entenen , poden copsar en el seu interior que es troben davant una obra que ens parla en aquell llenguatge que sols els grans creadors , els mites , els artistes històrics son capaços de generar.


I Juan Muñoz ho era. Si algú en tenia dubtes aquesta exposició els dissipava per complert. Llàstima que com tantes , haguem hagut de fer els 650 Km que ens separen de Madrid.

UNA PREGUNTA I UN DESIG (5)

Pregunta: Per què hi ha conductors de la Casas que arriben ja tard a començar el primer viatge?, Per que els usuaris habituals veient el torn del dilluns saben , sense equivocar-nos si arribarem puntuals al destí, amb un xic de retard o ves a saber quina hora?. Per que l’empresa no pren cap mesura?

Desig: Que exposicions tant importants com la de Juan Muñoz puguin ser vistes sempre en el nostre país.

ps.- Com que encara manquen uns minuts per les dotze encara estic a temps per felicitar a tots els Ramons , en especial al bon amic Ramon Bassas. Felicitats