Com vaig tenir ocasió de dir amb motiu de la mostra al MNAC dels grans murals per la Hispanic Society de Nova York , Joaquín Sorolla no forma part del meu particular top ten d’artistes preferits. Vaig visitar ja fa molts anys el seu Museu en el vell casalot del madrileny carrer del Gral. Martínez Campos que em va deixar tan indiferent que mai hi he tornat malgrat que molts han estat les meves visites a museus madrilenys. Però potser ara em repensi el fer i en la propera visita m’acosti a les seves remodelades instal·lacions.
“Sorolla va ser el pintor espanyol de més fama i prestigi del seu temps. Artista d’una extraordinària fecunditat creativa i una categoria excepcional com pintor, el seu èxit popular com autor d’escenes de platja i quadres costumistes ha enterbolit la veritable dimensió de la seva figura i la fermesa de la seva trajectòria en el panorama de la pintura espanyola i internacional de la seva època”
A bon segur que aquestes paraules extretes del programa de mà , son absolutament realistes, o al menys en bona part corresponen potser al que han pensat molts ,que com un mateix , s’allunyaren de la seva obra per trobar-la fàcil i efectista , reconeixent això sí la seva saviesa tècnica en el domini de la composició i especialment de la llum, en aquest conjunt de treballs a vegades massa endolcits, en una pintura de tant alt nivell tècnic com comercial.
Sortosament però, Sorolla és molt més que no pas la limitació popular en la que és reconegut. Vaig començar a copsar-ho fa uns anys en una exposició que es va presentar a La Fontana d’Art a Girona amb un recull de paisatges d’arreu de l’estat però amb la consideració comú de ser ben llunyans en les seves característiques als seus habituals paisatges de platja , llum i color.
El següent pas va ser la mostra al MNAC en que deixant de costat el mural de “La pesca de la tonyina” la resta em deixava del tot decebut, però em retrobava amb un excepcional artista en l’apartat dedicat a apunts i esborranys on Sorolla feia lliçó magistral de treball previ , sabedor que a l’hora de la veritat en sortiria guanyador de l’escomesa. Una mirada profunda al reraestudi obligat de la prèvia que és on de totes totes es gesten les grans obres , amb l’exemple paradigmàtic de Picasso i el seu Guernica.
Ara el meu retrobament amb Joaquín Sorolla ha fet un pas més enllà en aquesta magnífica ,- que així s’ha de qualificar- , antològica que amb tot èxit presenta el museu del Prado. Ha estat així ja que en la mateixa he pogut fer abstracció de bona part de les seves imatges tradicionals , entre les que cal destacar i col·locar a altre nivell obres com “Passeig a la vora del mar” ( imatge de l’exposició) , “El bany del cavall” , i algun que altra imatges de nens , bous o passejades per la platja, per admirar-me davant d’altres mirades massa desconegudes de l’autor.
Així m’han frapat enormement les imatges de la seva primera època, en una pintura social tan desconeguda com oblidada , així com alguns treballs formalistes com l’impressionant “Després del bany” que acompanya aquestes ratlles , davant del qual vaig imaginar-me al bon amic i millor artista que n’és Alberto Romero, extasiant-se en aquests blancs que tan bé ambdós dominen.. Obres com “Trata de blancas” , “Madre” o “¡Triste herencia !”, tan llunyanes al seu concepte més conegut ens porten a admirar la seva capacitat pictòrica , tècnica i conceptual.
Altra apunt , aquest més conegut però que en aquesta exposició assoleix nivell de privilegi , és el seu apartat de retratista on realitza lliçó magistral de captació , no d’imatges i sí de persones i personatges , que agafen vida pròpia en la fidedigna representació interior de la que en fa l’autor.
Una exposició aquesta la de Sorolla que certament ha estat de plaent i obligada visita ( està encara oberta fins el 13 de setembre) . Una mostra que amb saviesa en l’elecció ens ofereix la cara més popular i coneguda de l’artista , al costat de’aquella més personal i desconeguda ( per a mi , la millor ) , amb la cirereta dels murals regionalistes que vàrem tenir ocasió de veure al MNAC.
Una exposició d’un gran artista encara que dient això retopen al gran Arnold Hauser que deia que l’obra d’art és una cosa que ens provoca, però que no arribem a entendre. Sorolla és un gran artista amb obres del tot comprensibles. Però és que potser com deia no fa massa el sempre recomanable columnista que n’és l’Enric González , Hauser sabia molt el que era parlar de l’incomprensible, o si no intentin llegir algun dels seus llibre.
UNA PREGUNTA / UN DESIG (4)
Pregunta: Per què cada vegada son més cars els catàlegs de les exposicions?.
No seria millor estalviar en certs muntatges luxosos i potenciar més la subvenció al catàleg en el que té de difusió permanent de l’obra, i que així puguin arribar a molta més gent?.
Desig: Que la temporada que comença ja mateix , sigui molt millor que l’anterior.
Les obres reproduides , totes elles presents en l'exposició, son:
"Mar i rocas de San Esteban " Asturies 1903 ( 67 x 96 cm). Museu Sorolla
"Después del baño" . (1892) (128 x 93 cm). Col·lecció particular
"Paseo a la orilla del mar" ( 1909 ) ( 205 x 200 cm). Museu Sorolla
"El novelista Benito Pérez Galdós" ( 1894) ( 73 x 98 cm). Casa Museo Pérez Galdós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada