DE LA CULTURA I ELS SEUS ESTUDIS

L’Ajuntament de la nostra ciutat no vol ser menys que altres glorioses institucions del país i s’ha apuntat al joc dels estudis . Ho ha fet de manera discreta ( 11.400 euros ) encara que segons sembla sols n’haurà de pagar la meitat ja que sembla que el pagament d’aquest projecte és com una entrada a fons perdut per a tal de poder prendre part en el PEC Cat 2009-2019 ( PEC = Pla d’Equipaments Culturals ) en el que la Generalitat es compromet a pagar el 50% de l’equipament cultural que la ciutat precisi segons uns barems preestablerts i segons els resultat d’aquest estudi.

Tenim ja dons un altra estudi cultural per a Mataró. Els que ja fa temps que correm per el camp cultural local ja n’hem vist uns quants d’estudis d’aquest tipus , igual que hem vist diversos plans d’equipaments , presentats tots ells i de manera general amb joiosa fanfàrria. També hem vist que sempre han acabat essent fullaraca i arraconats en qualsevol racó o llençats a la paperera.
Però el cert és que tots els projectes anteriors tenien un toc novedós , una sorpresa amagada de trascantó, una ... Aquest no , per onze mil quatre cents euros ens diuen el que tots sabíem , que a Mataró hi manca de manera essencial un teatre i una gran sala d’exposicions. Unes conclusions que hauran deixats calbs de tant pensar als signants d’aquest informe que seria bo de veure.

Que manca un teatre tots ho sabem , inclòs el Govern que situava en el seu programa cultural la realització en aquesta legislatura del projecte d’aquest equipament. Un teatre que ja tenia lloc escollit i havia de situar-se en el lloc que actualment ocupa el Velòdrom. Un indret escollit per la seva situació com a continuació de l ‘eix Riera i amb molts avantatges per la seva construcció ja que a més de disposar d’espai suficient per al teatre en si , l’indret es troba a prop de l’autopista , disposa de pàrking proper ( Camí de la Geganta ) i d’altres que podrien adequar-se en el mateix indret.

En el que pertoca a la sala d’exposicions , n’hem parlat tantes vegades que penso que no en fa falta més.

Un car estudi per a una solució de tots sabuda , però la noticia sorprèn ja que s’indica que la fase de “diagnòstic” també ha comptat amb tres sessions de debat a Can Palauet, amb diferents actors culturals. Uns actors que ja ens agradaria saber qui han estat.
Diem això ja que els del cine diuen que no en saben res , els artistes el mateix del mateix , inclòs gent del Consell rector de l’IMAC diuen tenir-ne vaga notícia de l’estudi però que mai van estar convidats per a cap reunió d’aquest tipus.
Qui ha estat dons en aquestes sessions de debat?. Els de l’Aula de Teatre , les Tres Roques i Can Xalant? Els tècnics municipals ? L’associació sardanista , els Capgrossos i les colles geganteres?.

Que ho expliquin ben clar ja que de nou el tuf de l’estudi empudega la realitat cultural de la ciutat.

EL PREMI TORRES GARCÍA 2009

Avui estic content , tinc un nou quadre per a la meva col·lecció. Porta per títol “ CAT / 122-09” , el seu autor és en Marc Llacuna i amb ell va guanyar la Biennal Torres García d’enguany.

Dic això ja que avui s’ha lliurat aquesta obra guanyadora a l’Ajuntament per que formi part de la col·lecció municipal i un , il·lús com sempre , pensa que la col·lecció municipal és de tots i per tant aquesta obra també em pertany.
Ara l’Ajuntament, ha d’escollir un espai públic de la ciutat per a poder exhibir-la permanentment. Esperem que la resposta sigui més ràpida i millor que amb el cas de les obres de la col·lecció municipal que Baron es va comprometre a situar en tota mena d’indrets públics o com en el cas anterior de l’Antoni Perna . Després de si fa no fa un any del lliurament , l’obra va sortir a la llum pública i està penjada a la Biblioteca Pompeu Fabra en el lloc més inhòspit i inadequat que us pugueu imaginar. A les alçades i sense llum. El millor per gaudir de la sensibilitat cromàtica i textural del treball guanyador. Lamentable.

Per això vull recordar que en el mateix dia en que es va fer públic el veredicte i tot parlant amb Baron i amb Llacuna , vaig queixar-me de la situació de l’obra de Perna i vaig reclamar per Llacuna un indret adient i no el primer que passa pel cap quan algú està cansat d’ensopegar amb un quadre abandonat en qualsevol magatzem. Les paraules de Baron van ser taxatives. “Es col·locarà on ho desitgí l’autor , sempre que sigui possible”.

Li vàrem prendre la paraula i ara estarem ben a l’aguait de que sigui Llacuna i no la gent del Museu qui decideixi el seu emplaçament.