Avui és 18 d’Octubre i el calendari marca la diada de Sant Lluc , un dels quatre evangelistes i que té l’afegit de ser el patró dels artistes , ja que segons marca la tradició una pintura molt antiga de Maria , trobada a les catacumbes de Priscila , a Roma, és deguda a ell que per la seva condició de metge tenia amples coneixements de dibuix.
És avui dons festa grossa per tots aquells que es dediquen a la creació en el camp de les Belles Arts i també , encara que de rebot , a tots aquells que es movem al seu redós , inclosos aquells indesitjables que s’anomenen “crítics d’art” i que ho critiquen tot , a tort i a dret.
Celebrem-ho dons i fem-ho a més , tal i com correspon a diada tan assenyalada , amb la pertinent afirmació de l’ofici i reivindicant aquells espais ,creats i destinats a les nobles Belles Arts que han estat , diem que pignorats , i que haurien de tornar als que en son els seus legítims propietaris , com és el cas de
CA L’ARENAS.
Potser no caldria recordar que Jordi Arenas , que després d’una llarga malaltia va morir a Mataró l’1 de juliol de 1998, per testament va llegar a l’Ajuntament de Mataró la propietat de la seva casa al carrer d’Argentona , així com el fons d’Art de la seva propietat , composat per les seves obres , un bon gruix d’obres del seu germà Jaume i per la col·lecció diversa que havia atresorat. Aquesta deixa tenia com a destinataris als artistes de Mataró, representats per l’Ajuntament , per a tal de convertir el vell casalot del carrer Argentona en un centre d’art que prestés especial atenció als creadors mataronins.
No caldria recordar-ho però potser sí que és necessari, ja que avui en dia , acomplerts tan sols tres anys de la seva inauguració i començant la seva quarta temporada, aquells mal auguris que tots fèiem avinents en aquells dies s’han fet evidents i encara d’una manera augmentada a la més negre de les previsions.
Les paraules en aquells dies de l’Antoni Luis , marmesor de la deixa , tot reconeixent que el projecte no era pas com ells havien defensat seguin el pensament d’en Jordi Arenas , deia però que potser el millor era que ja hi hagués una realitat , que temps hi hauria per canviar-lo. Els seus sincers desitjos anaven per un cantó, però penso que ni en el pitjor d’un malson penses que el projecte seguís el seu camí de la manera que ho ha fet.
El cert és que tot va ser una enganyifa. El projecte mai es va consultar amb ningú , mai es va consensuar amb les parts implicades per veure per on seria convenient dirigir-lo , i tal va ser el silenci amb el que es dugué a terme que el Pla d’usos va ser presentat al Consell rector del PMC , just el dia abans del Ple en que havia de ser ratificat per l’Ajuntament, i va ser una presentació sense cap mena de documentació prèvia i per tant cap possibilitat de variar el que ja estava dat i beneït.
Han passat els anys i tot ha anat a pitjor. Formalment no s’ha fet cap tipus de variació en relació al moment de la seva inauguració. No s’ha fet res al voltant d’elements clarament explícits en el pla d’usos com ho puguin ser el punt d’informació i la zona de cafè , però tampoc s’ha treballat en elements tan simples com una cartellera amb horari de visites i indicació de les mostres que es presenten . Per no parlar dels actes complementaris que havien d’omplir de Cultura el vell casalot.
Però el pitjor ha estat en la deriva del concepte de la Casa, que no hem d’oblidar mai ha d’estar destinada a centre d’Art , ja que en aquest concepte va ser acceptada la deixa testamentària de Jordi Arenas, per esdevenir un Centre que per un costat es dirigeix cap a un apropament del concepte que podríem entendre com el d’un Centre de cultura contemporània , mentre que l’apartat d’arts plàstiques ,- el que primava en el desig del donant -, ha quedat relegat a una aportació més que mínima , tan que a bon segur hauríem de qualificar com a misèrrima.
Tot ha quedat ben clar amb aquesta temporada. La sala principal està ocupada per l’exposició “Destrucció , espoli i salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil”. Una exposició que mereix tota mena de qualificatius positius del que potser el més petit hauria de ser el de magnífica. Una exposició que té el seu lloc , i de manera del tot brillant , en un Museu d’Història , que en el cas de Mataró, son les sales de Can Serra , però que no hauria d’ocupar l’espai manllevat a les arts i a l’exposició pública dels fons del Museu.Per cert uns fons que s’hi hi estan presents en l’exposició és de manera del tot anecdòtica i purament com elements decoratius.
Unes obres, les que es presenten en l’exposició, en les que de nou es fa evident la ganduleria habitual de la gent del Museu. Obres com el retrat de Pep Ventura ( Dalí) o el d’Heredia Cortés rei dels gitanos ( Anònim) i alguna que altra ja havien estat exposades en les mostres d’anys anteriors. Tan mins és el fons del Museu per haver de repetir obres en tan sols quatre temporades?. Una resposta que és negativa i més encara per aquesta exposició dons cal recordar que bona part del nucli dur de les col·leccions del Museu provenen justament de les obres que “perdudes” en la guerra civil varen acabar en el fons comú de Montjuïc, d’on Rafael Estrany les va “rescatar” per ser dipositades en el Museu de Mataró.
Però el menysteniment envers la plàstica és fa més evident en veure tot el que s’exposarà a la planta baixa en aquesta temporada.:
En el que pertoca al Menjador , espai dedicat als germans Arenas , fora de les obres que es presenten ara , de la resta poc hi ha a veure amb el tema general de la temporada ja que les referències son dels tot tangencials.
En el que pertoca a la sala 1 actualment es presenta una obra de Perecoll que es converteix en l’única pintura d’artista viu que s’exposarà en tota la temporada , ja que les altres dues mostres pictòriques correspondran a Fortuny (Crònica de la Guerra d’Africa. Museu de Reus ) i Rovira Brull ( Totes les guerres son una guerra ) . Unes obres , les de Rovira Brull , ven conegudes de tots i a més amb memòria recent ja que el llibre va ser reedita l’any passat en motiu de l’homenatge a Paco Rodon. A més de nou en aquest espai s’incompleix el que marca el mateix pla d’usos quan estableix un ús preferent per els artistes locals, fet que de manera sistemàtica no es du a terme.
S’ha arribat dons al límit. Ja és impossible anar més enllà en aquest rebuig a la plàstica que es realitza a Ca l’Arenas. És el moment de dir prou. Amb el run-run i el xiuxiueig dels artistes que soto-vocce es caguen amb els que ho dirigeixen i maleeixen aquest abandó consentit no n’hi ha prou i s’ha de començar a aixecar la veu.
Ja no val la queixa en privat , no val aplaudir al crític boig que gosa alçar la veu en nom de ningú. És el moment de fer evident i pública la queixa per el mal ús que s’està fent del Centre , convertit cada vegada més en una sucursal cèntrica de la dictadura contemporània que vol ofegar a la plàstica i condemnar-la al silenci.
Davant d’aquesta situació l’Ajuntament ha d’actuar. Ho ha de fer en primer lloc per imperatiu legal ja que la deixa de Jordi Arenas comportava unes condicions d’esperit del Centre que no s’acompleixen ni de bon tros. A més ha d’actuar per equilibrar , en la garantia d’igualtat d’oportunitats , els diversos conceptes artístics de la ciutat actualment decantats de manera quasi total envers les arts contemporànies.
Els marmesors també haurien d’actuar. Encara que ja varen firmar el “finiquito” de les negociacions , segueixen essent els garants de que la deixa s’està emprant a fi de bé i en la direcció desitjada per el donant. Fets que no s’estan acomplint.
I finalment els artistes haurien de dir d’una vegada per totes la seva. El seu silenci habitual els fa còmplices d’una situació de la que en son els més perjudicats. Ara , passat el temps i vistes les tendències , tots sabem ja cap a on va Ca l’Arenas.
Vista la situació, potser arriba l’hora d’engegar la revolta.
Sigui com sigui , que Sant Lluc ens protegeixi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada