EN CLAU MATARONINA ( II )

Que la crisi també ha arribat als Museus és un fet del que s’ha parlat i molt, Una crisi econòmica ja que han desaparegut potents promotors , públics i privats ,ha baixat el nombre d’espectadors i a més ha davallat de manera molt ostensible el merchandaising que encara que sembli mentida acaba essent el manà del dia per a molts museus.

És per això que els de la Thyssen , llestos com son , han programat per aquesta temporada una exposició que sota el nom de “Lágrimas de Eros” , que ha publicitat de manera excel·lent tan per el poster de la mateixa , amb la mítica fotografia de Richard Avendon amb Nastassja Kinski abraçada per la serp , com per el fet de fer condons especials per aquesta exposició amb obres eròtiques de la mateixa.

L’exposició de contrastada qualitat , encara que si he de ser sincer d’un interès més que relatiu, està mereixent tota mena de comentaris entre els que hem quedo amb aquells que parlen més de la raó social , cultural i religiosa de les causes que motivaren la creació de les obres exposades que no pas en el que pertoca a la vàlua artística de les mateixes. Per això hem quedo i recomano l’article de Mario Vargas Llosa en el país del passat diumenge en que parla de “La desaparició de l’erotisme” fen especial esment en la realitat de la pobresa de l’art eròtic actual degut a la desaparició del concepte de l’art de l’amor , convertint la realitat sexual més en un esport físic que no pas en un concepte espiritual.

Però fent lectura mataronina d’una exposició com aquesta a un li ve al cap l’exposició de Pepe Novellas que finalment no va poder ser possible.

No descobreixo res tot recordant que els darrers treballs de Pepe Novellas va ser una sèrie d’obres de gran format que responien a la visió plàstica d’un seguit de poemes eròtics del seu gran amic Manuel Patricio. Unes obres de gran força eròtica i d’un intens aroma sensual, plenes d’una potència tant interior com exterior. Era desig de l’artista que poguessin ser exposades i a corre cuita es va intentar amb la resposta positiva d’Ajuntament i IMAC que comportant-se com uns senyors varen moure calendari per que l’exposició fos possible. El seu estat va fer impossible complir la seva il·lusió.

Aquestes darreres obres no han estat mai exposades i tot semblava que sí ho podrien ser en la mostra antològica que a poc de morir es va sol·licitar a l’Ajuntament per a dur-se a terme de forma conjunta amb la Caixa Laietana i la Galeria Lolet Comas , lloc on exposava habitualment ja que cal recordar que Novellas sols exposà en sales públiques en el començament de la seva carrera al Museu i en motiu de la mostra retrospectiva com artista Olímpic. La intenció era celebrar l’exposició en el primer trimestre del proper any en el que coincideix el primer aniversari de la seva mort i la data en que hauria complert seixanta anys.

El cert és que d’aquesta exposició res s’ha concretat , excepte el vet de l’Ajuntament al comissari que presentà la família , i malgrat les paraules de l’Alcalde , fetes públiques en l’acte homenatge en el sant Pere Més Alt : “Abans de Santes us podré donar bones notícies” , el silenci menyspreant ha planat sobre la proposta .

Però si Mataró no mou fitxa i no mostra interès , si que ho ha fet el Museu de Llavaneres que de la mà del sempre magnífic Lluís Albertí està treballant en la possibilitat , tan real com merescuda , de que en la propera primavera pugui ser factible aquesta exposició.
Un fet que demostrarà una vegada més , el nul interès de qui mana envers els artistes , sempre i quan no portin el copyrigth d'un lloc que tots sabem.

CRÍTICS


Tot tenint en compte que repartim estopa per a tothom , no està de més publicar aquí part de l’article de Rosa Montero que amb títol “ De críticos feos e Hipatías hermosas” reflexiona sobre el paper de la crítica , i ho fa davant les crítiques negatives rebudes per Amenábar en la seva darrera pel·lícula que agradà força a l’escriptora. L’article , per a gaudi de molts diu :

Desde luego las relaciones entre los críticos y los artistas son siempre difíciles. Qué digo, son más que difíciles, son casi imposibles. Por lo menos, en lo que respecta a los novelistas. Los escritores solemos decir que ansiamos encontrar a nuestro crítico soñado, aquel que sería capaz de enseñarnos los defectos de nuestras obras con hondura, inteligencia y delicadeza. Pero lo cierto es que luego no soportamos que nos señalen nuestros defectos, por mucha hondura, inteligencia y delicadeza que le pongan. Y supongo que a todos los artistas les ocurre igual.

Hace un par de meses se hizo público un fascinante estudio hecho por el departamento de psiquiatría de la Universidad de Semmelweis, en Hungría. Tomaron a 328 individuos sanos y sin antecedentes de dolencias neuropsiquiátricas y los sometieron a un test de creatividad; y al mismo tiempo comprobaron si los sujetos poseían una determinada mutación en un gen del cerebro llamado neuregulin 1. Se calcula que el 50% de los europeos sanos tiene una copia de este gen alterado, un 15% tiene dos copias y el 35% restante no posee ninguna. Pues bien, resulta que este gen con nombre de chiste parece tener una relación directa con la creatividad: los más creativos fueron los que tenían dos copias, y los menos aquellos que no tenían ninguna. Y lo más asombroso es que esta mutación también conlleva un aumento del riesgo a desarrollar trastornos psíquicos, así como una peor memoria y… ¡una terrible hipersensibilidad a las críticas! No me digan que no es un atinado retrato robot del artista. Maldito y bendito neuregulin 1, fulgurante y fastidioso gen mutante.

Así que a lo peor estamos todos neuregulinizados hasta las cejas, y por eso no aguantamos ni una ligera crítica sin desmoronarnos. Pero además es que los críticos en sí tienen bemoles. Si se mira bien, es una profesión imposible, porque no existe un baremo objetivo con el que juzgar las obras creativas. La historia nos demuestra que artistas que hoy son considerados geniales fueron apaleados por los expertos en su día, y viceversa. Los buenos críticos, que sin duda existen (salvo que se metan con nosotros: entonces empiezan a parecernos menos buenos), conocen la cualidad delicuescente de su trabajo. Pero los malos dictaminan y trompetean tan seguros de lo que dicen como Moisés al bajar de la montaña con las Tablas de la Ley entre las manos. Disfrutan y abusan, en fin, de su pequeñísimo poder. A veces pienso que algunos críticos odian en realidad la materia que critican, y que escriben sus reseñas para vengarse de toda una vida profesional equivocada.

Ágora, en resumen, me ha gustado muchísimo, aunque comprendo que a algún crítico le pueda parecer una castaña, porque ya hemos dicho que no hay normas objetivas a la hora de juzgar una obra de arte. Lo que me mosquea, justamente, es esa especie de unanimidad en la censura. Se diría que muchos críticos se limitan a seguir lo que otros opinan; que se dejan llevar blanda y tontamente por el fluir de las aguas, por los prejuicios y los intereses, por las convenciones y los tópicos, por los banales dictados de la moda; y así, hay artistas a los que nunca pondrán mal, hagan lo que hagan, y artistas a los que nunca pondrán bien. Y todo esto, en fin, irrita muchísimo, incluso sin contar con el neuregulin.


DIGUEM-NE ANÈCDOTES

Aposta encertada. La Lolet mataronina simpàtica i enraonadora de l’entrevista de Millàs amb Pasqual Maragall, en El País Semanal era , com ja vàrem pronosticar , Lolet Comas , com ho demostra les fotografies mútues que es varen fer ella i el President Maragall amb els respectius mòbils.

Com ja vàrem comentar en el seu moment , la gent de Ca l’Arenas la va cagar de nou amb les mides del gegantí quadre de Perecoll , convertint metres en centímetres.
La nostra protesta , en directe a la gent de Ca l’Arenas i en públic en aquest blog , ha tingut resposta. La solució no ha estat corregir la dada, el que seria el correcte, i fer una nova cartela. Dons no , una mica de tipex i aprofitant que amb la il·luminació quasi no es veu , en un tres i no res , mides eliminades i aquí pau i després glòria.
Però que miserables i mesquins son la gent de Ca l’Arenas i la de l’IMAC

I parlant de ca l’Arenas curiosa l’activitat rampinyaire dels caps de Can Xalant. El pla d’usos parla de que s’aprofitarà Ca l’Arenas per fer públic i avinent els treballs de la gent que estigui treballant a Can Xalant. L’esperit està clar , donar oportunitat als joves residents i demés que allà mantenen activitat. Però els que dirigeixen han pensat allò de per què no aprofitar l’ocasió no sigui cas que ... i vet aquí que els de dalt de l’organigrama Pep Dardanyà i Xavier Arenós s’han reservat les dues darreres exposicions de la temporada per presentar de forma individual i no compartida com en la resta , les seves pròpies i personals experiències artístiques.
Jo que voleu que us digui. A més de demostrar uns criteris ètics ben discutibles , a fets com aquests jo els qualifico com els de la petita corrupció, una manera d’actuar molt comú allà on manen els de beneficència.