TRANQUIL·LITAT

L’Espai Capgròs presenta aquest mes el treball del mataroní Josep Pla , centrat essencialment en l’aigua com a eix motriu de les seves impressions paisatgístiques, en una exposició a la que ha donat per títol el que encapçala aquest post.
En Josep Pla és un artista de casa però alhora totalment desconegut dels afeccionats ja que mentre manté una activitat expositiva constant a Anglaterra , amb Londres i la zona de Cornualles com punts principals , alhora que també ho fa a la zona dels Països Baixos , en canvi la seva activitat al nostre país es remunta ja a fa uns quants anys , i en el que pertoca a la nostra ciutat encara la seva presència és més llunyana , amb una antiga mostra al Foment i una iniciàtica a Les Voltes de la rectoria.


Per diverses circumstàncies he pogut seguir la seva evolució pictòrica i he pogut veure els seus avenços en el camp del paisatgisme sempre a la recerca més del seny que no pas de la rauxa., assolint un nivell que s’ha de dir ben clarament és molt superior a la insípida exposició que ens presenta.
Ha errat Pla convertint la seva exposició en un inútil recordatori de la seva trajectòria. I dic inútil ja que si havia decidit mantenir el seu treball ocult a la seva ciutat , fer-ne ara una mirada enrera res li aporta , alhora que confon a l’espectador. I erra també apostant per la seva façana més decorativa i comercial que li dona nivell d’ofici però no de creació.

Josep Pla , com s’observa perfectament amb les imatges que acompanyen al post i que correspon en a obres ambientades en la zona del delta , sap copsar l’ànima del que vol pintar i la transmet en aquesta serenor que no sols és pictòrica ans també personal. És en aquesta introspecció on aconsegueix uns bons resultats i no pas en aquestes peces massa externes i poc interioritzades que no trameten l’emoció deguda i esdevenen uns paisatges freds i impersonals.

Igualment la presència puntual d’obres més lliures i més actives en formes, textures i pinzellades és tan sols puntual sense agafar la volada necessària i més quan en aquest aspecte és on el sentit creador és fa més evident.


Crec que Josep Pla està ara en un impasse important i molt m’agradaria que el camí que trií sigui el millor per a ell. Penso que en aquests moments li cal reflexionar internament, no escoltar a ningú del voltant , començant si vol per aquest comentari , i decidir amb tota llibertat el que creu ha de ser el seu camí de futur.

I repeteixo la paraula llibertat ja que en ella està , al meu entendre , el punt millor d’un artista desconegut a casa nostra i que no ha encertat en aquest el seu retorn. I és una llàstima ja que us puc assegurar que té obra molt , però que molt millor, i com deia abans penso que les imatges així ho demostren.

NOVES PERLES DE L’IMAC


L’IMAC podria ser permanent protagonista d’un APM cultural amb fets que haurien d’anar precedies del ja mític “ ho haveu vist , la mare que els va parir...”. Dons l’últim que hem vist , o millor dit sabut , és el lamentable fet al voltant del dibuix de Salvador Dalí que retrata al sardanista Pep Ventura.


Aquest dibuix juntament amb el retrat de Piu Pujades son les dues obres de Dalí que arribaren al Museu de Mataró “arrambades” per Rafael Estrany. Ambdues peces que durant molt de temps varen estar amagades de l’exposició pública , ja varen tenir el seu protagonisme a Ca l’Arenas en la mostra dedicada al retrat. Son dons obres vistes de fa poc i que per tant que no caldria que de nou fossin exposades com es fa , en la mostra d’aquest any en el que pertoca al tema de l’art i la guerra.

Una presència que en el cas de Pep Ventura és més absurda encara ja que havia estat demanada la seva cessió per part del Museu de l’Empordà per ser una de les estrelles de l’exposició “Pep Ventura abans del mite: Quan la sardana era un ball de moda” que ha ocupat aquest Museu des de l’1 d’Agost fins el passat diumenge. Dons bé , en el darrer mes en el buit deixat per el retrat s’explica la cessió tan sols limitada en el temps d’aquesta obra de Dalí.

Quina manera de fer el ridícul i deixar malament el nom de la ciutat , reclamant una obra absolutament intranscendent en l’exposició en la que es troba.
--------
Algú recorda el culebrot de l’arxiu Miralles. Crec que estic en condicions de dir que si no es fa una actuació ben aviat , l’arxiu Miralles volarà de la ciutat davant el punt mort en que es troba el que podríem dir , protocol d’acceptació i posta en marxa.
El cert és que Miralles al·lucina per la inoperància i el desinterès de l’IMAC davant un arxiu artístic dels més importants del país i es trist pensar que el més probable, si no és que algú mou fitxa ben aviat , aquesta arxiu anirà a altra indret més interessat , convertint-se en una nova oportunitat cultural perduda en aquesta ciutat que sembla maleïda per a tot allò que soni a cultura.