COL•LECCIÓ

Des de la passada setmana , les sales de Can Palauet ens ofereixen visió de la quarantena de peces que d’ençà la inauguració de Ca l’Arenas ,s’han afegit a les diverses col•leccions municipals , ara rebatejades amb el nom de “Fons d’Art”.
Unes peces que tenen procedència diversa que s’estructura essencialment en la donació de particulars , - cas de les obres de Jaume Arenas i Eduard Comabella -, entitats ,- Premis Torres García -, i en l’obligada contrapartida que s’exigeix a tot artista que exposa en les sales “joves” de cedir una obra com a “pagament” de la mateixa. Tan sols provenen del pagament els cartells de Les Santes i les tres obres ( Marc Prat , Manuel Cusachs I Pere Fradera ) adquirides per Alcaldia i que varen servir de felicitació nadalenca en el seu moment.

Ens trobem dons davant d’una bigarrada exposició , convertida en un veritable calaix de sastre i de la que es poden fer lectures diverses que haurien de provocar oportunes reflexions.
Així hem de dir que queda clar el domini qualitatiu de l’apartat plàstic amb un conjunt de peces , algunes d’elles ben notables , absolutament dignes de pertànyer a una col•lecció municipal que vulgui tenir pes. A la sabuda qualitat dels treballs d’Antoni Perna i Marc Llacuna , guanyadors de les darreres edicions de la Biennal Torres García, s’ha d’afegir la importància de les obres de Comabella , la dignitat de la de Duvan , l’especificitat del treball d’Emília de Torres i el bon to de les adquisicions d’Alcaldia. Cal apuntar també el treball de Marc Prat , encara que curiosament sols es tracta d’una de les dues peces del díptic “Índica” ( dos búfals front a front) que tant van donar a parlar per la seva absurda col•locació degut a la manca d’espai, com fer-ho amb l’especificitat de la mirada de Sandro Soriano, no deixant en l’oblit la peça escultòrica de Pol Codina.



Una qualitat pròpia , que es remarca per allò que en argot diem que son unes peces que “s’aguanten” tot i el pas del temps, fet que curiosament no succeeix en la gran majoria del treballs dels contemporanis que amb el petit lapsus de temps han perdut bona part del seu interès , si és que n’havien tingut alguna vegada. Si exceptuem algun treball fotogràfic prou interessant ( Humberto Rivas, Blanca Casas ) en la resta ens queda un tot tou , fonedís , sense aquella mínima espurna per captar no l’emoció, ans tan sols l’atenció de l’espectador.

S’ofereix així un conjunt que cal qualificar de poc pes específic , difícil d’enquadrar en el que hem de considerar la col•lecció oficial d’art de la ciutat. Malgrat aquest apunt , benvingut sigui aquest creixement de la mateixa, ja que crec que la ciutat hauria de posseir obra de tots els seus artistes, i el que avui poden ser treballs menors , m’agradaria pensar que en raó de la seva joventut , amb el temps assoleixin una nivell d’importància de la que tots en puguem estar ben orgullosos.

Altra cosa és però com s’ha d’estructurar aquesta col•lecció , punt fonamental, i quin ha de ser el seu destí, punt que no és pas accessori. Diem com s’ha d’estructurar, ja que no queda gens clar l’engranatge dels diferents elements que la conformen , ni tampoc aquesta " comissió integrada per reconeguts especialistes en el món de l’Art” que anualment avaluarà les peces susceptibles d’ampliar la col•lecció ( ni que fóssim el MABA o el MNAC ). Per altra costat , tenint en compte la línia de l’IMAC amb el que comporta la dictadura de l’art contemporani i el menys teniment quasi genocida de la plàstica , molt difícil veiem que es pugui complir “ l’objectiu de completar els buits de contingut detectats” .

Igualment cal incidir en el destí d’aquestes peces. Es diu ( esperem que algun any sigui veritat) que tot el fons es podrà examinar a través de la xarxa ( espero ser viu encara) però, i mentre ?. És aquí on de nou surt el greu error del Pla d’usos de Ca l’Arenas i tota la seva estructura. És evident que capgirant el concepte , convertint el pis en sala/es d’exposició temporal , la planta baixa podria ben bé ocupar el concepte museístic que la ciutat requereix , amb una rotació important d’activitats, acomplint-se així el sentit de la deixa de Jordi Arenas, que fins ara ha estat vulnerat del tot.

Amb exposicions com aquesta , i molt especialment amb el sentit que se li vol donar , és quan encara em costa més d’entendre la negativa frontal per part de Penedès ( o hem de dir Noè ) a l’existència del projecte de Fons d’Art que justament tenia com objectiu omplir aquest buits que espero siguin els que ara han detectat. A més, fer-ho amb obres de qualitat que aprofitant la possibilitat de l’intercanvi mantindrien sempre la seva actualitat i pujança , evitant el que ara ja és evident en algunes de les obres exposades , la seva absoluta obsolència.

Una exposició dons de discret nivell que ens hauria de portar a noves vies més imaginatives si de veritat volem tenir a Mataró una col•lecció pública de nivell en el concepte general i de molt alt nivell en el que pertoca als artistes locals.

Ps.- En l‘exposició existeix una errada ( intencionada ?) que caldria esmenar. Es diu que les obres premiades a la Torres García estan habitualment exposades a la Biblioteca Pompeu Fabra. En el blog de l’Associació Sant lluc , organitzadora de la Biennal, i en el post del dia 18 de febrer deia textualment :

"Evidentment és una satisfacció per nosaltres poder-vos-ho comunicar, ja que la finalitat última de la Biennal, en definitiva, és aquesta: la de que les obres guanyadores del Premi quedin com a patrimoni de la Ciutat, per enriquir-ne el seu fons artístic.
És recomanable la visita per tenir l'oportunitat de veure aquestes dues obres, de nou, penjades en una exposició, ja que el seu emplaçament actual no convida gaire a la seva contemplació (la d'Antoni Perna és a la Biblioteca Pompeu Fabra, en un racó bastant inabastable, i la de Marc Llacuna encara està esperant destinació, més de mig any després de ser premiada)".

Al que un afegeix la promesa de l’alcalde Baron de penjar l’obra en un espai acordat amb l’artista Marca Llacuna , que ahir mateix afirmava desconèixer del tot el lloc on es trobava la seva obra.