35 ANYS

Ahir , 9 d’Abril, es varen acomplir 35 anys de la meva primera exposició visitada sota una mirada crítica. Va ser la del gironi Lluís Roura i era a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana , allà a la planta baixa de la Pça de Sta Anna , on actualment hi ha una oficina bancària de la mateixa entitat.

Feia just quatre dies que havia acabat el servei militar i encara que abans del mateix un ja havia fet els seus “pinitos” en això de la crítica , substituint al pare quan per raons de feina o salut aquest no podia visitar algunes exposicions, sempre he considerat aquella crítica la meva primera crítica “oficial” encara que curiosament va aparèixer amb la signatura del pare ( PIC ) per raons de rutina d’impremta , mentre que la de PIC II no va aparèixer fins un parell de setmanes més tard , en la crítica d’una exposició de l’Eduard López a la Sala del Banc Mercantil de Manresa, que es trobava en el primer pis de l’espai qua ara ocupa la joieria Tous al carrer de Barcelona.

Per cert el "PIC II" va ser una decisió del director del “Diario de Mataró” ( Antonio Navarro) al que no li va agradar gens el PIC DOS amb el que un pretenia signar les seves crítiques. Ell va imposar l’ortodòxia de l’ordinal i amb ell vaig seguir fins a la mort del meu pare on vaig heretar el PIC , que sempre he usat al Diari de Mataró , mentre que en altres indrets ha estat el meu nom de Pere Pascual el que ha dominat , encara que el PIC em segueix per arreu i em sento del tot orgullós de que formi part de mi mateix.

35 anys en els que he pres part en la gran majoria d’experiències periodístiques que s’ha celebrat en la ciutat i que resumint en les mes importants m’he de quedar amb les de premsa escrita ( Diari de Mataró i capgròs ) , ràdio ( 10 anys a Ràdio Mataró formant part de l’equip inicial ) i televisió ( més de 20 anys a Televisió de Mataró, essent la primera cara masculina que aparegué en la programació).

35 anys curulls d’experiències , al peu del canó, lluitant sempre per l’art en general i molt especialment per l’art i per els artistes mataronins. 35 anys plens de moments meravellosos i d’altres no tan bons , però que ara en el record, aquests darrers es desfan davant la potència de l’apartat positiu.

35 anys en els que he participat en mil i una experiències , he fet un incomptable nombre de crítiques i entrevistes i he presentat més d’un parell de centenars d’exposicions , tant en el que pertoca a presentacions escrites per a catàlegs , com presentacions orals en els actes inaugurals. A més han estat presentacions per a tothom, del jove que comença a l’artista més consagrat , amb l’orgull afegit que he pogut presentar el treballs del bo i millor dels artistes de la ciutat , quasi sense excepció. I també en quasi tots els espais expositius que son i han estat a la Ciutat. Lògicament també amb excepcions ( actualment Can Palauet , Ca l’Arenas i espai f ) , però tots sabem, que no soc pas gens estimat per la cultura oficialista del Govern de la ciutat ( qui diu les veritats perdrà les amistats).

Però essencialment 35 anys en els que he fet un munt d’amics , i ho he fet mantenint un camí que he intentat fos afermat en la “meva” veritat , aquella de dir el que creia i pensava. I això, que ha estat difícil moltes vegades en un primer terme , amb el pas del temps ha servit de nexe important en la relació entre la crítica i els artistes.

Per això vull aprofitar la bonica xifra per agrair de tot cor a tota la gent de l’art que tant m’ha donat i als que he intentat respondre en la mesura de les meves possibilitats. Sense ells , amb l’esperó i el recolzament que he tingut , en especial en els mals moments , no hauria pogut arribar a aquesta data i fer-ho amb l’orgull, que el tinc, de pensar que hi arribo havent deixat pel camí una tasca positiva.

35 anys de camí , que un veu resumit amb els records de tants amics que omplen a vesar les parets de casa. 35 anys de treball que formen part de la història de l’art local. Tinc l’orgull de pensar que mai es podrà escriure aquesta història ( per cert , a veure quan a algun estament se li acut que als artistes locals ja els hi toca estar reflectits en un llibre que expliqui la realitat artística històrica de la ciutat ) , sense acudir al meu ample i desordenat arxiu en el que s’hi apleguen els catàlegs de la gran majoria ( segur que més del 90% ) de les exposicions celebrades en aquests trenta cinc anys a Mataró, rodalies , i moltes de les exposicions celebrades per els artistes mataronins fora de la ciutat.
Un arxiu per cert que està coix ja que està mancat dels catàlegs de moltes de les exposicions organitzades per l’Ajuntament. Mentre un rep catàlegs d’arreu , els que no rep mai son els de les exposicions que organitza l’Ajuntament , i si els vull, els he de pagar . I aquesta circumstància no és pas d’ara i si de fa molt de temps( en el cas del Museu d’ençà d’institucionalització del mateix fa més de vint-i-cinc anys ).

35 anys de fer periodisme cultural i crítica, de manera absolutament altruista. Qui em coneix sap que sols en comptades ocasions he cobrat per el meu treball , i mai per petició pròpia. Han estat trenta cinc anys de crític per amor a l’art , fet del que n’estic orgullós i del que per res m’empanadeixo.

Per això avui , encara que amb trenta cinc anys cotitzats ja tingui dret al retiro, em sento encara amb ganes de seguir en aquesta passió, - droga dura -, que és l’art i penso que encara queda camí per fer . Que encara que amb moltes cicatrius ( alguna tan intensa i encara no cicatritzada com la del Fons d’Art ) , no tinc ferides com per abandonar, i encara que sembli pedanteria , el caliu dels artistes m’ esperona a seguir endavant.

Per això espero d’aquí a cinc anys poder escriure un altre post en que parli de quaranta anys.
Per ami és una fita excel•lent que espero m’ajudeu a aconseguir-la .

En aquest desig , de nou, gràcies , gràcies , gràcies.