VOCALS

En el Ple Municipal d’aquest vespre s’haurà aprovat el nomenament de Perecoll, Rosa Codina-Esteve i Josep Serrano com a vocals del Consell General del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró , és a dir del Museu Bassat , com a representants que aporta l’Ajuntament.

Res a dir en el cas dels dos primers , millor dit , penso que és un encert , com ho hauria estat amb altres noms de la mateixa rellevància en l’entorn local de l’art. Cal felicitar al Govern que per una vegada ha donat pas a especialistes de la matèria i no ha col•locat als polítics de torn que res hi entenen, en el sempre estúpid repartiment de cadires en estaments d’aquest tipus.

Ha encertat i crec que cal ,en aquesta ocasió, deixar de costat l’eterna polèmica de la idoneïtat ètica de que artistes que són protagonistes d’un Museu ( com és en aquest cas ) formin part del seu ordre rector. Quan existeix una activitat plena soc partidari d’evitar tota mena de possibles interferències en la programació i demés del govern, i per tant millor que artistes que tenen peces en el mateix ocupin càrrecs en l’organigrama, però ara en uns moments de gestació com els actuals , la seva presència no sols és correcte ans és del tot útil i necessària. Potser així es pot evitar la gran “cagada” dels plafons adquirits per a la Nau Gaudí per ser emprats per a les properes exposicions del Fons Bassat.

Un ocellet m’ha explicat els esgarips quan els que de veritat entenen en el tema varen observar que la llum que il•luminaria les obres seria frontal, posició d’il•luminació que fins el més llec sap que és absolutament perjudicial per a qualsevol obra i més encara per a la seva contemplació.
Dons de moment , aquí tenim els plafons i de bon segur ens els menjarem amb patates , amb tot el de perjudicial que tindran per a obres i visitants de la Nau Gaudí. Una errada que es podria evitar amb professionals en el moment de discutir. Un paper que ara realitzarant de manera excel•lent ambdós artistes mataronins , especialistes com pocs en tota aquesta logística.

El cas de Josep Serrano, evidentment és del tot diferent. No el conec, però les dades que m’arriben és d’un home de partit en el sentit més estricte i que serveix tant “ per un roto como para un descosido”. Que en el tema art no sap si s’escriu amb o sense “h”, però que respon perfectament al perfil d’home de partit que controlarà la situació “tècnica” del consorci. A més la seva figura com a cap de l’entorn municipal en el que es mou l’IMAC inutilitza la pretensió d’aquest de tenir “veu pròpia” i impedeix que algú de l’organisme cultural ( Gisel Noè ? ) en sigui membre. Dit d’altra i ben clara manera , que aconsegueix no tenir l’enemic dintre , sabedors de que ni Penedès , ni molt menys Noè, estant per la labor del Museu Bassat.


Es clar que aquest nomenament no deixa de ser curiós. Perecoll sempre ha mantingut bones relacions municipals. És l’artista amb més obra pública a la ciutat, forma part del Consell del Patrimoni etc. Ara mateix està presentant en el seu “Facebook” la maqueta d’una escultura ( la present en aquest post) que segons el mateix autor té com a sigles provisionals “ E.U.M.”, i deixo descobrir les sigles com un joc ( fàcil, molt fàcil) per als lectors.

En canvi Rosa Codina-Esteve és una artista malhauradament sols coneguda pels art - ferits. Coneguda , reconeguda i admirada , però desconeguda de la resta ja que fora de la gran joia d’exposicióde la temporada passada a la Sala del Col•legui d’Aparelladors , mai ha tingut una exposició com cal a la nostra ciutat essent la darrera presència en aquella petita Sala de l’entrada de l’Ajuntament , és a dir que parlem de fa una vintena d’anys.

No deixa de ser curiós que per un costat es reclamin els teus coneixements per a una responsabilitat com la del Museu Bassat i per l’altra se t’oblidi com artista i per tant s’impedeixi que els convilatans sàpiguen del seu gran saber.

Una incongruència que ha de ser superada ja , malgrat que tots sabem les raons , que ara que ningú ens veu podem resumir amb la incompatibilitat manifesta del gran Gurú de l’IMAC ( és a dir el Cruyff de quarta ) que manega tots els fils titellaires de la institució i l’artista.

Certament cada vegada veig més clar que no és gens bo ser pedant.

CONSONANTS

Les que va acumulant Can Minguell. I tots sabem que quan s’ajunten moltes consonants no hi ha qui pronuncií res.

La gent del Sant Lluc han estat els darrers d’aquesta selectiva processó de publicitació i venda de Can Minguell, i la seva resposta ha estta la mateixa dels demés. Una magnífica rehabilitació, un magnífic casalot , però res existeix en el projecte per a les Arts Plàstiques.

És clar que a la resposta “ encara no està contemplat” que serveix de cantarella davant qualsevol demanda , apareix sempre darrera la veu de qui mana , - Romero , generalment -, insuflant confiança i dient que cap problema , que el que faci falta es posarà. Que una pica , dons tres piques. Que extractors , dons dels més potents. Que..., dons això ja està fet. I hom es queda bocabadat.

Qualsevol amb mig dit de seny , en visitar Can Minguell ( i vull remarcar que jo parlo d’oïdes ja que mai he estat convidat a visitar-la) veu que en el projecte les arts plàstiques ni han estat contemplades , ni encaixen per calçador potent que es vulgui. Però també queda clar que existeixen ordres de dalt i que els artistes han de ser-hi , sigui com sigui, ja que si no.... I si els artistes demanen que Bassas , Baron i Romero facin el pi i després siguin aspirants a La Trinca del segle XXI , dons endavant les haches. Però no és així.

Crec sincerament que a hores d’ara el Govern està fent el ridícul. A hores d’ara disposa de molta informació, - alguna de molt contundent- , com per actuar en conseqüència. Cal dons replantejar el projecte i amb les coses ben clares fer una crida general i veure quina serà la realitat i actuar en conseqüència.

Però també he de dir clarament que el millor seria ser conseqüents i reconèixer que oli i aigua no es barregen de cap manera i que per tant les arts plàstiques no tenen espai a Can Minguell i que caldrà buscar un altra projecte.

A fi de comptes no es tan mala cosa per al Govern. Potser si es presenta un projecte ben fet podran aconseguir algun vot de la cultura plàstica , ja que avui per avui el seu resultat en l’entorn creatiu serà allò de zero patatero, i en ell hi va el meu vot , els dels que m’envolten i la rotunditat més absoluta d’aquesta plàstica mataronina a la que el Govern no deixa de massacrar.

Quina llàstima