ESCULTURES I LLAVANERES

No sé si algú s’ha fixat en el detall del permanent exili comarcal que hem de realitzar els afeccionats de Mataró per a tal de veure un seguit de bones exposicions. Allà els anys 80 l’excursió obligada era Argentona. Allà , a l’espai de l’Aixernador , al carrer Gran , teníem ocasió de veure els més importants artistes de Mataró , - el més reconeguts i els més joves -, al costat d’un bon grapat d’artistes de primera línea.

En els noranta i fins fa un parell d’anys era Vilassar i el Museu Monjo el lloc de peregrinació, amb inauguració litúrgica cada primer dissabte de mes. De la mà del sempre impagable Paco Rodón, varem gaudir en les seves sales d’una col•lecció espaterrant d’exposicions vàries dels millors artistes del país, inclosos les grans patums . Ara , si us heu fixat , toca el torn a Llavaneres i al seu Museu Arxiu amb importants exposicions mensuals que retomen aquell esperit de l’Aixernador conjugant artistes de reconegut prestigi i vàlua amb les primeres “espases” de l’art mataroní.

El que moltes vegades ignora el visitant de Can Caralt que a l’entorn de la sala d’exposicions s’aplega un acurat museu arxiu que al costat d’elements i estris relacionat amb la població aplega una magnífica i envejable pinacoteca, - que ja la voldríem com exposició permanent aquí a Mataró -, a la que s’ha adjuntat des de fa unes setmanes una magnífica galeria d’escultures en la que hi ha obra de nom com Manolo Hugué, el seu deixeble Sebastià Badia, Josep M. Subirachs , Riera i Aragó, Ramon Enrich , Joan Borrell , Àlex Pla, Feliu Plasència , Alfredo Sánchez , Ferran Selvaggio, Rosa Serra , a les que fan companyia els mataronins Jaume Simon, Perecoll, Manuel Cusachs i Llucià González.

Una col•lecció eclèctica , variada , però marcada per un nivell prou important com per merèixer una merescuda i detinguda visita , fet que us recomanem en la propera visita que podria ser aprofitant aquest mes amb l’exposició de Llucià González , o en el proper mes de Juliol amb Marta Duran com a protagonista.

Les fotografies , manllevads del catàleg editat per el Museu Arxiu de Llavaneres corresponen a les escultures de Riera Aragó, Manolo Hugué i Emma Agustí Sicart

ART O POLÍTICA

El sempre enyorat Bis Lligonya , el que va ser gran amic i ànima màter i tot de Televisió de Mataró, sempre es reia de mi quan en començar la temporada parlàvem de l’espai d’art , el programa d’art que un duia a terme a TVM, i jo li deia que potser millor deixar-ho que això de l’art no interessava a ningú, i ell sorneguer com sempre , amb aquell posat i aquell to de veu tan personal , em repetia any rera any: “ No és veritat Pere. Si tinc més queixes per el teu programa que no pas per qualsevol altra d’informació política”. Sigui com sigui,cada any em convencia i un va acabar pensat que potser era veritat que l’art interessava a algú. Un convenciment que en mirar el nombre de visites d’aquest blog augmentava.

Però vet aquí que de tant en tant abandonem el tema artístic i fem mirada estrictament política i no saps per que dimonis i l’audiència es duplica i es multiplica el nombre de visites i pàgines visitades , tal i com ha succeït amb el darrer post, fet que em provoca una atenta reflexió que al meu entendre em porta a la necessitat insatisfeta que té la gent de la ciutat de saber més la realitat de la política local, un tema que quasi ningú sembla gosa tocar.

A Mataró, i sempre ho he dit , gaudim d’una rècula de periodistes de primera magnitud que a més es mouen en la més ampla diversitat de medis i en nivells prou significatius. Això per no dir per el magnífic nivell de periodistes dedicats a la informació local. I dic bé , informació, ja que en general l’opinió i la reflexió pública resta en l’àmbit privat i no arriba als ciutadans, amb la clara excepció de Joan Salicrú i el seu “Riera 48” , article de culte per a tot afeccionat a la política local.

El que s’explicava en el post d’aquest cap de setmana , no era pas un secret. Ho sabia tothom amb un mínim d’interès per la vida política local. Si és així, com és que ningú ho havia publicat?.
Potser per això vull reclamar la revitalització de l’article polític local , no tan sols en el fet noticiable ans també en el camp del seu anàlisi i la seva transcendència. Voldria reclamar la reactivació dels diversos blogs d’aquest caire que resten adormits. Els dels polítics , que molt punt zero però alhora de la veritat sols quatre mantenen la trempera i els altres estan a les madures però mai a les verdes ( i valgui això per a tots els partits). Però molt especialment vull esperonar a les veus coneixedores de la realitat política local des dels més diferents àmbits per què expliquin el que saben. A bon segur que tots en treure’m un gran benefici.

I ho dic amb la certesa d’aquell crític d’art que no acaba d’entendre com les seves personals visions poden provocar tal allau de visites. Encara que essent pavero potser a un li agrada pensar que encara es valoren els paràmetres que tenen a la independència personal i a la sinceritat com a eixos i punt de mira.

TRANSPARÈNCIA A L'IMAC
PENEDÈS I PERA, DIMISSIÓ