PASSAT I FUTUR



Avui aquest vespre s’ha inaugurat a la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana, a la Plaça de Sta Anna, dues exposicions contradictòries però que alhora podríem dir mantenien un nexe unitiu. Eren per un cantó, la mostra de joves seleccionats en el darrer Sant Lluc, amb Ana García i Marc Sala com a protagonistes, i per l’altra la mostra recordant a Pepita Herrero , polifacètica creadora que ens deixà l’any passat. Eren dons el passat i el futur , units per la creació mitjançant una nova activitat de la gent del Sant Lluc.

Ja fa anys que la sempre controvertida mostra col•lectiva del Sant Lluc que serveix per inaugurar temporada té corolari amb l’exposició protagonitzada per aquells joves artistes que han destacat de manera important en la mateixa i que enguany acull el protagonisme complementari de la força escultòrica de l’argentoní Marc Sala , amb la sensibilitat pictòrica d’Anna García i la peculiaritat del seu realisme.

El bon fer de Marc Sala va ser una de les grans sorpreses del passat Sant Lluc i ara n’és una de les més positives confirmacions, assolida en les dues cares oposades del seu bon fer , com ho pugui ser el realisme d’alguns dels seus treballs d’absoluta arrel figurativa en les que els bustos humans , destrament treballats en pedra artificial pintada , exhalen força, vigor i intensitat que contrasta fortament amb la sensibilitat de la seva “columna de carícies” , un treball coral de rara perfecció tècnica amanida amb una sensibilitat a flor de pell , fortament carregada d’una més que activa comunicació.

Però a més , aquest concepte d’arrel clarament realista i figuratiu, és contraposat per l’artista amb un seguit d’obres murals , amb el ferro i l’òxid com a protagonistes , en els que s’acosta a una certa abstracció dinàmica, en les que el bigarrat treball tècnic a la recerca d’un equilibri de plens i buits , estableix una agosarada i complexa dinàmica de gran atractiu visual i intensa capacitat creativa.

Marc Sala, un artista desconegut fins fa ben poc i que assoleix la suficient vàlua creativa com per començar a recordar el seu nom i tenir-lo en compte.

Comparteix protagonisme amb Ana García, una creadora ben volguda i apreciada per a mi però que em provoca un cert dilema l’hora d’enfrontar-me al seu treball.

Dic això ja que ja fa anys que conec el seu fer i no puc negar que em segueix pesant de manera ben positiva aquelles obres iniciàtiques que vaig conèixer, amb un paisatgisme molt àgil, en un concepte constructivista de base que s’esgarrinxava pels verals d’una certa abstracció geomètrica , però mantenint el ferm d’un realisme visual que no volia abandonar.

Però d’un temps ençà Anna Garcia sembla beure massa d’aquell amb qui comparteix trajectòria personal i artística ( Alberto Romero Gil ) i la seva obra ha esdevingut cada vegada més mimètica a la d’ell, encara que mantingui una diferenciació cromàtica i lumínica , que en el cas d’Anna és més activa i pujada de to.

Ana García deriva dons cap un cantó en el que la comparança és inevitable, i en ella en surt clarament perdedora. És per això , que en el convenciment absolut de la seva vàlua , crec que en els propers temps ha d’escollir un dels dos camins que se li presenten al davant. Per un costat pot escollir pel mimetisme i acabar difuminada , amb una sortida vàlida com seria la de les quatre mans , a l’estil Santilari.

O l’altra , la que jo li recomanaria , com és retornar a la seva personalitat individual i reafirmar-se en ella. La vàlua que demostrava i la seva personalitat l’haurà de portar cap uns camins diferenciats i més lliures que a bon segur la farà més seva , més personal i més artista, dons gaudeix de grans qualitats en els dos apartats fonamentals en tota creació, com ho són el tècnic i el del concepte.

L’IMAC ES CARREGA EL SANT PERE MÉS ALT

Ja fa uns dies que de manera críptica vàrem deixar anar la notícia. No hi havia una clarificació total ja que encara quedaven converses a establir i les possibilitats d’un punt d’acord , però a hores d’ara ja no hi ha punt d’acord possible i hem de confirmar la mort ( definitiva ?) del Sant Pere més Alt que fa uns pocs anys havien recuperat amb tot èxit la gent del Llimoner , col•laborant amb altres entitats com el Sant Lluc, la gent de l’Arcàdia, Sala Cabanyes etc.

Ara , per raons sense cap ni peus, i amb un evident desig de fotre ( a l’enemic ni aigua) l ‘IMAC ha assassinat el sant Pere més Alt d’enguany.
I com el que fet s’ho val i cal comentar-ho amb calma , millor deixar-ho tot per demà amb un anàlisi més clar , informat i exacte de la qüestió ,que marca un afermament de la política genocida de la plàstica per part del sempre “venerat” IMAC , a qui esperem deu tingui a la seva glòria , que òbviament no és la nostra.

El curiós és que mentre l’oficialitat dinamitava el Sant Pere més Alt, i l’IMAC practica una cacera en contra de qualsevol fet, cosa o personatge que signifiqui quelcom a l’art plàstic, Ramon Bassas , tot presentant la comentada mostra del Sant Lluc, deia textualment : “ Mataró necessita reconèixer el talent dels seus artistes”..
Dons ja ho veus Ramon , ja em diràs de quina manera.

Per cert, tenint en compte que com era d'esperar l'IMAC segueix sense obrir la boca al respecte del cas Anson i de tot allò que fa , nosaltres evidentment seguim amb la nostra

TRANSPARÈNCIA A L'IMAC
PENEDÈS I PERA , DIMISSIÓ