TANCANT LA PARADETA

La petita frescor que ha deixat la tamborinada d’estiu sembla donar-me una petita embranzida per tancar oficialment la paradeta i deixar per a la tornada de vacances , és a dir tot acabant l’agost, per reiniciar aquestes periòdiques reflexions personals al voltant de l’art ,de manera fonamental, i del que m’envolta, en especial de la meva ciutat i la política més propera de manera tangencial.
Feia ja uns dies que aquet blog no s’obria a nous post. L’obligat sprint final abans de vacances per deixar-ho tot el més enllestit possible i Les Santes amb la seva disbauxa obligada , i sempre magnífica , han arraconat les ganes d’escriure. Ara per això és moment de les darreres reflexions
DE SANTES

Les Santes son magnífiques sempre ja que son festes del poble , així de clar i de senzill. I unes festes que he gaudit , i espero encara aquesta nit fer un parell de ballades , de manera magnífica.

Ja he dit altres vegades que no soc “santero” en aquest esperit de MTV. No ho soc ja que en la meva joventut un vivia a Argentona i la “meva” festa era Sant Domngo i no les devaluades Santes d’aquells moments. Viure a Mataró i molt especialment l’anar “creixent” de les filles, ha anat fent-me cada vegada més “de santes” , des de les activitats infantils / juvenils ( gegants , xeringades , passades , desvetllament ...) fins a les actuals nit boja, ruixada , matinades , albada etc.., encara que en molts d’aquests casos com a simple espectador.

Un santero però sí de sang, ja que com també he dit en altres anys la meva família era de Santes de tota la vida , havent estat el meu avi administrador de la confradia durant molts anys , i ell i la meva mare varen ser padrins de la campana Montserrat ( ben fotografiada queda sempre a la Barram ) quan es van recuperar las campanes de Santa Maria.

He gaudit d’unes bones Santes ben llunyanes a la disbauxa de vi de la que ens parlaven els de la Sexta. Vaig veure els titulars de l’informatiu del vespre i vaig quedar garratibat i corprès , encara que no cal deixar de costat la bona reflexió, com sempre ben atinada , de Jesús González Notario, de que potser aquesta és la visió que en pugui treure un visitant desconeixedor de la història després d’assistir a la nit boja.

He gaudit dons d’unes bones Santes que varen començar en el silenci de no escoltar res de la Crida ja que als caps pensants de megafonia no varen creure convenient orientar un alçàveu direcció Riera amunt i tots els que per allà estàvem ens vam quedar a les capses. Sort que els avenços tecnològics dels que tan us fan alguns dels nostres dirigents , em van permetre via blog de l’alcalde , llegir la mateixa tan sols arribar a casa.

Una crida en la que em va sorprendre el poc nombre de samarretes de la festa presents. A bon segur que l’IMAC ens oferirà uns nombres de vendes d’èxit total, però crec que enguany el resultat “visual” ha estat de mínims , el que hauria de fer repensar als responsables ( si això és possible en el cas IMAC ) , tot el tema del cartell, samarretes etc , obligant a una reflexió general i comuna , de fons.

Tampoc el Setnas ha estat un èxit, fet que he de confessar m’ha sorprès ja que el veia amb un potencial atractiu com per convertir-lo en quasi una mascota permanent de la festa ( el Mario Bross de Les Santes) però ni en el físic i molt menys en l’avorrida animació del mateix , sembla haver enganxat als mataronins.

De la resta em queda una bona valoració general, amb els seus alts i baixos, i tot tenint en compte que cal revitalitzar un conjunt que es va esgotant mica en mica i que enguany tots sabem que els calerons eren els que eren i que en aquest punt no es poden fer miracles.

Quan no calen miracles i simplement cal emprar el sentit comú, és per potenciar el Sarau que més avall no pot caure.
Qualsevol organitzador d’un acte sap que el més important és aconseguir que la gent s’hi acosti. Amb els focs s’aconsegueix que més de trenta mil persones baixin a vora el mar, per tant sols cal una oferta variada del més ample ventall per aconseguir retenir-los tot gaudint de la màgia de la nit. Era lamentable veure com la gent marxava ràpidament després d’una passejadeta ja que l’oferta era quasi nul•la.

Mentre que per arreu el dia del patró, és el dia gran i en el que s’acumula el bo i el millor, aquí a Mataró, el matem amb uns focs més o menys discrets i a altra cosa. El sarau , sens dubte el punt més fluix d’unes Santes discretes , que mantenen la vitalitat per la senzilla, i alhora fonamental raó, de que son festes del poble i que aquest les sent com a íntimes i pròpies.

Ara ens queden 360 dies per reforçar-les.

DE SANT PERE MÉS ALT

Mica en mica també va arrelant aquesta festa en l’entorn festiu i com a prèvia general de festes , enguany quasi donant-se la mà.
Crec que el que cal valorar essencialment és la capacitat d’aquest retrobament de les arts ( plàstiques , murals, teatrals, musicals .. ) amb el carrer i el públic que apareix sense saber exactament el que trobarà però en la certesa de que a bon segur es trobarà amb alguna agradable sorpresa , que enguany han estat diverses i ben positives.

En l’apartat “mare” , és a dir el de l’exposició d’art al carrer , el cert és que enguany no s’assolia el nivell que caldria desitjar. No deixa de ser curiós com els artistes que tantes vegades reclamen tota mena d’atencions , son incapaços del petit esforç que significa apropar-se amb una obra per dignificar una festa que hauria de ser fidel reflex de la realitat artística de la nostra ciutat.

Una festa que enguany ha tingut la grata sorpresa de la presentació pública de les reproduccions de la Laia , que varen néixer a la llum , en el polèmic homenatge a Rovira Brull.
Unes reproduccions que com llavors ja varem comentar , son magnifiques i que van tenir una resposta aclaparadora en el positiu per part dels visitants.

DE TOROS

No vull deixar de dir la meva al voltant del tema de la setmana. Com ja vaig explicitar en el seu temps , si jo hagués estat parlamentari el meu vot hauria estat un NO rotund.

No soc especialment afeccionat als toros. He vist un parell de “corridas” serioses ( a les Monumental de Madrid i Barcelona) , sempre convidat , i uns quants “festejos” de Festa Major de poble , amb “rejoneadores” “recortadores” toro de fuego, vaquillas i de més. I fins i tot una vegada m’he “llençat” a unes “vaquillas”. Va ser durant la mili, a Longares , i em suposo que una mica begut. Sigui com sigui, encara corro.

M’agrada la plàstica dels toros, com m’agrada la plàstica dels correfocs o els castellers , activitats ambdues a les que em costa trobar gràcia i sentit. Però en el meu cap el sentit de la llibertat està molt per damunt de certes absurdes prohibicions.
I dic absurda ja que el debat dels toros no és de cap manera un debat al voltant del patiment dels animals. Qui es vulgui enganyar que ho faci, però l’exclusió de tot el tema dels correbous és prou definitòria. Quan hi ha vots al mig , la defensa des animals queda en segon terme.

El debat està clar que és una qüestió identitaria. No cal entrar en el tema tradicional ni posar exemples com el de Companys i d’altres. La burrada de la decisió, i empro l’expressió animalaria per ser conseqüent , és a bon segur la demostració del mal ús d’un parlament que mentre segueix amagant al calaix lleis tan fonamental com ho pugui ser la llei electoral , malgasta temps , esforços i diners en un paripé folklòric que sols impacta en un element que cal defensar sempre com és el de la llibertat individual.

Del molt que he llegit en aquests dies i especialment avui , em quedo en el cantó negatiu amb el titular de “El Mundo” : “Ganan los animales” i que cadascun s’ho agafi com vulgui.
En el positiu la reflexió que vaig escoltar d’un torero que deia : “Estoy convencido que si los toros solo se celebraran en Catalunya , los catalanes lucharian a muerte para que no fueran prohibidos”. I estic convençut que té tota la raó.

I com resum , sempre cercant la veu del mestre, em quedo amb Josep Ramoneda que a “El País” i en l’article de títol “Crueldad e identidad” explica justament el que penso: “Los toros están en vías de extinción, y preferiria que, como el boxeo, murieran por inanición y no vetados”.

D’ART

I per acabar res millor que fer-ho parlant d’art.

Parlar de Josep Mª Jòdar i del seu pas per la càtedra de l’Antonio López a Avila. Un pas que ha quedat reflexat en l’article que al voltant de la mateixa va publicar el diari “El Mundo” , lloc del que és aquesta fotografia.

Parlar també de la propera festa del Càntir amb l’experiència retomada de diversos càntirs d’artistes locals, que en aquesta ocasió agafen forma de càntirs esmaltats i cuits en el format petit , i pintats en el format gegant que en nombre de cinc peces ocuparan els espais més emblemàtiques de la població . Noms com els de Josep Serra , Jordi Prat , Lydia Tur , Miquel Arnau i altres en seran els protagonistes.

I com darrer comentari no vull passar per alt l’exposició que en aquet mes de juliol ha ocupat l’espai que la gent del sant Lluc té a la Presó , amb el protagonisme d’Isabel Llobet.
Aquesta és la primera exposició que es fa mai d’aquesta autora que va morir a l’any 1999. Nascuda a Barcelona i filla del pintor Sebastián Llobet Ribas, es va formar al Cercle Artístic de Sant Lluc i amb els professors Luís García Oliver, Francesc Labarta i Ramon Calsina. Mai va exposar i ara és la seva filla la que presenta els seus treballs.

He de dir que quan vaig veure el dibuix del cartell ( un autoretrat ) que aquí mostro , la imatge no em va atreure gens. La vaig trobar dura, adusta , amb un toc de làmina de Freixas. Però tot passant per davant la Presó, el cuc que tenim sempre aquells que constantment acudim a veure exposicions , em va portar cap a dintre i el resultat va ser ben satisfactori.

L’exposició ens mostra una bona dibuixant amb una veritable capacitat per el mon del retrat , que és l’àmbit que domina a la mateixa , i també per l’apunt amb figures.
El retrat és art difícil, com sempre repetim, no es tracta tan sols d’una correcta reproducció de la imatge , cal establir els trets que determinen alhora l’ànima del retratat. Llobet ho fa així aconseguint nota tan en el retrat més acadèmic com en aquell en que es desferma per assolir millor nota, tot presentant-nos un seguit de personatges del seu entorn , en especial nens i camperols, que son copsats amb habilitat i qualitat , fet que es repeteix en les petites notes que arrodoneixen l’exposició.

Una exposició, aquesta de “Dibuixos pel record” que a bon segur passarà desapercebuda i serà una llàstima ja que queda ben clar que la seva autora era posseïdora de les suficients dots com per haver et carrera en el sempre difícil camp de l’estudi de la figura i el retrat.

Dibuixos pel record. Homenatge a Isabel Llobet
Del 8 de juliol a l’1 d’agost de 2010
Sala de la Presó. Ass. Sant Lluc

BAIXEM PERSIANA

Ara sí. Ha arribat l’hora de les vacances. Que siguin ben fruitoses per a tots.
Que tots gaudim de l’art en les visites que a bon segur farem per arreu de les nostres passejades. Que elles ens donin forces per a una positiva temporada que ja comença a ensumar-se.

I que el descans porti consciència a l’IMAC que no es pot seguir així de cap manera. Donem també repòs a la nostra protesta. Deixem-la adormida , esperant que no sigui necessari despertar-la en començar de nou.

Per això, i per a tots

BONES VACANCES

Post escrit sota la música de “Buddy de Franco & Oscar Peterson play George Gershwin” (Desembre 1954 )