La desaparició de les galeries d’art , en el concepte més tradicional de les mateixes és un fet evident. Les noves tecnologies , en especial tot el que pertoca al camp visual i comunicatiu , amb el gran accent d’Internet, ha capgirat el mercat. A més , les grans depeses que significa mantenir un espai que a ser possible ha d’estar ben situat i de mides generoses , amb tot l’embolcall que comporta , ha provocat aquesta dispersió que ara s’escampa de mil i una manera diferents. Dos exemples recentment inaugurats son “Art i Gent” a Argentona i “Gal Art” a la nostra ciutat.
“ART I GENT”
Al carrer de Pau Claris 11 a Argentona , és un cafè amb desig de punt de trobada i una galeria d’art. Son les dues coses a la vegada però alhora clarament diferenciades, no al típic estil de tants indrets de restauració que aprofiten les seves parets per fer “ exposicions” (?) periòdiques a les que generalment ningú dona atenció ni importància.
No és aquest el cas. Ens trobem aquí amb un espai clarament delimitat per a la tasca de galeria , amb il•luminació potent i professional , en la que de manera periòdica ( cada tres setmanes ) es presentarà el treball d’un creador d’un nivell el suficientment exigent com per mantenir el to que en Kim Queralt, propietari de la galeria , desitja estigui allunyat del de simple afeccionat. De moment , i durant tot l’estiu , una col•lectiva d’artistes argentonins amb noms prou atractius com Jordi Prat , Josep Serra, Lydia Tur, Miquel Arnau, Cristina Villa i d’altres , serveix per encetar amb bon gust tota l’experiència.
L’espai a més disposarà d’un fons d’art renovable que ocuparà els espais pròpiament dedicats a la restauració alhora que prepara diversitat d’actes culturals com ho puguin ser conferències , petits concerts , presentacions de llibres etc.
Un projecte engrescador que desitjaríem tingués èxit . De moment en Kim Queralt , com que és d’aquest món ( dibuixant de còmics professional )hi ha posat tot el seu saber i està amatent a totes les recomanacions i opinions. Ara sols queda el recolzament actiu al que convidem a tots els artistes de la contrada.
GAL-ART
L’altra espai és Gal-Art , una petita galeria apareguda del no res a la Rda O’Donnell 89 de la mà de Joan Fàbregas i Daniel Cabrera , amics i afeccionats a l’art encara que aliens del tot a les seves peculiaritats. D’aquí que la posta en marxa de l’espai es mantingui en els dificultats pròpies del mateix, alhora que s’ha d’afegir les de l’aprenentatge , amb to el que això comporta.
Un espai al que li cal una empenta en el seu aspecte , en espacial al camp de la il•luminació que malgrat les millores segueix essent pobre i insuficient, i que pretén establir-se en el camp expositiu de la ciutat apostant per noms en certa manera coneguts , que li serveixin alhora per fugir del nivell d’afeccionats en el que fàcil seria caure. En els projectes i després de l’Ivan Jordà, apareixen noms com Sandro Soriano, Marga Riera i altres, encetant temporada després de l’estiu amb una mostra homenatge a Salvador Pujol, el veterà pintor paisatgista que formà part dels mítics “santlluqueros” amb Boix, López i Parés .
Mentre, aquest dilluns inaugurà la mostra “Simphonia” de l’artista búlgara Krasimira Dimova ( Pleven 1974 ) composada per una quinzena de peces de concepte abstracte amb un cert predomini de l’abstracció de caire decoratiu.
L’exposició en sí és una mostra en la que en certa manera no regeix un fil unitiu que li doni cos i es converteix així en una grapat de treballs individuals que tan et poden cridar l’atenció per una encertada creació d’ambients com deixar-te fred del tot davant altres treballs de màxim desequilibri i amb evidents errades tècniques. Unes dissonàncies a les que sens dubte ajuden els lapsus temporals en els que estan realitzades que en el cas de l’abstracció és més important encara ja que el concepte abstracte respon essencialment a esperits interiors que varien del tot d’unes èpoques a altres.
Aquesta disparitat impedeix fer un judici exacta al fer de Krasimira Dimova. Si un vol ser benvolent caldrà decantar-se per la sensibilitat d’alguns treballs, la seva habilitat compositiva i la bona sintonia cromàtica que ofereix. Però si volem estar en el cantó dur ens trobarem , al inrevés , amb els mateixos defectes i per tant amb un valoració del tot decebedora.
Potser per això bé valdria que l’espectador s’acostés amb ànim analític, deixés de costat una bona part de la mostra , es centrés en la resta i potser així podrà sortir satisfet d’una exposició que poc significarà ni per a l’autora ni per a la galeria que l’acull.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada