100 ANYS




Quan va començar tot aquest fenomen dels blog , una persona que en sabia molt del tema em va dir que els encapçalaments dels post eren primordials. Que calia esforçar-se en la recerca del títol per que aquest fos significatiu, i que calia filar molt prim per la imatge que el presidís, ja que d’aquests elements podia dependre molt l’atenció del possible lector.

He intentat seguir sempre els seus consells però avui no m’ha calgut pensar en res. Estava clar el títol i més clar encara la fotografia que podríem dir , de portada. I és que avui , l’Emília de Torres , aquesta gran artista mataronina ha complert cent anys, que està ben aviat dit. La magnitud de la xifra i la gran qualitat i bellesa d’un dels seus autoretrats eren prou definitoris i significatius com preocupar aquests espais.

Avui no tornaré a parlar de l’Emília. Us remeto al post del 10 de maig del 2009 , en que parlo abastament sobre la seva obra , en relació a la mostra de caire antològica que s’organitzà al Museu de Mataró. Avui em quedo amb la seva felicitat personal , envoltada com estava de la seva ampla família i envoltada també per la seva família artística amb els vells amics Santi Estrany i Parés de Mataró, - que ha fet el recordatori de l’acte-,amb la gent del Sant Lluc , amb Ramon Basass , amic personal de la família. Em quedo amb la satisfacció, i per que no dir-ho, l’honor que m’ha atorgat la família demanant-me una petita glosa del seu fer artístic, que de manera improvisada he realitzat amb tota emoció.

He acabat la glosa tot dient que em quedava amb la mirada de l’Emília, aquella que ha vist tant art, n’ha creat tant i que encara se sent viva per a seguir gaudint-lo. És la seva, la mirada de l’art , aquella que mai s’acaba.
Un art que ens ha ofert a mans plenes i que potser per la seva gasiveria expositiva no ha assolit els reconeixements que ara comença a rebre , com per exemple la petita mostra d’algunes de les seves obres a la Fundació Vila Casas , en aquest proper cap de setmana.

Un centenari que ens ha fet feliços a tots i que ens ha permès de nou, retre culte i admiració a la que de totes , totes , és la Gran Dama de l’art mataroní.
I com li he dit quan emocionada responia a la meva felicitació tot dien-me: Son cent anys , Pere . Son molts anys. I jo sorneguer he respost: No son pas tants. A fi de comptes , cent és tan sols la prèvia del 101.

No dubtis, Emília, que l’any vinent tornaré per felicitar-te.

PS.- Tota la festa ha estat magnífica, tan sols un núvol ens ha enterbolit a la gent de l’art de la ciutat. Com és d’habitud , ningú de la Cultura Oficial de Mataró hi ha estat present. Ningú de l’IMAC i el que és pitjor, ningú del Museu , malgrat haver estat convidats de manera personal, s'ha dignat acudir a l'homenatge.

Actituds com aquestes , que essent benvolents han de ser considerades com a repugnants, ens afermen en la nostra convicció de que si l’IMAC és una vergonya per a la ciutat , els dirigents del Museu de Mataró son un veritable tumor en el teixit artístic i cultural de la mateixa i haurien de ser extirpats de manera immediata i sense miraments.
Passar d’un acte com aquest és la demostració més fefaent de la manca de respecte a l’art i als artistes, que per se , haurien de ser elements cabdals del seu treball.

Per això vagi dons per ells el meu particular i més absolut menyspreu.