dilluns, d’agost 30, 2010

ÀBAC


Si el començament d’aquest 2010 anava marcat , expositivament parlant, per la mostra de Marc Llacuna que amb la seductora ambigüitat del seu títol ( ... I si en despertar descobreixes que t’has convertit en un llangardaix ... ) ens oferia un gir complex a la seva trajectòria abandonant el cinetisme estructural del seus circuits, per retornar en certa amanera als elements més primaris i alhora als seus començaments. Ara , passat quasi un any, Marc Llacuna presenta els seus darrers treballs a l’Espai Capgròs, afermant-se de manera rotunda en aquell inicial caminar amb una obra que mostra clarament les possibilitats plàstiques del seu nou llenguatge.

La mostra pren per títol “Àbac” , segons l’autor pel fet de ser la primera paraula amb significat de l’abecedari, fent així clara referència a l fet primer, iniciàtic. Uns inicis a partir del quals i tot estirant el fil , com diu el mateix autor, anirà desenvolupant el camí de la seva obra.
Bona part de raó té Llacuna amb aquesta mirada. Existeix el retorn al punt de partida , a aquella estructura geomètricament cromàtica que ens oferia en un Sant Lluc de fa no pas tants anys i que ens permetia descobrir un nou talent (ben content estic ara d’haver destacar la seva obra en aquells moments quan era desconegut pe a tots) .

És en el fonament dels colors primaris , la seva simple conjugació i conjunció, mitjançant l ‘elementalitat geomètrica dels quadrats i dels rectangles com es va confegint aquesta nova mirada que a mi personalment em porta al títol d’àbac com l’ancestral eina que serveix per a les operacions aritmètiques simples.
És en la simplicitat d’una suma , resta o multiplicació cromàtica on Llacuna estableix el seu diàleg que per cert manté en la fidelitat del cinetisme i moviment , mitjançant aquest concepte novedos de l’obra d’art que pot ser “recreada” de nou pel seu propietari, variant formes, distribucions , en la recerca d’una obra permanent en la seva diversitat , n el desig de respondre , com succeeix en les grans obres d’art , a una emoció personal i particular de cada propietari, de cada receptor.

Una exposició aquesta de Marc Llacuna que ens demostra de nou que el seu nom i la seva obra han de merèixer la màxima consideració en el nostre camp artístic més proper.

Marc Llacuna.- “Àbac”
Espai Capgròs fins el 29 de setembre de 2010

------


Tan sols dos post en aquesta nova temporada i ja m’arriba el primer comentari inquirint-me si ja he deixat la meva campanya demanant transparència a l’IMAC i la destitució de Sergi Penedès.

El cert és que no del tot. Estic a l’espera de que després de presentar la nova temporada de teatre faci el mateix amb el d’arts plàstiques , amb ca l’Arenas , expliqui tot el tema de Can Xalant etc.... El cert és que no ho ha fet mai, però enguany voldria pensar que aprofitant l’avinentesa del Bassat ho podria fer.


El que sí estic en condicions de dir és que la primera exposició d’aquesta temporada a Can Palauet serà la commemorativa del 25 aniversari de la darrera CAPS.A. , l’experiència plàstica , visual, conceptual que de 1982 a 1985 varen dur a terme J.M.Calleja, Jordi Cuyàs i Jaume Simon , amb la col•laboració puntual de diversos artistes ( Lola Albarracín , Benítez , Nefer, Comabella...) en cadascuna de les “capses” realitzades.

Una exposició que caldrà mirar amb ulls de la història recent i que pot servir per aquest bon grapat de jovinzells que es creuen genis, analitzin el nivell amb el que es treballava fa uns anys , i sense o quasi sense diner públic.
Una mostra però a la que sincerament i malgrat la vàlua de CAPS.A. ( de la que en soc joios col·leccionista ) crec que l'espai li va gran

Post escrit mentre sonava "The Essential Van Morrison " ( 2010 )


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada