FLUÏDESA DE COLORS

Un dels problemes evidents que té el camp pictòric és la gran facilitat amb la que s’hi pot acostar qualsevol. Mentre que en altres camps creatius (literatura , música , interpretació, dansa.... ) son necessaris uns coneixements bàsics per a poder-los practicar, en el cas de la pintura tan sols amb quatre estris mal comptats hom pot començar a sentir-se artista.

I no diem ja si del que parlem és de poder-se presentar davant del públic. De tots és sabut les enormes dificultats per poder editar un llibres , protagonitzar un concert , realitzar un curt ...., en canvi son molts els espais expositius en els que ,amb diners o sense diners pel mig, qualsevol afeccionat , per novell que sigui, pot sentir-se artista del tot i omplir a vesar el seu ego.

Aquestes reflexions prèvies em venen molt sovint a la ment quan visito certes exposicions en que ni tan sols s’ha passat el filtre de l’exigència personal, i en part també les he sentit aquesta vegada tot enfrontant-me a l’obra de Mercè Muñoz que exposa aquests dies a l’argentoni espai d' “Art i Gent “ , és clar que en aquest cas amb una petita diferència a favor de la creadora ja que la mateixa té una positiva prèvia en això de les experiències creatives degut als seus treballs com a performer.

Però una cosa és una cosa i la plàstica i la pintura és altra. Mercè Muñoz s’hi acosta quasi nua d’equipatge i sense prevencions de cap mena. Autodidacta absoluta, pinta tal i com li raja de la ment, amb simplicitat o complexitat segons el seu impuls comunicatiu. A més ho fa emprant els materials que té més a mà en aquell moment, sense cap existència de premeditació ni en el fons , ni en les formes.

Així ens podem trobar amb que aposti en uns treballs per el color, mentre que en altres és el ritme i el gest el que conjuga la seva plàstica, deixant-se anar per l’abstracció, convertida en joguina en les seves mans. Uns vímecs que en una exposició, per més cataracta de sensacions , per pures que aquestes siguin, no son suficients per satisfer uns mínims exigibles.

Passejar-se per l’exposició de Mercè Muñoz és fer-ho per una col•lectiva d’ampla diversitat. Cert que apareixen espurnes , petits detalls , i per què no dir-ho, algunes obres reeixides ( les fotografies així ho indiquen ), però en un anàlisi objectiu semblen més fruit de la casualitat que no pas d’una intencionalitat pictòrica.

Ens trobem dons davant d’una exposició difícilment qualificable, en la que cohabiten tècniques , estils, tendències, personalitats i qualitats en un totum revolutum que ens pot permetre algun punt de sorpresa però que mereixerà atenció en el conjunt d’una mirada global.

Sortosament però, l’artista sembla ser conscient de que avui per avui la seva creació pictòrica té més de pràctica expressiva personal que no pas de sentit artístic estricte, un fet gens habitual en creadors que com ella és mouen en la paramètrica de les beceroles. És per això, i més tenint en compte els seus coneixements i la seva experiència creativa , que pot existir l’alè d’esperança si és que Mercè Muñoz vol seguir en l’afany de convertir la seva expressió plàstica en l’element creatiu més idoni per expressar les seves sensacions i emocions.

Mercè Muñoz. Fluïdesa de colors
Galeria Art i Gent. Del 14 de gener al 9 de febrer de 2011


De la resta, tot segueix igual . O sigui que nosaltres seguim amb el raca-raca

77 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


463 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA