I MENTRE , QUE FEM AMB L’ART?

La paràlisi institucional al que està sotmès actualment l’Ajuntament de Mataró fa que les coses no rutllin com caldria. Certament hi ha molts departaments en els que la inèrcia pròpia del funcionament fa que tot rutlli com sempre , o ves a saber si millor que mai (ja sabem que vista la inutilitat d’alguns que manen en certs estaments públics , la manca de comandament esdevé més un element favorable que no pas perjudicial).

Però ni ha d’altres , com per exemple Cultura , en el que el fet de no existir un organigrama definit i per tant no quedar clar fins on arriben les responsabilitats de cadascun , fa que el moviment es deturi, quasi  tot estigui en standby i ningú es mulli per a res , o potser per a res en el que no tingui un interès especial. Si a més afegim l’esbufegada del Shakespeare i que el calaix està del tot buit ( gràcies una vegada més Penedès ) , la clau de tot és el no i a retallar per on es pugui menys per Can Xalant ,per favor.

Una manera de fer que de moment intenta endur-se  per davant dos fets , un de puntual i un altra de futur, sobre els que el regidor Marcel Martínez hauria de tenir molta cura si no vol que els primers , i en aquest cas més que justificats esbufecs , li esclatin a la cara.

Aquests fets son la negativa de l’IMAC prendre part en la mostra retrospectiva de Ricard Jordà per celebrar els seus 50 anys de vida artística , tal i com s’havien compromès , i per l’altra la lluita per intentar trencar el compromís amb el fons documental de Francesc Miralles que aquest cedia a la ciutat. Dos casos aquests , que per lògica i justícia han de ser presos en consideració positiva per Cultura , mani qui mani  i s’organitzi com s’organitzi.

Ricard Jordà és artista emblemàtic a la nostra ciutat. Celebra enguany els cinquanta anys de vida artística , que no és poc, i de fa varies temporades que va recopilant amb tota cura tots aquells elements que han de conformar una mostra retrospectiva de caire antològic a celebrar a finals d’anys. De bon començament que va tenir la complicitat de la Caixa Laietana , que li segueix cedint totes les plantes de l’Ateneu , i de l’Ajuntament de Mataró amb el compromís de disposar d’un espai , - a ser possible el del Museu ja que va ser en aquella sala on realitzà la seva primera exposició -, i de col·laborar amb el catàleg.

Ara , i de cop i volta , Carles Marfà , que sembla ser que és qui en aquest interregne mana en el tema d’exposicions li diu que res de res , que les coses han canviat i que l’IMAC no pot entrar de cap manera en una mostra de tal caire i amplitud. És a dir , mentre que si hi ha un grapat d’euros ( entre 80 mil i 240 mil ) per Can Xalant no hi ha ni un duro per col·laborar en el merescut reconeixement a un artista important  , i molt estimat  a la ciutat, com és Ricard Jordà.

Simplement , per fer-s’ho mirar.

Però molt pitjor és al meu entendre la postura que s’està duent a terme per carregar-se l’arxiu Miralles. Tots sabem que l’IMAC , és a dir Gisel Noè , va intentar de totes les maneres possibles que l’arribada de l’arxiu Miralles no fos realitat. Ella i els seus companys van posar tots els pals possibles a les rodes del projecte però no van poder amb la tossuderia de Baron que al final es va sortir amb la seva i va aconseguir  no tan sols l’arribada de l’arxiu ans també posar els primers fils per lligar-lo amb el Bassat en un projecte atractiu, engrescador i de primera qualitat.

Ara però, i aprofitant l’avinentesa de la manca de diners ,l’IMAC diu que no pot seguir pagant el lloguer de l’espai on es troba el Fons i que vol rescindir el contracte. És aquesta una excusa pueril. És certa la manca de diners , però davant d’això és quan cal il·lusió i imaginació , característiques ambdues que no son habitual per Beneficència. Una il·lusió que hauria de sortir del gust que dona poder tenir a l'abast un fons de més de 400.000 documents , que el converteixen en un dels més importants elements per a l'estudi de l'art català després de la guerra civil.

Si l’arxiu Miralles està on està és degut a que en aquells moments l’Ajuntament no disposava d’espais lliures o si en tenia , havien altres previsions per els mateixos. Ara no és igual. Tenim un Can Minguell quasi absolutament buit , tenim la Cabot i Barba , tenim a bon segur un bon gruix d’espais de propietat municipal en les que ubicar el Fons Miralles , a despesa zero o molt més reduïda que el cost actual.

Però totes aquestes consideracions , a les que cal donar la importància actual que tenen , han de ser col·locades a la balança en contraposició al valor i la projecció del fons que ens ofereix Francesc Miralles.

I en la comparança sols un estúpid deixaria perdre tan important i valuosa oportunitat.

O sigui Sr. Marcel Martínez que se li acumula la feina . L’impasse de la ciutat no ha de fer que fets com els que comentem esdevinguin realitats del tot negatives per a la ciutat . Cal actuar i fer-ho de manera ràpida.

No dubti que la ciutat , la cultura i l’art , ho agrairan.