MALBARATAR

Si no hi ha res de nou, d’aquí dos mesos Joan Antoni Baron obrirà el llibre i començarà de nou a intentar inculcar la seva passió per les “Natus” als alumnes que li hagin caigut en sort.  Mataró haurà perdut un bon alcalde (amb un equip sempre molt fluix ) i l’escola haurà recuperat un bon i apassionat mestre.

Sobre el paper així és la democràcia. Ara el poble et dona el poder i ara creu que altres ho faran millor. Res a dir . Però potser a la democràcia li manca encara l’encaix d’aprofitar a aquells que han aconseguit uns coneixements especials degut a la seva estada en el poder i que ara queden en un nores.

Baron , per el seu càrrec d’alcalde i molt especialment per el seu paper de Diputat Provincial en Medi Ambient, ha esdevingut en un veritable especialista en el camp de les ciutats sostenibles , amb tota la implicació en el tema de escombraries, depuradores ,  residus, aprofitament dels mateixos etc. La seva voluntat ciutadana juntament amb la seva passió i capacitat científica ,  han fet que Baron tingui uns coneixements superiors en aquest tema que de cap manera s’han de perdre.

És per això que molt m’agradaria que algú, en alguna administració de les moltes que hi ha en el país, tingués cura del seu nom , en l’absoluta certesa que les seves opinions serien vàlides ,necessàries i productives.

Si Baron s’ha format com especialista mercès a la “cosa” pública , és a dir , amb els recursos dels ciutadans , seria lamentable , malbaratar per raons purament partidistes , - és a dir de partit -, tots aquests coneixements.

I fer-ho ara , en temps de crisi, encara més.

 APROFITAR

Magnífica la idea de la gent de Cap Gros de realitzar un concurs fotogràfic popular al voltant de Les Santes , amb especial apunt de l’Àliga i el Drac , figures que ambdues acompleixen enguany aniversari especial.

Ha estat un gaudi total la participació com a jurat del mateix al costat dels mestres Marga Cruz, Quim Puig i el gran mestre Ramon Manent. La seva capacitat tècnica va ser lliçó permanent per a mi , en el paper de comparsa estètic-plàstic del jurat.

Un concurs de bona qualitat , amb veritables sorpreses i que va ser difícil, i alhora unànime , veredicte.

Vagi dons la meva felicitació als guanyadors Eloi Codina , Clara de Ramon i Salvador Riera , que varen demostrar abastament al gran qualitat artística i creativa que es troba amagada en el munt d’afeccionats que es llencen ,- ens llencem -, amb la càmera a la mà per intentar fer nostres aquest element tan personal, potent i alhora fugisser, com ho és l’esèrit de Santes.

DESBARRAR

En el decurs dels més de trenta cinc anys de crític m’han passat mil coses i d’històries en puc explicar un munt, però mai m’havia succeït el que m’ha passat la darrera setmana.

En ella m’he trobat amb el cas insòlit de que una artista ha amenaçat al galerista que exposa la seva obra de retirar l’exposició si no aconseguia que el que això escriu retires un post en que feia crítica de la seva mostra ja que la creia dolenta i perniciosa per els seus interessos.

Certament es per petar-se de riure ,i més encara si resulta que la crítica era prou benvolent , per no dir elogiosa. En ella explicàvem que l’artista , encara que presentava uns evidents problemes tècnics , conceptualment la seva obra era prou vàlida. Reflexionaven amb això tot dient que com que la tècnica sempre es pot aprendre era d’esperar uns futurs resultats millors per a l’artista.

Però com tantes vegades és evident que em vaig equivocar. Vaig pensar i vaig creure que Francesca Poza, que és la protagonista de l’affaire disposava als menys d’uns mínims vímets com per a ser considerada artista, i no és així. Artista no és tan sols aquell que intenta crear una obra plàstic estètica que trameti les seves emocions , ans també és aquell que sap que “exposar” no tan sols es presentar al públic el seu treball en afany d’aconseguir la comunicació artística , ans també es exposar-se a que la seva obra no sigui rebuda o entesa , del modus i manera que a ell li hauria agradat.

Quan ja no s’assoleixen aquest nivells la cosa és queda en pintor, gravador o el que vostès vulguin però la paraula artista queda molt lluny de les seves possibilitats.

Aquest és el cas de Francesca Poza, un nom que haurien d’apuntar tots aquells que programen exposicions, no fos cas que els hi deixés les parets buides i en blanc per una mirada desaprobatòria de qualsevol espectador.