MATARÓ I EL COMERÇ DE L'ART. LA MALEDICCIÓ.

Aquests dies tot regirant papers a tal de preparar la taula rodona que al voltant de Tertre es realitzarà el proper dia 8 de març a la nau Gaudí, aquest traginar de dades m’ha fet reflexionar al voltant de la que sembla maledicció de Mataró en relació a les galeries d’art comercial.No deixa de ser curiós que essent Mataró una ciutat que depassa amplament els cent mil habitants , que gaudeix d’una llarga tradició artística i que a bon segur és una de les ciutats del nostre país amb més nombre d’artistes per habitant , no hi hagi manera de que gaudeixi no d’una , si no d’unes quantes galeries comercials d’art.

Si trèiem el temps de la transició amb Tertre com a gran galeria d’art reconeguda per arreu, i amb L’Abast i Fuset com dignes exemples del que pot ser el comerç de l’art , la resta d’experiències semblen moure’s sota una maledicció permanent.

Per que hem de considerar maledicció que dues galeries que pintaven molt bé com eren Anticus i Espai 28 , varen veure estroncada la seva existència per veritables mala sort. En el cas d’Anticus , situat en els anys 70/80 al pla d’en Boet , va ser la mort prematura del seu creador, el gran afeccionat i col·leccionista d’art i antiguitats Joan Recto, mentre que en el cas d’espai 28 , la causa va ser l’esfondrament físic de la galeria degut a unes obres que es realitzaven en el solar del costat.

En l’altre costat de la balança hi ha històries de tots colors , però el pitjor està en Tot Art i Minerva. Ambdues van ser dues galeries més o menys coetànies que es van caracteritzar per saber ensibornar a dos diferents estaments de la burgesia mataronina , oferint obres de determinats artistes a preus més aviat inflats i de qualitat més aviat minsa.

Tot Art s’especialitzà en el més decadent de la pintura d’Olot , amb parèntesi prou espectaculars com per exemple portar a Xavier Cugat i els seus dibuixos i caricatures , mentre que Minerva que estava destinada a ser la galeria més important de la història de Mataró es va anar esborronant amb els Cruañas, Benet Sarsanedas , Bofill, Moscardó ... que venia a dojo, mentre que intentava oferir una cara diferent amb exposicions com les de Comabella, Simón . Dos negocis sucosos per els seus propietaris que els van abandonar a la primera crisi però que van fer molt mal al comerç de l’art per la gran malfiança que van crear en uns compradors que creien haver comprat una gran obra d’art i alhora una interessant inversió i que a posteriori es van donar compte que no era or tot el que lluïa.

Ara en aquest dies hem tingut el darrer capítol d’aquesta maledicció amb el cas de Gal-Art. Fa ben pocs dies , en el post del 8 de febrer, ja feia reflexió al respecte del que creia les causes del seu rotund fracàs, i convidava a la reflexió personal per esmenar-les i poder mantenir un caminar amb alguna possibilitat d’èxit en la seva nova aventura en la xarxa, però per el que es veu això de reflexionar i haver de reconèixer errors propis no està en el seu diccionari.

Agafats a la paraula prepotència que segueixo pensant que és la que millor defineix al seu tarannà , o si més no a la seva imatge més visible que per cert manté en el seu perfil de facebook com a cita preferida la que diu: “És difícil ser modest quan ets el millor” , s’apunten a la filosofia tot expressant públicament que : “Agunes persones no volen interpretar la diferència entre la prepotència i la raó i prefereixen que els temin a que els respectin, perquè la por els agrada i el respecte els espanta" .

Dons senyors, no cal parlar-ne més, per a vostès tota la raó. Segueixin així filosofant entre pors i respectes, dues paraules que per al que vostès es refereix estan ben clares: Fa molta por que gent amb aquesta manera d’actuar arribi al món de l’art i vulgui mantenir-se en el mateix, tenint tant poc respecte a aquells que el conformen , en especial a artistes i públic en general. En quant a la crítica no pateixin , seguirem tenint por a perdre el respecte , sigui el que sigui, que ens hem guanyat amb prop de quaranta anys lluitant per l’art i els artistes de la ciutat.

Fora d’això vagi el desig de sort per la nova aventura , una aventura que es presenta difícil si no hi ha canvis radicals ja que hom ha vist quin peu s’hi calça. I és que hom que es mou en el món de l’art pot ser moltes coses , però allò que és diu curts de gambals, això sí que no.