Qui més en coneix diu que no deixo de ser una persona peculiar.
Diu que essent com soc apassionat en
excés quan surto a defensar un fet o una
idea , sembla llavors que el cor domini per damunt de tota la resta i no és veritat.
Aquella defensa apassionada arriba després d’una reflexió cartesiana, d’avaluar
pros i contres , i encara que no ho sembli , qui parla és el cervell i no el
cor.
Justament en aquesta situació és
com em trobo després d’haver estat present en la inauguració de la nova
temporada artística a Ca l’Arenas , amb dues mostres, una de caire permanent i
com eix central, “Mar de fons” . i l’altra temporal , “ Retrats de mar”. Dues
exposicions d’un nivell baixíssim , absolutament indignes d’un Museu i un
Centre d’Art d’una ciutat com Mataró, que semblen més fetes per ensorrar
definitivament a la pintura , i a la plàstica en general, que no pas per
donar-lis lluïment i ressò.
Dues exposicions de les que
fàcil és fer-ne paral·lelisme amb les “descarregades” d’andròmines que estan de
moda en diverses poblacions ( per ex. Cardedeu ). Un lloc on els drapaires
post-moderns treuen el seu calaix de sastre i en el que mirant i regirant es
pot arribar a trobar alguna peça de qualitat , però que la resta no deixen de
ser unes rampoines que sols tenen l’interès del temps passat , de la boutade o
de la curiositat kitsch. Un vergonyós paral·lelisme que s’acompleix en la seva
totalitat.
MAR DE FONS
La sala del primer pis de Ca l’Arenas queda ocupada per la mostra que dona nom a l’exposició axial que ocuparà l’ indret fins el setembre de 2013. Una exposició que patirà diverses modificacions com a conseqüència d’una parida participativa de la que ja en parlarem en el seu degut moment. Una mostra que mitjançant cinc àmbits pretén inter-relacionar obres que pertanyen a les col·leccions municipals, amb la ciutat , els espectadors i el mar.
Cal començar felicitant a qui va
saber batejar la mostra amb el títol “Mar de fons” , ja que és totalment
escaient. La gent de mar sap molt bé el dolent i traïdor que és aquest fenomen
marí . Mentre pel damunt plana la calma , les corrents soscaven els fonaments i
s’ho enduen tot mar endins. Una definició exacte del que succeeix en la sala.
Una seixantena llarga de peces
composen la mostra , d’elles una gran part , potser més de la meitat , signades
pels germans Arenas . Uns protagonistes que son acompanyats , així com si d’un
disc de “duets” que no fa tant estaven de moda , per quatre obres del fons
històric del Museu , en la que destaca la de Torrescasana i de les que moltes repeteixen presència en l’exposició
central.
Amb elles, quatre obres d’artistes
de pes com ho puguin ser Alís, Codina , Duran , Fradera i Perecoll ,
completant-se la mostra amb peces disperses d’artistes de tota mena i nivell ,
assolint el punt més baix en treballs com el de J.L.Barcelona indigne de totes
totes d’estar ni tan sols en la col·lecció d’un Museu.
Una exposició muntada de forma
absolutament plana, sense cap mena de vibració. Una exposició sense “punts i
aparts” , d’una absoluta monotonia en la que no existeix cap mena de
diferenciació entre els apartats que teòricament marquen la mateixa. Una
mostra embotida , enfarfegada , en la que cal fer potent esporgada tant en el
que pertoca al nombre de peces com al de la qualitat. I que a més per
completar la desfeta , o potser
caldria dir la malifeta, presenta una patètica il·luminació ja que en realitat
l’exposició no està “il·luminada” , té llum , que no és el mateix ni molt
menys.
Un muntatge que a més penalitza
fortament a les obres potents corresponent als artistes locals. L’obra de
Codina , de la que per cert molt ens agradaria saber quina relació té amb el
component marí motiu de la mostra , inicia arraconada la visita , fent costat a
una cantonera col·locació del treball de Marta Duran. La de l’Albert Alís , de
la que per cert veig que m’han fet cas i han posat fil a l’agulla en el que
pertoca a col·locar corresponent la data de la mateixa ( no així en el catàleg
), es perd en un batibull d’obres menors entre elles les d’algun aprenent seu.
Però el pitjor està en l’obra de
Pere Fradera , col·locada de trascantó en el rebost de l’exposició, o la de
Perecoll ( Pere Coll segons el weeb a que remet la tecnologia avantguardista inaugurada en aquesta exposició i que ens ha
de col·locar en un nivell enveja del món sencer ) sense llum , descentrada i
acompanyada d’un , també perjudicat, treball de Xavier Ubach que allà hi fa més
nosa que servei.
Queda així una exposició inútil, malèvola, desquiciant, que sembla més engendrada per algú que odiï la pintura que no pas per aquell que vol presentar-la pel seu gaudi. La seva mirada està feta amb molt pocs minuts. Sols mereixen atenció les obres que hem citat , alguna més en el gust personal del visitant i òbviament tres o quatre treballs de Jordi Arenas i una mitja dotzena d’en Jaume , amb unes peces a les que han tallat del tot les ales amb una col·locació engavanyada, sense aire ni espais , que les barreja i desnaturalitza, impedint del tot no tan sols el gaudi de la seva qualitat , ans també la simple contemplació del seu bon fer.
Una exposició , aquest “Mar de
fons” que sols pot merèixer el qualificatiu del suspens absolut , i sense dret
de recuperació. Si de veritat hi ha algú que tingui seny en el desideràtum que
és el conjunt organitzatiu d’aquesta mostra, espero que el mostri i que quan
toqui canvi de parella , faci el mínim que cal exigir a una exposició per
senzilla que sigui , que és tenir cura del muntatge , de la il·luminació, del respecte
a les característiques pròpies de les obres per que aquestes puguin ser
exhibides de la manera més favorable, i finalment i com element essencial fer
aposta per la qualitat.
Mar de fons, una exposició de
tercera, de la que el millor que es pot fer , és fugir d’ella.
(Les fotografies han estat manllevades del capgròs i del Tot Mataró)
(Les fotografies han estat manllevades del capgròs i del Tot Mataró)
Ps.-És tan gran el desgavell que davant la queixa d'un artista , amb un cert deix d'amenaça per allò de la propietat intel·lectual, li han promés que la seva obra sera "resituada" de manera immediata per que al menys pugui ser observada amb unes mínimes condicions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada