Encara no fa un any que en Pere Màrtir Brasó , aquest artista vilassarenc de naixença i mataroní d’adopció, ens sorprenia amb l’obra que presentava a la Biennal Torres García. El minimalisme del seu homenatge al land art amb la peça “Dues seqüències del cercle d’en Long a la Maladeta” ens presentava un canvi radical en el seu treball. Encara no fa sis mesos que Brasó en seguia sorprenent , ara al Sant Lluc , amb una altra peça en el que el domini del buit feia surar a uns personatges reduïts i aclaparats, molt a l’estil de Quino i en el sempre present còmic com axial del seu treball, el que ens aportava una nova pista per on estava anant el seu fer.
Però dues obres no son quasi res
en un creador prolífic com és Pere Màrtir. Quedava pendent la confirmació de
que desat a l’armari el barret Peret , l’amenaçà del “continuarà” ens podria
oferir una més que grata sorpresa. Ara, després de veure i gaudir la magnífica
exposició que sota el títol de “M’he quedat en blanc” ens presenta a la sala
del Col·legi d’Aparelladors no ens podem estar de dir que en Pere Màrtir Brasó
està en el punt més àlgid de la seva carrera.
Ho està per que essent com és un creedor vital i agosarat que sempre ha reflectit les seves sensacions més reals i íntimes , encara que a vegades les hagi disfressat d’un punt d’humor, ironia , i fins i tot cinisme, és quan s’arriba a situacions límits quan aquest bolcar la personalitat real és fa amb més nuesa i cruesa.
En el decurs de la seva carrera,
Brasó s’ha emocionat amb l’estranya i especial llum del desert que ha volgut
contraposar a una altra llum igualment estranya i diferent com la que es pot
veure a Islàndia. Ha pres partida sense
por front aquells conflictes dels que en certa manera en som espectadors , quan
en realitat tenim la nostra quota de responsabilitat. S’ha mirat davant la barbàrie
de la guerra ( Palestina / Israel ), el drama natural ( el bosc cremat), la
nova i falsa espiritualitat dels nous déus ( els de l’esport, l’espectacle...).
S’ha mirat a si mateix en la sempre feixuga angoixa del dolor , ironitzant amb
el seu volador barret Peret.
Però ara Brasó va molt més
enllà. Autoanalitzat fins a la medul·la, Brasó ha arribat a entendre que la
veritat no està moltes vegades en filosofar sobre el diví i l’humà i sí està en
fer-ho sobre el més proper, convençut definitivament de la levitat del ser , de
la petitesa de l’home , de la seva fragilitat.
D’aquí el blanc , compacte en l’aparença
externa però ple de matisos en la proximitat. Un blanc de blancs, roses , blaus
i petites llambregades del color que dona forma a la vida , encara que al final
tots sabem que a grans trets la vida s’escampa en la uniformitat del blanc.
I al damunt , el grafit i les
paraules. El dibuix del proper , el símbol del territori. Els elements que
conformen la nostra geografia mental . L’espai on sentir-se segur. I les
paraules , sempre precises i exigents i més quan no estan prenyades de la
fullaraca que tantes vegades emprem per enganyar tot enganyant-nos. Les
paraules del poeta , les que ens porten alhora el record i la presència d’aquelles
arrels convertides ja en fonaments vitals.
Però també apareix el negre, dur
,intens i colpidor, oferint no tan sols el contrast cromàtic ans també l’emocional. El de la cara oculta
,la que s’amaga, aquella que no es pot passar per alt ni tan sols amb l’ajut de
la tendresa de la carícia.
Diu Brasó que en aquesta
exposició s’endinsa una volta més en aquest buit físic i mental, que no
emocional. Potser sí , però el buit de Brasó a més de ser un excel·lent i ben
treballat recurs tècnic , jo diria que és un buit amb desig de ser omplert. El
buit de la incertesa , el buit del futur , el buit del blanc, sadollat en realitat per la gran dosi de bon
art que en ell s’hi acumula.
Reflexiona Brasó amb aquest
quedar-se en blanc, tot dient que creu que no és res més que una forma de
meditar, i és ben cert. Una meditació personal i privada que arriba amb total
intensitat a l’espectador que , sense quasi saber-les , comparteix les ànsies
amb l’autor. Unes ànsies que tots sabem i creiem seran positives i ben aviat complides.
Una meditació personal que esdevé del tot compartida.
Una meditació personal que esdevé del tot compartida.
En resum, una exposició de gran nivell i
qualitat que esdevé d’obligada i repetida visita.
Felicitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada