PSC MATARÓ. FESTIVAL SHAKESPEARE

Fa ja uns anys que un polític mataroní amb poder, després d’una llarga xerrada al voltant de temes culturals municipals , em va dir que tenia bons conceptes a defensar però que no podria mai exercir de polític ja que no era gens florentí. Davant la meva cara de sorpresa em va explicar que era massa clar i directe i que en política calia ser florentí en el fet , és a dir astut, saber amagar la veritat , emprar les armes sols quan era precís etc .., al que jo vaig afegir que això també implicava conxorxes , amics i enemics variables , traïcions , maquiavelisme per generalitzar. La seva resposta va ser clara:Exacte. La política és això, per aquesta raó es parla de l’art de la política.

Ahir a la nau Cabot i Barba es va realitzar el darrer capítol d’aquesta manera d’entendre la política ,  - de la que caldria fugir de totes totes -, amb la realització del Congrés Local del PSC i la proclamació de la nova executiva . Amb ell acabava el darrer acte , - de moment -, d’aquest veritable drama shakesperià  en que s’ha convertit la història del PSC local en els darrers temps. Un drama amb tots els ingredients precisos. Amors i odis; amics i enemics; pactes i contrapactes ; amistats i traïcions . Un drama amb el poder municipal com objectiu i en el que la venjança plana pel damunt durant tota la representació.

Una història que comença just quan Manuel Mas decideix, o li fan decidir , abandonar el càrrec d’alcalde . El llegat sembla lligat i ben lligat amb la successió de Pilar González , però el seu tarannà potent , pragmàtic , lluny de futeses i populismes , no agrada a aquells que veuen que amb ella al poder no tindran protagonisme i seran tan sols uns regidors sense molt de pes específic en el context de ciutat . Que serà la que podríem dir “guàrdia pretoriana”  del petit comitè qui remenarà les cireres.

És per això que cal buscar un candidat alternatiu i es troba en Joan Antoni Baron que en certa manera havia quedat desautoritzat per l’alcalde Mas amb el tema de la retirada de les zones blaves de Cerdanyola. Però l’important és guanyar i els polítics florentins , - en Joan Antoni no ho és -, saben cercar recolzament i l’aconsegueixen en aquest cas , tant en els barris aprofitant el poc carisma popular de Mas i González , com en les joventuts en la que ja hi ha un grup de membres amb evidents ànsies de poder.

D’aquesta manera , i sorpresivament, Joan Antoni Baron assoleix el bastó d’alcalde i paga el seu deute amb una llista electoral en la que apareixen els noms importants que el van recolzar , arribant alguns al poder de manera incomprensible per les seves nul·les qualitats com és el cas de Carlos Fernández o Ana Barrera.

Però els cadells no en tenen prou. Creguts de si mateixos fins al límit, pensen que la seva fidelitat resumida en la paraula “palmeros” amb els que son coneguts, mereix molta més alta recompensa i l’exigeixen sense obtenir resposta. És per això que juntament amb els descontents de la política de Baron , al que curiosa i malèvolament acusen d’haver abandonat als barris , intenten fer un “cop d’estat” de cara a les llistes electorals de les darreres eleccions . Un cop que fracassa després de més d’un reunió en la que els tons alts i agres dominen. Baron es planta i fa la llista que creu convenient , i no la que li vol col·locar l’aparell del partit , descavalca del poder a aquest grup de palmeros i baixa de posició a Carlos Fernández al que col·loca en lloc secundari  ( sols assolirà càrrec de regidor per les incompatibilitats de Carmen Esteban) , per sota del grup afí. Una baixada que genera un espetec important i motiva a “personatges” del partit a emigrar a altres llistes ( Xesco Gomar) per no ser emprats en llocs residuals.

La pèrdua de les eleccions destapa la caixa dels trons . Baron decideix no dimitir i es manté a l’oposició amb el desig i el convenciment de que pot recuperar l’alcaldia en les properes eleccions iamb el que el ball de bastons que causa la pèrdua generalitzada de llocs de poder , i de treball, es converteix en brou de cultiu per a una nova oposició.

Ara l’enemic ja no és Mas i si és Baron , per tant manca tan sols repetir la mateixa jugada: tots contra Baron. I així aquells palmeros , anomenats ara Blackberrys, s’associen amb aquells que li poden donar el poder, que curiosament , - que malèvola és la història -, son aquells a qui van descavalcar en l’acte anterior.

Però ara han aprés la lliçó i no es refien de ningú. Saben que sols podran aconseguir els objectius si tenen el poder i son ells els que manen. Per això no accepten la proposta unitària d’aixoplugar a tothom sota el paraigües institucional d’Esteve Terrades. Accepten una executiva plural , però amb les coses ben clares i la cadena de comandament també. Nosaltres som el poder i vosaltres , si voleu i accepteu , us quedareu amb les engrunes. A més es saben forts ja que compten amb el recolzament del nou secretari comarcal ( Xavier Amor ) que és , no ja de la seva corda , ans més enllà. és el seu ídol, el seu guru.

I així estem , el que vol dir clarament que estem molt malament , molt pitjor del que sembla.

És obvi que es lamentable que Xesco Gomar sigui el primer secretari , però el que és tant o més preocupant és que Javier Naya sigui el secretari d’acció municipal o que David Bote sigui secretari d’organització.

I ara què ?. Enfrontats executiva i grup municipal , qui decidirà el camí a seguir ?. Hi haurà prou visió de mataronisme com per tirar endavant?.  Crec que el sentit de ciutat sí existeix en el grup municipal, però no existeix en absolut en el nucli del nou poder del PSC local.

És per tot això que crec que els votants , els simples ciutadans, que no entenem massa aquesta eterna lluita pel poder , hem d’exigir que acabi d’una vegada i per totes aquest culebrot amb aires de drama shakesperià. Ara més que mai és obligat un foc nou. En aquesta executiva hi ha massa gent amb les mans tacades de sang política com per anar amb la cara neta en la política local i intentar recuperar el poder que és el que la ciutat precisa i més després del que s’està veient amb CiU al capdavant de la nau.

Cal fer foc nou i fer-ho ja , dons si no ho fem així d’aquí quatre dies les dagues s’afilaran de nou a la recerca del lloc a la llista electoral, i sigui qui sigui l’elegit com a capdavanter ( Xesco Gomar en això és llest i sap que mai pot ser cap de cartell ) es trobarà amb les mans tan lligades que si la darrera llista era patètica , la que vindrà pot ser de Rècord Guinness d’incapacitat.

Per això jo demanaria que per començar no ens vulguin fer passar als votants del PSC per passerells. Que no ens parlin d’unitat , anar junts , il·lusió del futur, capacitat d’autocrítica etc. Cal reflexionar i fer-ho amb intensitat.

I per damunt de tot no deixar de passar per alt la frase de Manuel Mas , protagonista el·líptic de tota la història , que va definir la realitat actual amb una cruesa absoluta: El que hi ha ara prové del pitjor del partit :l’aparell i les joventuts.

Cal dons escombrar-ho tot i buscar gent vàlida ( que n’hi ha i molta ) fora dels entrellats de qui passeja sovint per la seu. Sols així es podrà donar per tancada aquesta història.

Però com que no soc florentí i sí pragmàtic, estic convençut que no serà així. Costa massa arribar al poder per deixar-lo anar així com així. Llavors tot queda en un discurs per a hooligans , i aquesta tàctica ja no serveix en política.

Avui mateix a la premsa hi ha just el que no s’hauria de fer. Es tracta del partit d’ahir del Barça. Excepte Ramon Besa , mestre sempre , els diaris centren tot el tema en l’àrbitre que va estar lamentable , però obliden el que calia veure: que el Barça va estar en el mateix nivell. És cert que l’expulsió de Piqué és discutible, però el que no ho és , és el seu lamentable estat de forma que l’obliga a realitzar certes jugades que no succeirien en condicions normals. Certs els penals però cal examinar com és possible passar més de mitja hora sense crear ocasions.

Aquestes son les lectures que de realitzar-se porten al futur i son les que hauria de realitzar el PSC.

Ho farà?. Ja m’agradaria però molt em temo que no.