ESPAIS EXPOSITIUS
Potser l’element que visualitza
més l’activitat municipal a l’entorn de les arts plàstiques siguin els espais
expositius municipals i les seves temporades d’exposicions.
Disposant l’Ajuntament
actualment de diversos espais expositius i per a tal de fidelitzar la seva
audiència , seria convenient que cada espai expositiu fos identificable per una
línia d’activitat clarament dominant , establint-se la mateixa com a signe
d’identitat, encara que s’ha de permetre una certa variabilitat en cas de ser
necessari.
CAN PALAUET
És la sala municipal
d’exposicions per excel·lència i hauria de mantenir aquest estatus dominant de
privilegi.
Encara que s’hi realitzen exposicions de tot tipus , ja fa moltes temporades que el caràcter predominant ha estat l’acollir mostres de l’ anomenat “art contemporani” , seguint la línia dominant i quasi única que ha mantingut l’IMAC quasi des de la inauguració d’aquest espai.
Amb l’evidència de que s’ha
d’eliminar aquest predomini quasi dictatorial de l’art contemporani en les
temporades artístiques d’aquest espai , s’ha de pensar en establir una
programació que afavoreixi una línia més variada i eclèctica, en la que el
límit i el fil conductor no ha de ser un estil o tendència i sí un elevat
nivell de qualitat. Un concepte d’excel·lència que permeti que Can Palauet
esdevingui veritablement el sant i senya de la política expositiva artística de
la ciutat , acollint les “grans” exposicions de la temporada.
Una temporada que s’hauria d’estructurar amb exposicions d’un màxim de durada de dos mesos, el que comporta sis exposicions per temporada . La durada màxima s’estableix en el fet demostrat que una durada superior no potencia en absoluta la presència de pública , alhora que afavoreix una certa deshabituació de visita que no permet la seva fidelització.
Sis exposicions que , vistes les
actuals circumstàncies econòmiques , podrien venir en bona part de les diverses
institucions ( Generalitat , Diputació, Caixes d’estalvis, Fundacions , Museus
, Col·leccions... ) que ofereixen exposicions itinerants , moltes elles de bona
i excel·lent qualitat. Això sense deixar de costat l’oportunitat de
realitzar-ne algunes de producció pròpia si l’ocasió és pertinent.
Però podria ser un bon punt a
estudiar establir el costum de dedicar una exposició a l’any, i en moment
ciutadà rellevant ( Nadal, Fires , Santes ..), a un artista mataroní per que
aquest realitzés una gran exposició individual, o si s’escau una mostra
antològica o retrospectiva.
Mostra aquesta que hauria de
comptar amb un catàleg més generós que no pas les altres en les que en un desig
de difusió s’hauria de potenciar més el catàleg de mà que no pas el catàleg de
caire enciclopèdic ,de cost difícil d’assolir tant per l’organització com per
els visitants.
A més del tema expositiu seria
convenient efectuar el pertinent estudi per recuperar l’espai original de les
sales d’exposició, estructurat en l’entrada de llum natural mitjançant les
vidrieres del pati interior, vidrieres actualment clausurades per els plafons
que conformen la falsa paret amb la que acaba l’espai expositiu.
Les sales varen ser concebudes
amb aquesta llum ambiental per evitar l’evident ambient claustrofòbic de la
sala principal, degut al seu baix sostre i a la inclinació en baixada de tot
l’espai. Una estructura que perjudica , i molt, a les obres de mides grans que
queden com esclafades i aclaparades en
aquets entorn tan pervers.
L’aspecte natural de l’espai
sols ha estat mostrat en molt poques ocasions ja que el joc brut del llavors
PMC envers la mostra de Josep Mª Rovira Brull que inaugurà el recinte , fent-lo
compartir espai amb una mostra contemporània de Carlos Pazos, va obligar a
aquesta solució d’emergència per poder
disposar de més espai. Una solució d’emergència esdevinguda d’habitud.
L’espai perdut , - en metres
lineals -, en eliminar aquestes falses
parets es podria recuperar mitjançant la sala cedida a Can Xalant , espai que
havia de servir d’enllaç entre les activitats del centre i la ciutat i que no ha
funcionat en res com a tal i per tant ha perdut tot sentit , alhora que trenca
tot el discurs expositiu del conjunt expositiu.
Igualment s’haurien d’estudiar
les possibilitat tècniques que permetin sense molt dispendi ( unes guies i uns
focus ) aprofitar el seguit de parets de la planta que actualment son inútils
com espai expositiu ( passadís d’entrada i hall de la sala principal ).
CAN SERRA. MUSEU DE MATARÓ
En espera del pla d’usos de Can
Marfà, els espais expositius de Can Serra haurien de ser destinats a mostres que podríem definir com de “caire
històric” , en el sentit tant de la mateixa història com en el de mostres
especials per el seu didactisme o especificitat, amb una especial relació de
proximitat o veïnatge.
Com en el cas anterior
existeixen diverses exposicions generalistes d’aquests àmbits, organitzades per
les més diverses institucions , que bo serien de ser aprofitades, sempre i quan
existís , com dèiem abans, un cert
vincle amb la ciutat o comarca.
Seria convenient també que el
propi Museu de Mataró, realitzes algunes produccions pròpies , amb cost
assumible , en relació als tresors que acull en el seu fons , o en relació amb
àmbits locals o comarcals remarcables per alguna circumstància específica (
aniversaris, commemoracions , fets històrics, etc .) .
Les exposicions de caire plàstic
haurien de ser inexistents , o en el seu cas
mínimes, ja que aquestes haurien de tenir el seu lloc a Can Palauet o Ca
l’Arenas , segons el seu caire o protagonisme.
Seria convenient que aquestes
exposicions estiguessin acompanyades
d’actes complementaris , establint-se a ser possible una interrelació amb l’IME
per intentar quadrar-los amb els seus monogràfics o amb cursos a Tres Roques.
Igualment és molt important
incentivar la visita a les plantes superiors del Museu i a la seva exposició
permanent per incorporar-los així al
cicle de les visites expositives, malgrat la seva llarga periodicitat, i fent
notar la importància i vàlua dels
tresors artístics allà dipositats.
( continuarà ... )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada