EMÍLIA DE TORRES A LLAVANERES

 

Aquest proper divendres a dos quarts de vuit del vespre s’inaugurarà al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres Can Caralt, l’exposició retrospectiva d’homenatge a l’artista Emília de Torres. Una exposició que tindré el plaer i l’honor de presentar així com he tingut el mateix plaer i honor en escriure el text que acompanya al magnífic catàleg editat per l’ocasió.

Com que en aquest començament de temporada sovintegen les exposicions vull mitjançant aquest post fer-ne recordatori , ja que l’exposició s’ho mereix ja que ofereix una acurada tria de la diversitat creativa de l’artista ja sigui amb les seves ceres , figures , flors , bodegons i paisatges , amb especial esment a l’obra que encapçala aquest post que correspon a un paisatge prop de Can Tintoré, a la mateixa població, i que serà donat al Museu Arxiu per que formi part de la seva esplèndida pinacoteca.

Vagi dons la convidada i que sigui amb la reproducció del text que acompanya al catàleg de l’exposició

 

 

EMÍLIA DE TORRES. PASSIÓ PER L’ART

 “Pintar no és pintar un tema, es materialitzar sensacions”

                                                             (Paul Cézanne)

 

Catalunya ha tingut la gran sort d’atresorar en pocs anys un gruix inabastable d’artistes que han assolit els màxims nivells de qualitat i reconeixements. Pocs indrets poden parlar alhora de ser raó i essència de noms com Miró, Dalí, Picasso, Tàpies ...  Però també en aquest petit país hi ha un aforisme que diu que “  totes  les masses piquen”  i l’immens poder que atresoren aquests noms , i altres que els hi van al darrera, com ho puguin ser Ràfols, Hernández Pijuan, Guinovart, Ponç ..., ha fet que existeixi una gran estol  d’artistes que han quedat amagats i fora del reconeixement i l’estima general.

 
Una d’ells és Emília de Torres , aquesta gran pintora nascuda a Sabadell, resident de molt a Barcelona , però artista maresmenca del tot, (amb Mataró com passió i Òrrius com devoció ), que tot just ara , més enllà del seu traspàs quan ja n’era centenària , comença a rebre el reconeixement unànime per la qualitat de la seva pintura , que depassa en molt l’estretor dels límits de la identificació amb una estilística ( l’ impressionisme ) per anar més enllà en la individualització de la seva immensa personalitat. Una personalitat establerta en entendre l’art com una passió irrefrenable, com la manera més pura d’expressar les sensacions més personals i amagades.

 

Emília de Torres ha estat una pintura “revolucionaria” , i no deixa de ser aquesta una afirmació si més no agosarada , quan es tracta d’una persona provinent de la burgesia de la època , estatus que mantingué en vida. Però cal apuntar en aquesta direcció ja que el seu fer es mantingué sempre en els límits , cercant anar més enllà de l’ establert , per aconseguir una pintura d’avançada , fos quina fos la temàtica escollida.

 

Revolucionaria va ser la seva decisió de fer estudis oficials a la llavors Escola de Belles Arts de Sant Jordi , on la presència femenina era un exotisme. Allà , i de la mà de mestres com Muntané, Santasusagna i Labarta, no tan sols assolí el títol de Professorat ( 1949 ) , ans el més important , assolí una potent formació acadèmica que li servi per estructurar després , al seu gust i ganes,  aquest el seu peculiar “idioma” plàstic que ha marcat la seva trajectòria.

 

Un idioma al que dona forma mitjançant tres tècniques essencials: La pintura, el dibuix i les ceres. Una pintura, principalment a l’oli, en la que sap aconseguir matisos, textures i intencions, sempre amb una pinzellada gestual que referma el conjunt. Unes ceres, tècnica lamentablement avui en desús , que li permeten allunyar-se de la formalitat assolint una frescor sense límits; i finalment un dibuix , eix i estructura sempre amagada , que li permet passar del seny a la rauxa , sense que la seva obra desmereixi en res, mantenint sempre el seu elevat nivell de qualitat.

 

Una diversitat tècnica que acobla escaientment al seu ventall temàtic , establert essencialment en tres branques: La figura i en ella el retrat ; la composició i el paisatge.

La figura , centrada quasi exclusivament en la femenina, va a la recerca de la bellesa mitjançant l’exaltació de la potència interior que sempre traspua en les seves obres. Les seves models, quasi sempre de formes quotidianes , com si de la veïna del replà es tractés , ens ofereixen un sentit de la bellesa “viscut”, molt llunyà a l’estereotip del cànon. Una bellesa equilibrada en la seva justa mida, fugint sempre del concepte d’estudi i apostant per la frescor i naturalitat.

Un to que repeteix en els seus retrats , esplèndids en l’aparença, però marcant clarament la força del ritme interior, definint clarament la personalitat del retratat ,  tal i com ha de ser .

 

Les composicions d’Emilia de Torres es concentren en el bodegó, la natura morta i la temàtica floral. Son treballs expressius, frescos , espontanis .Fugint de nou de l’academicisme,  sap trencar l’habitual fredor del concepte capgirant-los en una dinàmica suggestiva en la que l’ús del color hi té molt a dir.

Finalment els paisatges ens ofereixen la cara més intuïtiva de l’artista. Mediterranis en el concepte del ritme i el color, fuig sempre de la fàcil relació i troba i es re inventa en uns paisatges plenament sentits i viscuts. Uns paisatges propers i estimats que en els seves mans apareixen amb nous matisos que els eleven i enalteixen. Tot en un sentit plenament impressionista, però sense defugir l’aventura d’un toc fauvista que l’allunya a les antípodes de l’adotzenament de tants i tants altres paisatgistes.

 

Ara , en aquesta exposició tenim ocasió de gaudir d’una escollida tria que ens permet endinsar-nos en el bon i variat fer de l’artista. Una tria presidida per un magnífic paisatge d’arrel llavanerenca que passarà a formar part de la magnífica Pinacoteca , orgull d’aquest Museu Arxiu de Can Caralt.

Una tria que ens permet  acostar-nos al  valuós treball  d’una artista de la que s’ha de potenciar el seu coneixement. Una artista desbordant en la intensa sensibilitat d’una pintura sempre viscuda.

 

Una pintura que ens retrotrau a la frase de Cèzanne que encapçala aquest escrit. Una artista capaç de materialitzar sensacions en totes i cadascuna de les magnífiques obres que realitzà i de les que avui en podem gaudir en plenitud en una exposició que fa palès una vegada més el tòpic de que els artistes mai moren ja que romanen en les seves obres. I més encara quan , com en el cas d’Emília de Torres , la qualitat hi  domina amb escreix .

Pere Pascual, crític d’art

Mataró, estiu de 2012

(La fotografia on apareix Emília regirant la seva obra , ha estat manllevada del blog de Ramon Bassas en un post de juliol de 2006)