Potser
res tan difícil de definir amb exactitud com aquest concepte tantes vegades
emprat d’art jove. Que és l’art jove?. Per que, parlem d’art o de joventut?.
Està
clar per a mi que Picasso als seus noranta anys seguia pintant un art
terriblement jove , ple de força, desig i il·lusió. Igualment tinc clar que
molts d’aquests artistes amb molts pocs anys a les seves esquenes i que
practiquen allò que malament s’anomena art contemporani, practiquen en canvi un
art terriblement envellit, repetit , buit ,sense cap mena de futur ni
esperança.
Però
habitualment ,i com a genèric , l’art jove es refereix a artistes d’edat
juvenil i que comencen la seva carrera artístic. Un concepte el d’edat que
també està canviant amb el temps. Fa uns anys el límit de la joventut artística
estava als quaranta anys , fa menys va baixar cinc anys i ara la xifra dels
trenta sembla la més habitual com a límit per poder afegir l’etiqueta de jove
al seu fer.
Doncs
bé en aquests dies dos conceptes absolutament antitètics d’art jove exposen a
la nostra ciutat: Per un cant la jove il·lustradora Esther Carbonell ens
demostra les seves habilitats a l’espai
Capgròs , mentre que a Can Palauet es presenten els treballs finalistes del la
10a Mostra d’art Jove que organitza l’IMAC , amb els noms de Cristina
Ibañez-Tarter , David Mutiloa, Miquel Ollé Aguilló i Jaume Simon Contra com a
protagonistes.
Esther
Carbonell és una jove artista que amb prou feines ha estrenat la majoria d’edat.
Practica la il·lustració d format clàssic i ho fa amb tanta qualitat tècnica
com capacitat constructiva , el que no deixa de ser un rara avis per la seva ,
repeteixo, tendre edat.
Avui
a l’espai capgròs ens ofereix un veritable mostroari del seu fer. I dic
mostroari ja que la seva exposició esdevé un veritable book de la diversitat
dels camins que intenta conrear l’autora , que va des del descriptiu , al reflexiu
i filosòfic , passant per els diversos verals de la il·lustració de caire
infantil, la mirada a la actualitat , la poètica , el camp de la ironia ...,
tot amb un exercici tècnic destrament traçat en el que fons i formes conjuguen
de manera ben adient i converteixen cada peça en un ben valorable treball.
Elements
ben positiu tots ells que obliguen però a un salt endavant. Cal deixar aquest
format petit , aquest dibuix més d’escolar i enfrontar-se a mides més grans en
les que haurà de demostrar que la seva saviesa es manté, ja que els fonaments
apresos i desenvolupats son el suficient vàlids com per reeixir en aquest camp sempre complexe com és l’il·lustratiu
, en el que gaudim de grans figures en el nostre país. Elles han de ser el seu
far i el repte llunyà.
Totes
les sensacions positives i de futur que ens ofereix l’espai capgròs s’esvaeixen
en un tres i no res en entrar a Can Palauet i veure les quatre propostes
finalistes de tan sols vuit propostes presentades ( a aquesta xifra en el meu
poble en diu fracàs estrepitós ) en aquesta Mostra d’Art Jove , que segons hem
pogut entendre pel llegit en la sala desapareix com a tal per plantejar-se
altres situacions.
Evidentment
que desaparèixer és el millor que pot fer. Banal, insubstancial, sense cap mena
de força , sense cap mena d’intenció..., les propostes presentades s’ofereixen
davant.
No
em resisteixo per això , a repetir la frase que encapçalava l’article de Vicente
Verdú que publicava fa un parell de dies en aquest mateix blog: En otros momentos nos habría exasperado tanta
banalidad, rayando el timo, expuesta en las mejores galerías y en prestigiosos
museos, pero ahora, progresivamente, casi lo mismo nos da.
Però no crec que ens doni el mateix . Que una obra tan insubstancial i poca
cosa , que no arriba ni tan sols a ser un joc infantil, guanyi aquest premi diu
molt poc del mateix i dels artistes que hi ha pres part.
PS:- Fa ja unes setmanes ens varem queixar per escrit al regidor de
Cultura demanant quins havien estat els camins de difusió d’aquest Premi ja que
no havien arribat a cap creador fora de l’òrbita que podríem dir “xalantesca” .
Ens vam comprometre a publicar la resposta però no ha estat possible ja que el
silenci ha estat la única resposta. Vagi dons el nostre agraïment per aquest silenci que qualifica ben clarament als protagonistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada