Dissabte al migdia l’assemblea
local del PSc escollia a Alícia Romero com a representant de l’agrupació per a
ser tinguda en compte en la confecció de la llista electoral del partit per a
les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
50 votants van decidir per 39 vots a
favor , 8 en contra i 3 abstencions ,
acceptar la proposta de la direcció i anomenar a Alícia Romero com a la seva
candidata . Ara serà el PSc comarcal ( l’ 11 d’octubre ) i si s’escau el
Consell nacional, qui decidirà el 14 d’Octubre , la seva acceptació i la seva
col·locació en les llistes.
S’ha acomplert dons el pla “b” i
Alícia Romero retorna a la política i ho fa amb ínfules i aspiracions , sabent que està recolzada per l’aparell del partit , en especial per Esteve Terradas i
Joan Rangel, a qui va qualificar com els seus pares i mentors polítics , en el dia en que s’acomiadava de l’Ajuntament de Mataró.
Alícia Romero és una persona vàlida
, capaç, preparada , ambiciosa ,- penso que molt -, que no ho va fer malament
en el seu pas per la política local. He mantingut sempre una bona relació amb
ella, amb alguna que altra sonada discussió, ja que ella va ser la “culpable”
del desvio de les intencions de Can Minguell, que havia de ser un espai dedicat
a la creació artística plàstica ( la
torna per el robatori del projecte inicial de Can Xalant ) i va acabar essent
destinada a les noves tecnologies i a l’audiovisual amb uns patètics resultats
, convertint-se en un dels grans fracassos de la darrera legislatura. Curiosament,
ara el nom de Can Minguell, no apareix en el currículum de ningú ( en el de
Romero tampoc ),com si hagués aparegut per generació espontània.
Romero va marxar dons va perdre la
batalla amb Baron. Llavors va dir textualment “no vull fer de la política una
professió” ( podeu llegir el seu comiat en el seu blog ). Ara un any i
mig més tard , torna. És una postura absolutament legítima i tots hem caigut
alguna vegada en retornar al lloc on mai havíem de tornar. Mai diguis mai. Per
tant res a dir , però si soc sincer em sembla notar un cert aire de revenja ,
aprofitant la gens subtil venjança de l’agrupació local amb Consol Prados , que va preferir a Baron en comptes de fer-li
contestació.
Hàbilment Consol Prados presentà públicament la seva renúncia , però ho fa quan sap que l’Agrupació local ha
decidit fulminar-la ja que estan en posicions polítiques contraposades. Una destitució
tan venjativa com absurda ja que no hem d’oblidar que Prados no era una
parlamentaria qualsevol i havia ocupat llocs de responsabilitat en el Govern i
en el grup parlamentari. Però la tallada de caps del grup espanyolista dominant és absoluta. I així els ( ens )va.
És obvi que Alícia Romero no ve
gratis. No està per quedar-se com a diputat , sense que el seu fer tingui una visibilitat
pública. Estima la imatge , - la que té i la que dona -, i sembla evident ( ja
ho deia La Vanguardia ) que el seu retorn s’ha de llegir en clau electoral
municipal i amb l’alcaldia com a meta.
Ara el Parlament ha de servir com a
palanca per a la seva reaparició pública (d’ençà la seva renúncia era fonedissa
total en la vida política mataronina) i rellançar la seva figura per a la lluita
de les primàries , que a Mataró , si es fan obertes com caldria per reglament ,
poden ser a mata degolla i a on els ganivets aniran volant , tot esperant que
al final no facin mal a ningú. Tot en una estratègia de la que ja en parlàvem fa
un parell de dies.
Així que ja ho sabem tots. The
winner ha estat Alícia Romero. De moment
. Però el camí s’endevina llarg i la lluita intensa. Veurem al fina que hi diu
el poble.
Però el trist està en que per ara , la història no es pot dir pas que sigui gaire
edificant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada