Avui he estat parlant una bona
estona amb un alt càrrec del PSC a nivell local. Malgrat que entre nosaltres hi
ha poca sintonia política crec que la conversa ha estat enormement positiva per
ambdós i he de dir ben clarament que agraeixo molt la seva convidada a parlar.
Hem coincidit amb coses i en altres
hem discrepat , com és natural, però està clar que on no hi ha hagut manera per
la concordança ha estat en el tema “catalanisme” i en el tema “Pere Navarro”.
Uns conceptes generals fonamentals , encara que potser l’àmbit local és el que
ha dominat en la conversa i en el que hi ha matisos discrepants importants ,
essencialment en el tema de la cultura popular , però hi ha una certa
disposició al diàleg i a tenir en compte una visió diferent en l’apunt de la necessitat de conjugar la
cultura de base amb la gran cultura , aquest tema que lamentablement sempre ha
fet por a les esquerres per considerar-la reducte d’un predomini burgés.
És cert que soc home de pocs grisos
, el que a bon segur és un defecte , però hi ha coses en que crec que s’ha de
ser maximalista. O Caixa o faixa. I el tema Catalunya en el PSC és un d’ells.
Per a mi ell forma part del sector espanyolista més reconcentrat. Ell diu que
és catalanista ja que vol i lluita per una Catalunya millor , però està clar
que entrar a definir els intangibles com ho son les emocions o el sentiment de
pertinença sempre és difícil, i en aquest cas crec que el sentiment de
pertinença és llunyà a l’ànima. Existeix en la ment , nomes faltaria això ,
però s’evidencia un element clau que es repeteix en molta gent que encara que
és catalana de naixement té arrels familiars d’altres terres , que aquelles que
li haurien de pertànyer en menor grau
han esdevingut accentuades , mentre que les que haurien de ser les noves
arrels, son subjugades i considerades com a secundaries . Un fet que no hauria
d’haver succeït i en el que el PSC i la seva política de clientelisme en té la
major part de la culpa.
Llarga prèvia per un dia ple d’apunts
en aquesta història , que esdevindrà interminable, d’escrits , comunicats ,
opinions , valoracions etc... entre els defensors i detractors dels dos costats
de la barrera. Però crec que de tots aquests elements cal apuntar-se per damunt
de tot a tres escrits.
El primer , sens dubte , l’escrit
de Josep Ramoneda , poques vegades tan lúcid com avui. El seu article publicat
a “El País” i de títol “Ahogarse en las contradicciones “ ( enllaç ) és definitori. No es poden dir més
coses i millor. Després d’això, el millor quasi serà el silenci. Un escrit d’obligada
lectura.
L’altra , com no, ha de ser el Manifest de l’ala catalanista del PSC , amb el títol “ Una esquerra catalana forta i majoritàriaper una Catalunya constituent” . Un magnífic exercici de sentiment catalanista ( en ell pot trobar el meu contertulià de tarda allò que tant el neguiteja, com és la definició del que hem d’entendre com a “catalanisme” ) que hauria de provocar reaccions actives en el plàcid i avorrit esperit del peix bullit. Un text amb un centenar i mig de signatures i cap dels nostres responsables propers. Mala senyal.
L’altra , com no, ha de ser el Manifest de l’ala catalanista del PSC , amb el títol “ Una esquerra catalana forta i majoritàriaper una Catalunya constituent” . Un magnífic exercici de sentiment catalanista ( en ell pot trobar el meu contertulià de tarda allò que tant el neguiteja, com és la definició del que hem d’entendre com a “catalanisme” ) que hauria de provocar reaccions actives en el plàcid i avorrit esperit del peix bullit. Un text amb un centenar i mig de signatures i cap dels nostres responsables propers. Mala senyal.
Però per a mi l’escrit del dia és
aquest. És la carta destacada entre les
cartes al director de “El Periódico” i porta el títol “Vot de confiança per a Pere Navarro” . Va signada per Rafael Soriano que diu és operador de maquinaria i és
de Mataró. Una carta com aquesta , penso jo que és la certificació absoluta del
fracàs del PSc, i a més , essent com és
de la nostra ciutat a la que personalitza en el tema PxC , del fracàs del
socialisme local.
Us puc dir que justament per tot el
que diu , és que un no pot donar mai el vot de confiança a Pere Navarro , ja
que representa justament aquest concepte erroni, esbiaixat i estic per dir
oposat , al que hauria de ser el concepte real del PSC. Crec que cal llegir-la,
i crec que cal aplaudir a qui l’ha escrit per la seva sinceritat , que a més a més
estic convençut és identificable amb molta gent com ell. Però el resultat és
clar i contundent. De que li han servit al PSC tants anys de poder municipal i
menys anys de poders més alts, per que al final, algú que es defineix ex votant
segueix parlant de votar al PSOE o és queixa de que el tripartit es definia com
“catalanistes d’esquerres” quan el PSC és per definició i essència “socialista
i catalanista” , o dit d’altra manera més genèrica “ Catalanista i d’esquerres”.
I en aquest punt rau la raó de tot.
Tants anys de poder del PSC no han pogut destenyir la marca PSOE , que com
samarreta rentada per Micolor la deixa indeleble
en primera plana. I si és bo tenir germans amb qui recolzar-se , no és tant bo
que aquests intentin dirigir la teva vida en els moments crucials de la mateix
a, i no amb el consell i sí amb la imposició. Catalunya ha de poder si no
volar, si decidir amb tota llibertat si vol intentar volar. Oposar-se a això és
posar tanques al vent. I posar tanques sempre es negatiu si d’un partit polític
es tracta.
Moltes lectures per poder fer-ne una de
personal i complexa Aquella que em permeti decidir el millor per el meu pais
mitjançant un vot. Un vot que , avui per avui , i ni com mal menor, puc atorgar
a un candidat tan legal com ilegitim per la seva forma d’elecció com és Pere
Navarro, el candidat electe del PSC. O potser és com diu el convilatà Rafael
Soriano , el candidat del PSOE ?.
Sigui com sigui el cert és que amb
aquest desllorigat , bullit i poc trempador PSc, qui hi perD és sens dubte Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada