Després del naufragi de Caixa Laietana , esdevingut esfondrament absolut, ara sembla que les seves naus auxiliars, provinents de la Fundació , vagin per el mateix camí.
Mentre que la Biblioteca Popular sembla festejada per Ajuntament i Diputació, l’espai expositiu de l’Ateneu pareix deixat de la mà de Déu i sense responsable qualificat per a decidir amb criteri, inicia una moviment de davallada que crec lamentarem profundament ja que per el vist ( exposicions actuals ) i previst ( tres exposicions de la gent del Llimoner i Santi Clavell a finals d’any ) , ens trobem davant una continuïtat sense projecte , indigne del tot de la importància de l’ens i de la magnificència de l’espai.
I potser per que ens acostumem
ràpid a aquesta davallada de nivell, l’Ateneu ens ofereix ara en la seva planta
baixa , el muntatge de la vilassarenca Noemí Carrau Gual , de títol “Un
nàufrag a Venècia”. Una mostra composada per els seus treballs, els del
fotògraf Matthias Scholz amanit tot en un muntatge escenogràfic referenciat a la
ciutat dels canals.
Un conjunt que cal dir-ho de manera ràpida , directe, clara i contundent, esdevé
en la pitjor mostra que ha ocupat les sales de l’Ateneu , estic per dir des de
la seva inauguració. Una mostra de nivell de Casal o Centre Cívic però que de
cap de les maneres hauria d’ocupar un espai com el que ocupa, per la seva
absoluta i evident manca de nivell.
Noemí Carrau és una jove
dissenyadora gràfica , establerta a cavall de Vilassar de Mar i Venècia. Una
creadora que es mou amb una certa habilitat en el món del disseny gràfic i la
il·lustració, amb una estilística fonamentada en la distorsió, que si bé no és
original, se la fa seva amb un toc personal que la converteix de manera
efectiva en un simpàtic biibelot de record turístic , però sense més.
El pitjor és quan es pretén
convertir aquest element simpàtic en una veritable obra d’art. Llavors és quan s’enfonsa
del tot l’edifici i més quan es juga a l’ engany ( per a no habituats ) de
convertir els petits originals en obres de mida habitual, mitjançant la impressió
digitalitzada en tela.
Una conversió que no tan sols no serveix per enlairar la
potència de l’obra ans el contrari, perjudica enormement el treball de l’autora
ja que el pixelat de la reproducció trenca l’esquema cromàtic , essencialment
fosc , de les obres que perden d’aquesta manera tota la seva vàlua i fins i tot
el toc de simpatia que està present en el seu format original.
Si la cosa quedés així , hauríem de
convenir en que l'exposat conforma una molt fluixa mostra , en la que el millor està justament
en els petits originals en vitrines junt amb els llibres d’autor i que la resta
seria millor obviar-la. Però com que no és així i l’exposició té ínfules de
grandesa , el catacroc ha de ser molt superior.
Diem això ja que la mostra va
acompanyada d’una parafernàlia escenogràfica de góndoles , carnavals,
vestimentes i elements senyalistics i referencials , que pretenen situar a l’espectador en un ambient venecià , però que
aconsegueixen justament el contrari degut al concepte de joguina que expressen. És així ja que la vulgaritat,
carrincloneria i manca d’originalitat de l’escena, converteixen l’espai en un
decorat de cartró pedra que trenca l'uniformitat expositiva i impossibilita la convivència amb les obres
plàstiques que certament apareixen com a nàufrags en un àmbit sense sentit.
Si a això hi afegim un catàleg que
trenca la unanimitat de la col·lecció de l’espai i ho fa , no per millorar les
possibilitats reproductives de l’obra , i sí per convertir-lo en una
manifestació d’egocentrisme concentrat amb expressions tan espectaculars per
la manca de rigor com es autoelogiar-se el muntatge ( “... a través d’una atmosfera
molt suggestiva i rica de detalls ... “) o definir les fotografies presents com
“excepcionals i úniques “ , haurem de convenir que la globalitat de la mostra no
mereix res més que el suspens més rotund.
Una exposició que és un naufragi
absolut i que hauria de fer replantejar seriosament a l’autora el seu fer
expositiu. Sense ser res de l’altre món , i com ja hem dit abans , Noemi Carrau
té habilitat i una certa gràcia en el camp de la il·lustració gràfica. Que
segueixi per aquest camí, que progressi en ell, que investigui, que aposti per
mides més grans , que aprofundeixi en camins que li poden ser atractius com els
de la litografia o serigrafia i que amb aquests vímets sigui valenta i exposi despullada de tota parafernàlia.
De fer-ho així, estic plenament
convençut que els resultats serien el suficientment positius com per ser
valorats d ’altra manera que amb apostes com les d’avui , indignes del tot d’arribar
a un espai públic com l'Ateneu que hauria de tenir l’exigència de la qualitat
com element fonamental de la seva acció cultural.
Ateneu Caixa Laietana.
Noemí Carrau Gual. “Un nàufrag a
Venècia”
Del 21 de febrer al 7 d’abril de
2013
(Les imatges del post poden no ser
corresponents a obres exposades i s’han presentat a títol explicatiu)
De qué parles, de Caixa Laietana, del Ateneu, de la decoració de la sala operqué sobre art...molt poc. No fos que els pixels no et deixen veure la llum
ResponElimina