Amb un bon regust a dolça ironia envers
ell mateix, Alberto Romero Gil titula la seva exposició inaugurada el passat
dissabte al Museu Arxiu de Llavaneres, com “No tot son flors i violes”. Un
títol que vol resumir de manera ben
escaient el que significa la seva obra , tant en el fons com en la forma i que
serveix per encapçalar de manera ben literària una exposició que crec marca una
evolució ben positiva en l’esdevenir creatiu de l’autor.
Crec que tots , d’una o altre
manera hem d’acabar “matant” al pare, en el clar sentit de que arriba un moment
en que tot reconeixent el molt de bé i de bo que ens ha donat i ofert , cal
deslligar-se d’ell per seguir el camí propi i personal que el nostre interior
ens indiqui, encara que això signifiqui en molts moments un munt d’entrebancs i
ensopegades.
Alberto Romero Gil ha nascut amb
els gens d’artista . Els va desenvolupar en la seva fidelitat al realisme i la
figuració, aprofundint en les bases , tant en el camp passional del dibuix com
en el de l’aprenentatge pictòric , de manera ben escaient. La seva relació amb
Antonio López, una relació de mestre a deixeble però fonamentada igualment en l’amistat
i en certa manera en el diàleg entre dos artistes , l’ha condicionat durant
molt de temps.
Una condició de dependència que l’ha fet guanyar molt en tots
els conceptes de l’art , que com tots sabem van molt més enllà dels
condicionaments tècnics i estilístics , ja que arriben al concepte de gestació
mental i de treball de l’obra , i fins i tot en el sentit final que ha d’assolir
la mateixa.
En aquest temps Alberto Romero Gil
ha realitzat moltes exposicions i en totes elles ens ha sorprès per la vàlua
del presentat , per la qualitat dels seus conceptes artístics i per la seva capacitat
de gestar aquell personal aire que envolta les seves obres a les que dona un
plus de misteri i magicisme que allunyant-les en part de la realitat , les fa
molt més properes , íntimes i sentides. Però sempre després de la mirada
analítica al presentat, l’ànima latent del mestre Antonio López apareixia
dominant el tot , convertint la mostra en una mena de lloa interminable i de submissió
al concepte , fet que la devaluava al treure-li personalitat.
Avui al Museu Arxiu de Llavaneres ,
tot i que hi ha algunes peces antigues en les que la reverencia del mestratge
encara existeix , ens trobem davant d’un artista que s’ha reinventat a si
mateix. Un artista que sense renunciar a res del seu passat i de la seva
formació artística i conceptual ( i malament faria si renuncies a la mateixa )
se’ns mostra alliberat de la pesada cotilla de la reverència paternal per a ser
més ell i més lliure.
D’aquest concepte apareixen unes
obres amb un altre aire. Unes obres a les que no li fa falta aquella exactitud
quasi matemàtica que les portava a ser
fregadisses amb l’hiperrealisme, però treballades amb diferent sentit i a la
recerca d’un objectiu també diferent. Unes obres en les que joiosament domina
la figuració i el realisme però que respiren una nova brillantor que sembla
humanitzar-les tot portant-les cap uns camps teòricament imperfectes que és
justament on arrodoneixen la seva perfecció ja que comuniquem amb un calor de
proximitat que no existia a vegades en les obres anteriors, mediatitzades en l’obligatorietat
d’una certa fredor que aïllant-les , havia de preservar-les.
Ara , les flors i les violes, les
figures , els àmbits , respiren un aire renovat que flueix en aires d’una
corrent comunicativa que les converteix en obres més sentides i més personals ,
i en conseqüència , millors. Unes obres amb una pinzellada més desimbolta , més
rítmica i gestual , amb més trempera i menys preocupació per un acabat de més
perfecció.
Unes obres que tot i seguir aquest
camí, potser més jovenívol en aparença, segueixen gaudint de l’equilibri i la
perfecció que en aquests casos van més enllà del objecte representat per
endinsar-se en el camp general de la peça , treballat de manera aparentment
informal però que si l’analitzem segueix cercant la perfecció en els aires del manteniment, quan no aprofundiment d'aquell equilibri global, fet que aconsegueix amb plenitud.
Per tot això avui val més que mai
acostar-se a Llavaneres per visitar el treball d’Alberto Romero Gil. Paga la
pena fer-ne una detinguda visita. Deturar-se en el preciosisme tècnic i
ambiental dels seus dibuixos. Admirar els seus paisatges de solituds però
alhora tan humans . Però per damunt de tots cal deturar-se en el present que
estem convençuts que ja és futur. Les seves noves composicions i natures mortes
. Les obres de mides superiors com aquest interior amb escala o principalment l’interior
amb figura , treballat durant quatre anys i que ara respira art per tots els
costats.
Matar al pare sempre és difícil, o
si no que m’ho diguin a mi, però assumir la pròpia personalitat tot
fonamentant-se en les lliçons que hem rebut d’ell és sens dubte el millor homenatge i la millor
manera per a progressar.
Un progrés
evident com mai en aquesta exposició. Un progrés que li permet fer el salt del
bon artista que era al gran artista que se’ns apareix en aquesta magnífica
exposició que cap afeccionat hauria de deixar de costat.
Moltes felicitats.
“No tot son flors i violes”.
Alberto Romero Gil
Museu Arxiu Can caralt. S.A.
Llavaneres
Del 18 de maig al 24 de juny de
2003
(Les fotografies han estat manllevades del blog de l'artista)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada