BIENNAL TORRES GARCÍA. ELS GUARDONATS. ( II )

Mariano Carrera Blázquez “DIS BERLIN”. ( Cirla. Sòria 1959 ). Resident a Aranjuez.

“Cantos: memoria”.

Mariano Carrera , o “Dis Berlin” com així vol ser conegut , és un artista d’ample carrera que sembla haver agafat de nou la volada que el catapultà allà els anys 80 com a veritable cap plàstic de la modernitat encarnada per la  “movida madrileña” , fent que obres seves fossin protagonistes de pel·lícules d’Almodóvar ( KIka, La ley del deseo, Átame o Tacones lejanos).

Ara , després de passar per diverses etapes Dis Berlin estructura el seu treball en una línia de pintura que podríem encasellar en el camp del nou-pop en el que l’exaltació icònica de diversos elements, generalment d’un passat que va una mica més enllà del vintage , li serveix per establir una crítica social, amb la que ens aparella i permet mitjançant la ironia , dubtar del que es pot considerar evolució de la societat.

Si a més a més, aquest sentit crític està fonamentat en un ben acurat treball tècnic i que mitjançant la seva cridòria visual aconsegueix atrapar a l’espectador que es submergeix en la lectura dels signes protagonistes , haurem de convenir que el resultat acaba essent plaent en el visual i enormement interessant en el creatiu.

Així és com veig a l’obra guardonada , per el meu gust  la millor de l’exposició i a la que sense reserves de cap mena hauria donat el meu vot. Una obra perfectament equilibrada , tant en el sentit espaial com en el cromàtic , de molt acurada facturada i que correspon perfectament a la realitat artística actual. Una magnífica peça mereixedora de tota l’atenció.

Juan Cuéllar ( València 1967. Resident a La Cañada. Paterna)

“Country life”

De sempre que Juan Cuéllar ha estructurat el seu món pictòric en aquest camp en el que es fa fregadís la realitat i la ficció, en aquesta conjunció especial de l’animat i l’inanimat . Una posició que respon perfectament a l’obra ara guardonada.

Una obra que respon a uns cànons clàssics en el que pertoca a la concepció “escenogràfica”. Pintura plana, d’àmbit més que realista, amb perfecció tant en el nivell de perspectiva com en el dels diversos plans de profunditat. Tot en un to fred  ben proper a l’asèpsia del pop-art , ajudat per l’absència de personatges i d’un sentit vital, el que dona un aire fantasmal al conjunt. Però de cop i volta la silueta ben coneguda d’unes orelles de Mickey , transforma el conjunt i capgira del tot la lectura que semblava proposar l’autor.

Apareix doncs una nova lectura , molt més inquietant i transgressora que provoca un cert neguit i ens porta a aquell misteri , absolutament imprescindible en una obra d’art per a ser valorada.

Una obra molt interessant. Per al meu gust és l’altra peça que junt a la de Dis Berlin havia d’optar al premi. Una obra que sembla intranscendent en la primera mirada , però que penetra amb suavitat fins aconseguir provocar el neguit abans esmentat. Per recordar.

Guillermo Masedo (Madrid 1978)

“Sense títol”.

Guillermo Masedo és un creador que arriba a l’art pictòric amb una base conceptual tan afermada com la que pot donar el fet de ser arquitecte. Per això res d’estranyar que siguin conceptes relacionats amb els edificis aquells amb els que se senti més a gust , com és el cas de l’obra guardonada que ja havia merescut atenció dels especialistes quan va ser exposada a Espacio Nolde , una galeria ben coneguda a casa nostra dons en ella hi acostumen a exposar Alberto Romero i Ana García.

Guillermo Masedo conjuga en aquesta peça un domini ben escaient de les estructures tècniques per aconseguir que ajudades per el joc llum / foscor i ben amanides amb una ben equilibrada aposta per unes ombres destrament col·locades , s’estableixi un paisatge interior capaç de crear un misteri que ens faci preguntar per la realitat , o potser per intentar esbrinar un passat i les raons del present.

Una obra que vol defugir del concepte pla, molt apuntant a un cert sentit escenogràfic en el que queda ben patent el tempo de la mateixa , en un sentit dinàmic en la que fàcil és intuir la presència humana malgrat l'obvietat de la seva absència.

Obra ben realitzada ,  que mentalment quasi et força a traslladar-la al concepte de gravat i que s’ha de convenir mereix abastament el guardó atorgat.

Tres obres guardonades , tres conceptes diferents , però un qualitat parell i no pas baixa. Un veritable encert del jurat.