JAUME ROCAMORA . EL PODERÓS RITME DE LA LÍNIA

Quan entro a una sala d’exposicions tinc el costum , just abans de començar la visita , de fer-ne una ullada general des de l’entrada. És com si amb ella pogués copsar el general del que s’hi cou i pogués rebre les vibracions de l’art que allà s’hi atresora. Son pocs segons, però sempre valuosos, ja que un comença la visita amb una sensació d’haver passat una prèvia encaminadora.

La sala del col·legi d’aparelladors és magnífica per dur a terme aquest petit truc personal. L’escala d’entrada et deixa en penombra poden visionar el conjunt del presentat des d’una perfecta situació amb un xic d’elevació, de modus i manera que un ja entén a priori de quin pa es menjarà en la mostra.  Com no que he mantingut la meva actitud en l’actual exposició de Jaume Rocamora , i he de dir que com molt poques exposicions que allà s’hi ha realitzat  he pogut sentir el flaire d’un art veritable, de manera tan intensa i contundent.

En Jaume Rocamora és un artista tortosí massa desconegut per a la gran majoria malgrat el seu important currículum i principalment , malgrat la gran qualitat del seu treball. Ara a Mataró, i de la mà de la gent del Sant Lluc i especialment de la seva amiga Quima Romero , podem gaudir d’un petit recull , esdevingut veritable mostroari del seu fer , que ens permet extasiar-nos de la subtil sensibilitat geomètrica que atresora.

Manllevo la frase de Piet Mondrian que Raquel Medina de Vargas va emprar per encapçalar la seva presentació ja fa uns quants anys, al Museu d’Art Modern de Tarragona. Diu: “En general, la majoria no ha entès que podem expressar la veritable essència per mitjà d’elements constructius neutral; és a dir, que podem expressar l’essència de l’art”.

Rocamora , que no dubtem és ben amant de l’obra de Mondrian, es mou de manera permanent en la recerca d’aquesta l’essència . Ho fa mitjançant la purificació al màxim dels seus treballs, als que despulla de tot allò que pot destorbar el reconeixement de l’únic que sembla interessar-li, en aquesta recerca constant de la simplicitat més pura aconseguida mitjançant la suma de complexitats que ell mateix provoca en l’obra. Una recerca de puresa absoluta en un àmbit que fins i tot el cromatisme es descartat a element accessori per accentuar encara més la nuesa del conjunt.

L’exposició es presenta sota el títol de “Simbiosi permanent” i queda estructurada en tres parts , a qual més interessant.

En primer lloc ens trobem amb un grup de gofrats en blanc immaculat que pertanyen a la  sèrie “Bustrofèdica Anaglífica”. Uns gofrats impecables, aclaparadors en la seva nues ai en la seva perfecció. Unes peces que podent ser fredes per la seva aparent simplicitat , esdevenen un far magnètic per als bons degustadors d’aquesta especialitat.

També ens trobem amb un seguit de llibres d’autor, en aquesta sempre agosarada juguesca de la creació limitada a una necessitat però alhora superant els seus marges per esclatar en la seva individualitat. Un apartat en el que cal afegir-hi un logo físic que presideix la mostra i esdevé imatge perfecte de la tangencialitat inclusiva de l’art i el disseny amb una unió que en aparença pot ser residual però que en ànima és absoluta.

Finalment ens trobem davant dels seus col·lages, aquesta conjunt d’obres realitzades amb cartó en les que Rocamora gaudeix i fa gaudir amb els seus equilibris geomètrics , en un cinetisme que jo defineixo com silent, en certa manera , com ell mateix definia , molt a l’estela de Sempere, però amb dos motius de clara diferenciació, la cromàtica que produeix en Rocamora un sentit molt més subtil , i la del volum en la que la mínima gradació dels empelts en el treball de Rocamora li donen un dinamisme de perspectiva que el converteix en un cinetisme en certa manera arquitectònic que essent novedós és alhora enormement plaent en el visual i enormement seductor en el camp sensitiu.

Si aquestes virtuts no fossin suficients per se per gaudir d’una magnífica exposició, Jaume Rocamora afegeix un afinat sentit de globalitat, tant en el que pertoca a les peces en la individualitat  com en el sentit general de l’exposició. El muntatge particular dels seus díptics, tríptics i políptics , ben conjugat amb el muntatge general de l’exposició, arrodoneixen una mostra que és una pura meravella i que mereix un aplaudiment dels més tancats.

Per això si al entrar deia que havia sentit el flaire d’un art veritable, en sortir he tingut el convenciment de que em trobava davant d’una injustícia flagrant, aquella que permetia que Jaume Rocamora no ocupi un lloc preeminent en el camp de l’art català.

Una exposició d’obligada visita. Sens dubte una de les millors de la temporada.

Felicitats.

PS.- Per arrodonir, el conjunt la mostra era inaugurada en el dia de la mort de Santi Estrany, aquest gran artista de la línia recta. A més Jaume Rocamora és fidel devot de Torres-García , essent una frase seva la que encapçala l’opuscle editat per l'Universitat d’Alacant i el Centre Ovidi Montllor.

Una conjunció, en aquest cas rectilínia , o si voleu anar més enllà, geomètrica, que encara dona més força a la brillantor de la mostra.