Desconec si la frase que encapçala
aquest post encara s’usa per avaluar el treball acadèmic dels nostres més joves
escolars, però si sé que aquesta va ser la frase que em va aparèixer in mente
quan com sempre faig, intento resumir en un sol concepte totes les impressiones
que he rebut en visitar una exposició, com en aquest cas era la de Marisa
Blasco a la sala de Can Caralt del Museu Arxiu de Llavaneres.
Fa molt de temps que conec a la bona
amiga Marisa. Tant de temps que llavors encara no pintava , al menys no de la
manera que en podríem dir pública. He seguit dons tota la seva trajectòria i he
pogut veure el seu afany , el seu esforç i la seva constant millora. Mai vaig
pensar quan veia les seves primeres obres certament infumables, que podria
assolir el nivell d’avui en dia , amb una pintura cada vegada més desimbolta ,
fugint del paisatgisme llepat i estereotipat que practicava i intentant cercar
una personalitat pròpia. Una pintura certament influïda per el mestratge que ha
rebut però que aguanta la primera mirada i segueix oferint uns senyals d’un
camí futur, com per exemple es demostra en l'obra que il·lumina el catàleg.
Però si el resultat pictòric de
Blasco aprova en el sentit relatiu per l’evident progrés, cal també fer-ne
judici en un sentit més absolut i aquest no és tan positiu ni de bon tros. Tots
entenem que aquella veu que ens enamora en el cor de l’escola o de la coral
propera està molt bé, però a bon segur
desentonaria en un recital en un espai més anomenat. Ni més ni menys és el que
passa amb els pintors. El que hauríem de dir relació qualitat / espai expositiu
és fonamental. Una exposició que pot semblar més o menys bé en una galeria
comercial o de nivell parell, s’enfonsa de manera absoluta quan es realitza en un
espai de més dignitat i nivell. I això és ni més ni menys el que l’hi ha passat
a Marisa Blasco.
Suposo que la il·lusió va poder més
, però ha quedat ben clar que Marisa Blasco va errar acceptant exposar a Can Caralt.
D’un temps ençà aquesta sala ha esdevingut senya de qualitat a la nostra
comarca. Fer relectura dels noms dels autors que hi han exposat en els darrers
anys és prou definitòria i el record de les mateixes també. I és en aquesta
comparança on el balanç no és dubtós per a ningú.
Però el bo és obtenir lliçons de
tots els nostres fets. I en aquest cas Marisa Blasco pot sortir ben reforçada.
I serà així si sap re col·locar-se en el graó que li correspon. Si entén que en
espais com Can Caralt cal fer una bona presentació de l’obra i en el seu
cas ,per excés, en sobra com a mínim una
tercera part de la presentada que conforma una exposició enfarfegada ,
sense que en cap moment les obres tinguin l’aire que precisen . També si entén
que en un espai de caire seriós o professional el que val és l’obra i aquesta
ha de ser l’única protagonista i no distreure-la en un ambient de festa
familiar. Son entorns diferents que cal diferenciar de totes, totes.
I serà positiu si observa que el
pas a unes mides més grans comença a funcionar. Que malgrat les evidents
errades (ai aquella maleïda línia blanca...) en el global el conjunt comença
a estructurar-se a l’entorn de les noves dimensions i aquestes ofereixen la
possibilitat d’un cert alliberament a una obra potser massa estratificada. Que
el color ja no fa por i apareix una valentia que s’agraeix i que donarà bons
resultats . Que segueix havent camins , en una paraula , per seguir progressant
adequadament.
Per tot això aquesta és una exposició que en el
global mereixeria una valoració en el cas de ser exposada en una galeria
comercial o espai equivalent però que en mereix una de molt pitjor, quan parlem
d’un espai del nivell que ha assolit Can
Caralt, en un error evident del Museu per proposar-la i de l’autora per
acceptar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada