EL VALOR DEL RECONEIXEMENT

No sé , - crec que no-  , si el reconeixement del bon fer dels demés, està en el llistat d’aquesta collonada publicitària amb poca gràcia i menys transcendència que s’ha tret de la màniga l’Ajuntament de Mataró juntament amb la revista Valors que en aquest cas ha relliscat més que l’Scarlett Johansson amb l’affaire d’Oxfam.

M’ha vingut el pensament al cap davant la magnífica notícia del fet de que l’escriptora Care Santos ha estat la guanyadora del Premi Ramon Llull , fet per el qual ha rebut totes les felicitacions hagudes i per haver, a les que afegeixo la meva. Unes felicitacions entre les que cal comptar , - faltaria més-, les de l’Alcalde, el regidor de Cultura i un bon gruix de regidors mataronins, fet magnífic i que s’ha de destacar ja que no és habitual que el poder feliciti els èxits culturals, però com que en aquest cas ha estat el propi Artur Mas qui ha lliurat el premi...

Però potser a això és el màxim al que pugui aspirar la magnífica escriptora mataronina. Bé, a això i a que sigui rebuda per l’Alcalde, li regalin una reproducció de la “Laia” (bon regal per cert ) i es facin una foto per penjar en el web municipal, amb el logo publicitari de l’Ajuntament al darrera. És a dir benefici per el polític però no per el creador. Tot ja que a Mataró el reconeixement públic a un creador cultural és el mateix , a vegades menys , que el que rep l’equip del “Frankfurt Don Pepito” que ha pujat de la 7ª a la 6ª divisió del campionat regional de petanca, per posar un exemple.

Mataró és una de les poques ciutats que no té establerts uns reconeixements culturals oficials. Joan Pera va ser la primera cara de TV3 i porta anys i panys en la seva tasca escènica , com tants d’altres. En Manuel Cusachs acaba de col·locar la seva quarta escultura a la Sagrada Família. Josep Fadó porta la seva veu de tenor per mig món. Silvia Còppulo, Juanjo Cardenal, Jordi Novellas han portat i porten la seva veu per arreu del país. Manuel Roca deu portar seixanta anys en la sempre difícil tasca del periodisme local....

Tots aquests noms son exemple, i sols he volgut indicar casos de gent plenament reconeguda sense entrar en el paper cultural de gent molt més modesta, de persones que han fet exercici ple i públic de la cultura , portant el nom de Mataró per arreu, sense rebre cap reconeixement públic més enllà del cop d’esquena i l’aprofitament del seu fer quan ha convingut.

A Santi Estrany li va fer falta morir per rebre el reconeixement oficial, que maleïda gràcia li devia fer a la seva tomba. O pitjor és el cas de Lluís Lligonya, ànima de la televisió local , desaparegut del tot en el record. O...

Ja fa uns quants anys que reclamo als poders públics la celebració d’un acte anyal que serveixi com a reconeixement públic al fet cultural, ja sigui en el sentit puntual d’un fet esdevingut en el temps, com en el reconeixement d’una trajectòria. He de dir que els regidors de Cultura sempre m’han escoltat com qui sent ploure i mai s’ha fet res. Vaig estar a punt d’aconseguir-ho des de la iniciativa privada però l’arribada de la crisi ho va impedir, i ara és l’hora de reclamar-ho de nou.

D’aquí aquesta crida per aconseguir que Mataró reconegui el bon fer dels seus creadors , que son molts. No fa falta grans festes. Un acte institucional, una bona xerrada i potenciar la presència i participació del públic. Cercar un nom adient i crear un símbol que ben fàcilment podria ser l’arc de la Nau Gaudí en el seu km. zero.

Ja sé que les meves iniciatives mai son ben vistes en el poder, però alguna vegada haurà de ser la primera. Ens atrevim a reconèixer la tasca cultural dels nostres conciutadans?. Si és així. I si posem fil a l’agulla i demostrem de veritat que som una ciutat de Valors més enllà de protagonitzar una absurda i publicitària campanya que no porta enlloc i que en la seva falsedat no aporta res a la comunitat?.